Memòria històrica

 

© Stephane Massa-Bidal

La memòria cal exercitar-la i alimentar-la perquè, si no, deixa de ser memòria i, en el millor dels casos, passa a ser anècdota. La memòria necessita transmissió, perquè en el moment en què trenquem la cadena els fets del passat deixen de tenir relació amb els fets del present. Aquesta cadena de transmissió tenia, fins no fa pas massa, un motor natural: la família, la comunitat. El coneixement històric es transmetia de pares a fills (de fet, els avis n'eren el protagonistes i relators) i, en bona part, aquesta realitat de primera mà era el que permetia un cert esperit crític i nodria la consciència de classe.

Avui, un cop desapareguts gairebé del tot els transmissors familiars que acompanyaven la llet que mamàvem, ha de ser la pròpia societat la que busqui els mecanisme que permetin el coneixement i la cohesió. Les guarderies i les residències cal acompanyar-es de memorials perquè l'alzheimer no ens degeneri les neurones i ens acabem creient el primer que passi pel carrer.

I en això estem quan aquest proper dilluns 16 de maig es presenta a la Sala Carreres Candi del Centre de Recerca i Debat el llibre de Ricard Vinyes Asalto a la memoria. Impunidades y reconciliaciones, símbolos y éticas (Barcelona: Libros del Lince, 2011). Hi intervindran Pere Ysàs, catedràtic d'Història Contemporània a la UAB; Francesc Valls, subdirector de El País; Enrique Murillo, director editorial de Libros del Lince; i Ricard Vinyes, professors d'Història Contemporània de la UB.

Asalto a la memoria és una crítica contundent i raonada d'una sèrie de fets, lleis i actituds que construeixen allò que l'autor anomena el model espanyol d'impunitat. Mitjançant lleis com les d'Amnistia o la de Memòria Històrica, els decrets reparatoris i el rebuig de les peticions d'investigació dels crims polítics, l'administració de l'Estat aplica una política de "punt final" que ha ratificat la impunitat per aquells que imposaren la dictadura i pels que la gestionaren i es beneficiaren d'ella. Vinyes analitza, entre d'altres qüestions, els universos simbòlics, els assalts a les representacions del passat i els conflictes desencadenats en torn a la seva gestió nacional i global, posant l'accent sobre: l'ocultació del record de la democràcia republicana com el referent fundacional de l'Estat de dret; el manteniment del Valle de los Caídos com un parc temàtic sobre la victòria del crim polític i la incapacitat de l'Estat per assumir l'univers simbòlic de la memòria democràtica; la marginació de la resistència contra la dictadura i la negativa a admetre que la democràcia fou un bé conquerit coralment i des del carrer i, per últim, l'incautament de la memòria democràtica gràcies a la creació d'un discurs que transformà la "reconciliació" en ideologia d'Estat.