L’11 de juliol de 1979 havien de caure sobre algun lloc incert les restes de l’Skylab, la primera estació espacial que els Estats Units van col·locar en òrbita al voltant de la Terra. I com si d’una metàfora es tractés, les restes –ideològiques, estètiques, sentimentals– d’aquells anys de la dècada de 1970 són les que serveixen de rerefons de la pel·lícula Skylab (2011), de la directora francesa Julie Delpy.
Què passava al voltant dels qui vam viure la infantesa i la joventut durant aquella dècada? L’Skylab segur que el recordem, però com que la memòria és selectiva, potser hem oblidat com vestíem i quina música sonava, i quin objectes guarnien les vitrines dels menjadors o a sobre del televisor. La pel·lícula ens ajuda a recordar-ho.
Durant un viatge en tren, Albertine recorda quan, amb 10 anys, va viatjar amb els seus pares cap a la Bretanya francesa per celebrar amb tota la família l’aniversari d’una vella tieta que feia anys. La trobada servirà per exposar al sol d’aquell estiu de l’Skylab, el despertat d’Albertine a l’amor i per enfrontar, com passa en totes les bones famílies, les desavinences personals i les diferències polítiques –el ventall va des dels comunistes de Liberation fins al feixisme d’un exmilitar trastocat que va lluitar contra els algerians als anys 60.
El vestuari dels personatges –molt encertat perquè resulta feridor– transita entre els models progres, amb ponxos inclosos, fins a peces clàssiques que només l’hule i la fòrmica poden igualar com a referent estètic: pantalons de pota d’elefant, samarretes arrapades i pantalons curts de jugador de basquet soviètic; rínxols a l’estil Breitner, el jugador de futbol maoista del Bayern de Munic; ulleres Ray-Ban; caçadores de xarol... La música està a l’alçada de les circumstàncies: Dalila, Gilbert O’Sullivan, Léo Ferré i la perla de L’été indien cursi de Joe Dassin, que serveix per un dels moments més tendres de la pel·lícula i que farà posar la pell de gallina a les nenes que hagin viscut una història d’amor semblant, i que ens remet al seu gran èxit A toi.
Un àpat campestre, un guateque juvenil, una anada multitudinària a la platja i el descobriment per part dels mascles d’un reservat nudista, escena que no difereix gaire d’una pel·lícula d’Alfredo Landa.
Una pel·lícula estiuenca i refrescant, però no del tot innocent sobretot quan surt el passat colonial de França a Algèria i al Vietnam, i que si no ens acaba de retratar del tot (el context francès no és un obstacle; només caldria canviar algunes referències), sí que ens fa recordar aquella estètica que amb el temps ha passat de cursi i hortera fins la categoria de kitsch, un canvi de perspectiva que permet que aquella imatge convertida en art pugui omplir l’espai d’una exposició.
És el cas de l’exposició que es pot veure en el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona): Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme. Una mostra que està a mig camí entre l’art i el col·leccionisme, com anuncia el mateix títol. La diferència entre una cosa i l’altra és només de perspectiva: Parr es posa més enllà de la càmera i el turista és el retratista retratat. En tot cas, la visita al CCCB ens farà reflexionar perquè les postals, les fotografies, els souvenirs i els objectes exposats no han canviat, per tant, caldrà veure fins a quin punt hem canviat nosaltres (ens sabem veure en les imatges o som uns voyeurs crítics?) o fins a quin punt l’art viu de l’engany. Sigui quin sigui el veredicte, però, l’exposició és magnífica i permet viatjar a l’estiu sense sortir de la ciutat.
L'exposició de Parr es completa amb els objectes particulars de l'artista i col·leccionista malagueny, Juanjo Fuentes, que reprodueix dins la sala d'exposicions ambients de casa seva, brillant i inclassificable, kitsch; el col·leccionisme com a reflex de la identitat del col·leccionista.
Si voleu saber-ne més sobre Martin Parr, vegeu la pàgina web que li dedica Artsy.net, que ofereix un magnífic recorregut per la seva biografia, exposicions i material fotogràfic.
[+]
Soundtrack d'Skylab
El Skylab: familias más o menos felices y bien parecidas, a Caracteres ocultos
[++]
Martin Parr des de Toronto
La web de Martin Parr
La web de Juanjo Fuentes
Les modes, com tot, quan passen esdeven 'horteres', cursis, després evocadores i entranyables i més endavant boniques i nostàlgiques. Passar de vell a 'antic' produeix aquesta mena de reconversió estètica.
ResponEliminaSí, això és cert, Júlia; però hi ha estètiques que continuen sent impactants ara i no ens ho mirem igual des de dins que des de fora.
