Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimarts, 23 de setembre de 2014

Shanà tovà 5775


ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5775
Shanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


El Rosh Ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2014 amb els dies 25 (al capvespre del dia 24) i 26 de setembre (per als jueus de la diàspora).

Som a l'any 5775 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5775 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tishrí, és a dir, al capvespre del 3 d'octubre d'enguany).

A les postals antigues que normalment acompanyen la celebració del Rosh Ha-Shanà en aquest blog, avui hem volgut acostar-nos al pop kitsch de les dècades de 1960 i 1970, tan comú a totes les festivitats populars i religioses de totes les cultures.




L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.


[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773
Rosh ha-Shanà 5774

[Les postals antigues de felicitació del Rosh ha-Shanà han estat baixades de The Magnes Collection of Jewish Art and Life]

dimecres, 3 de setembre de 2014

Una excursió a les clavegueres

Ilustració Catalana (1907)
Foto: Adolf Mas


Avui viatjarem fins l’any 1907 i anirem sota terra. La història de Barcelona no s'explica només amb la seva vida sobre l'asfalt, sinó també amb el seu subsòl, les clavegueres. Des dels seus orígens, Barcelona disposa de sistemes de clavegueram que han anat evolucionant al ritme de la ciutat. Les primeres construccions, descobertes per Josep Antoni Brusi, es remunten a l'època romana, però l'actual clavegueram és, majoritàriament, fruit del treball d'enginyeria dissenyat per Pere Garcia Fària i, posteriorment, per Albert Vilalta i González (Pla Vilalta, 1968), que comença a plantejar-se el sanejament i reaprofitament de les aigües residuals. És a partir del segle XIX que comença la història moderna del clavegueram de la ciutat amb la redacció, el 1891, del primer Pla de sanejament de Garcia Fària, que s’estendria bàsicament a l’Eixample, la nova Barcelona que creixia com una teranyina cap als antics municipis del Pla.

El 25 de maig de 1907, dèiem, s’inauguraven els trams de clavegueram dels carrers Entença, Rocafort, Calàbria i Borrell, entre la Gran Via (aleshores carrer Cortes) i Consell de Cent. La recepció, presidida per l’alcalde Domènec Sanllehy, es va efectuar a la confluència del carrer Rocafort amb Consell de Cent, on es van reunir tots els convidats, autoritats, prohoms, arquitectes i premsa, i ciutadans curiosos.

Com es pot veure a la fotografia que encapçala aquest apunt, l’entrada a la claveguera va ser engalanada amb enramades que envoltaven la rampa d’accés, a través de la qual les personalitats van poder baixar al subsòl i recórrer el túnel en tota la seva extensió. Com explica una crònica de La Vanguardia, el tram va ser il·luminat amb bombetes elèctriques i amb llums d’acetilè les clavegueres secundàries que desaigüen a la principal que s’inaugurava. Els assistents van poder veure en funcionament un parell de vagonetes de recollida i transport escombraries, que per a l’ocasió havien estat guarnides amb flors i fullam, i il·luminades també amb llums d’acetilè. Tot plegat, un escenari de pessebre.

Acabada l’excursió, i com que ja se sap que no hi ha inauguració sense brindis, la Comisión del Ensache va oferir als convidats un lunch. On? Dins de la mateixa claveguera. Adossades a una de les parets, es va estendre una llarga filera de taules que ocupava tot el tram inaugurat. Tovalles de fil, coberteria, vaixella de porcellana i copes de cristall, i tot plegat adornat amb garlandes de roses i clavells.


Ilustració Catalana (1907)
Foto: Adolf Mas


Animat pels assistents, l’alcalde Sanllehy va proferir el següent brindis entusiasta (que escurcem per a no avorrir):

“Desde el fondo de esta cloaca, que constituye una parte de la magna empresa acometida por el Ayuntamiento de Barcelona para sanear nuestra hermosa, nuestra incomparable ciudad, felicito cordialmente á cuantos han cooperado á ella.
La obra realizada, la que se halla en vías de ejecución y la que se realizará próximamente, pues está acordada ya por el Ayuntamiento, demuestran el empuje, la vitalidad potente de Barcelona, pues únicamente ciudades que como la nuestra han llegado ya a la plenitud de su desarrollo y cultura, y tienen conciencia de su vigoroso poder, son capaces de llevarlas á feliz término.
[...]El hecho de que el Ayuntamiento se preocupe de la higienización del subsuelo, no significa que Barcelona sea, como algunos pretenden, una ciudad malsana, en manera alguna; nuestra ciudad, por su clima y por sus condiciones naturales resulta, á no dudarlo, una de las más sanas. Si de la comparación de las estadísticas demográficas de Barcelona con las de otras capitales extranjeras de su importancia, resulta que la cifra de su mortalidad es mayor tal vez se deba á que nuestras estadísticas son más aproximadas á la realidad que las otras.”

Després de les rondes de discursos, els convidats van ocupar els seus respectius llocs a la taula, on se’ls va servir, ofert per Casa Llibre, un menú de sandvitxos de brioix, no sabem farcits de què, que van ser regats amb xampany, i finalment van ser obsequiats amb cigars havans.

Fora al carrer ens podem imaginar la multitud encuriosida davant la incertesa del que s’estava coent sota terra, mentre unes veus d’ultratomba i el fum dels havans sortia per la boca de la claveguera que s’havia empassat els homes que dirigien els seus destins. Talment com a l’infern.


Plano detallado de Barcelona y su alcantarillado
Pla de sanejament (1891), Pere Garcia Fària


Agraïments

Aquest apunt no hauria estat possible sense la col·laboració de Tomàs Razquin, company en la recerca de la història perduda de la ciutat de Barcelona, que ens ha proporcionat part de la informació.