De màscares i vels

Ha passat el carnaval, amb el seu joc de màscares i de vels, i som a la Quaresma; però res ha canviat. Acostumats a caminar amb el vel a la cara, la disfressa acaba formant part de nosaltres mateixos i la por s’instal·la en el nostre gest. El gest d'apartar el vel de la cara.

Avatar, personatge, persona; virtual o real; en les xarxes socials, a la feina, en les relacions personals; sempre anem amb un vel posat. Només la paraula ens pot acabar traint: desvelant. Velem (posem el vel) per revelar (mostrar què hi ha darrere) indirectament. Fins i tot la imatge més realista, una simple foto, és un transsumpte del personatge real. És el que realment pretén el vel en la tradició oriental, mostrar més que no pas amagar.

La realitat i les persones som complexes, i només la indirecció ens pot salvar de ser maldestres quan volem dir jugant. La indirecció és una estratègia narrativa que ens permet esquivar l’objecte i el subjecte prenent carreteres secundàries. Introdueix el misteri, però sobre tot la llibertat de qui llegeix (o escolta). Suscita ambigüitat i, per tant, possibilitat oberta d’interpretació. A qui narra, aquesta indeterminació dels personatges i de l’objectiu perseguit li permet la llibertat de recrear-se en una narració infinita.

Les el·lipsis, tot allò que el narrador oculta o obvia voluntàriament, impedeixen saber el contingut real o total del que s’explica; què hi ha de veritat en els personatges i en la història. El lector es troba en una posició inferior, evidentment, a la del narrador i a la dels personatges; les dades no li permeten sortir de la incertesa, amb la qual cosa ha de ser ell qui decideixi el sentit i el grau de veritat.

Per altra banda, la metalepsi, és a dir, els indicis que permeten reconèixer personatges i història, evita haver de fer res explícit. Es manté el misteri i, sense negar-li la intel·ligència al lector, se li dóna la llibertat d’interpretar. Es produeix una distància entre el que es diu i el que es vol comunicar que fa que el lector mantingui viva l’emoció. Sovint ens trobem amb el recurs de la citació (fragments narratius, de cançons, poemes...), amb el recurs de l’apropiació d’un text aliè, que ajuda a discernir sense explicitar.

Treure el vel, desvelar, pot desfer la intriga, el morbus, ens pot ajudar a descobrir la veritat. Però qui vol saber la veritat? És aquest el veritable plaer, el veritable premi? I després? Què ens quedarà, després? Realment volem saber qui s’amaga darrere els vels i les màscares dels personatges dels contes? En els contes tradicionals és necessari saber la veritat perquè sense ella no hi ha missatge moral; no hi ha codi de conducta. Però a la vida real, cadascú és cadascú hi hagi o no hi hagi relació, contacte o coneixement bíblic; i el joc de màscares és això: un joc.

Però també hi ha una altra raó per deixar els vels al seu lloc. Correrem el risc de descobrir que darrere de la màscara no hi ha res? O, pitjor encara, que hi ha una calavera?