EliminaTé tota la raó, la Júlia, i de la moda en el vestir podríem passar a qualsevol altra cosa: lectures, músiques i demés que ens havien agradat perquè estaven "de moda" i que ara, vistes en la distància provoquen la nostàlgia, però també un cert rubor.
ResponEliminaTenint en compte que la Julie Delpy és més o menys de la nostra quinta caldrà veure la pel·li (i per cert, també és una gran actriu -jo la recordo pel "Roig" del Kieslowsky).
Lluís, és una pel·lícula refrescant, i si s'han viscut situacions com les que es descriuen, té un punt de ridícul que la Julie Delpy s'encarrega de subratllar.
EliminaMés enllà de modes i rubor, en el meu cas m'adono que m'atrauen malaltissament estètiques peculiars; per exemple, l'estètica de l'arquitectura soviètica, hiperracionalista dels països de l'Est. I em fa pensar que l'actitud decadent burgesa que em tira s'imposa a la raó.
Res greu que m'hagi de fer anar al psicoanalista, però! :)
si, te bona pinta el film. Ara, a diferència de nosaltres ells portaven ja molta democràcia mentres nosaltres sortiem d'una dictadura i estavem en plena efersvecència política
ResponEliminaCert, Aris, però ja veuràs que la pel·lícula se centra molt més en les modes i les relacions familiars, i fa que ens hi podem identificar fàcilment.
EliminaBones recomanacions. Les apuntem!
ResponEliminaNo perdeu l'ocasió! I si és amb orxata, millor!
EliminaLa pel·lícula encara la tinc pendent, però avui mateix he anat al CCCB a veure l'exposició sobre Martin Parr (força recomanable, tot i que se m'ha fet un pèl curta).
ResponEliminaVeient l'obra de Martin Parr, és molt evident aquesta frontera que menciones entre art i col·leccionisme, sobretot quan hi ha una vessant marcadament kitsch que permet ironitzar sobre la pretesa sacralitat de l'art, barrejant-lo amb tot allò que es deriva del turisme de masses: les postals, els souvenirs, els "llocs-tótem" que cal visitar (i les re-interpretacions que en fa la gent mitjançant un altre objecte indispensable: la càmera fotogràfica).
Des d'un punt de vista simbòlic, trobo molt aconseguida la projecció, dins la mateixa sala d'exposició, de la pel·lícula de Godard "Les carabiniers", i impagable la secció dedicada a l'artista-col·leccionista Juanjo Fuentes.
Sícoris, me n'alegro que t'hagi agradat, sobretot per tot el que expliques: és una exposició per reflexionar.
EliminaSobre els "llocs-tótem" i la reinterpretació fotogràfica hi ha molt a parlar. La "vulgarització" de la fotografia i la immediatesa irreflexiva de la fotografia digital ha pervertit el punt de vista, tant pel que fa al producte fotogràfic c0m l'actitud de l'espectador. Assistir avui a una exposició de fotografia és assistir a una varietat de comentaris i opinions del públic que, a vegades, posa els pèls de punta.
(Mira que em costa tenir una actitud no elitista! :)
M'apunto també a la recomanació d'Skylab, la Delpy com actriu m'agrada molt, com a directora no he vist cap de les seves pel·lícules.
ResponEliminaL'estiu ho posa fàcil per pensar en Parr quan surts al carrer. El bus turístic de Barcelona hauria de tenir parada al CCCB...
Ha, ha, ha...! Molt bo això del bus turístic!
EliminaJo crec que et pot agradar, la pel·lícula. Evidentment, la Delpy no pot deixar de banda la part afectiva i íntima que implica narrar els fets, però el punt crític i estètic està aconseguit.
Me apunto a las dos, pelicula y exposición, pero dejaré que pase este calor inhumano...
ResponEliminaNo te arrepentirás, Pombolita! Tómatelo con hielo!
EliminaQuina veuarra el Dassin! i l'estètica perruqueril de moment encara se'm fa insoportable, la resta fins i tot m'agrada. Procuraré anar als dos puestos si és que no les han retirades ja..
ResponEliminakalamar, és que estèticament els 70 van fer molt de mal! No les han tret. Aprofita i ja em diràs què tal.
EliminaAhir al CCCB, a part de passar un fred àrtic, vaig gaudir de les fotos i sobretot de la vitrina de souvenirs aeroespacials i els rellotges Hussein.
EliminaLa casa de J Fuentes no té desperdici, tot és preciós, quina manera més sàbia de guardar, quasi diria que museística. Els seus quadres, molt bonics: llàstima de no poder llegir les firmes o que no hagués una guia.
Sabia un rato, el tio, de triar objectes!