La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 25 de novembre de 2015

Fructuós Canonge i la màgia de la Reial

El racó de la plaça Reial on treballava Fructuós Canonge
Cartell publicitari de crema per enllustrar sabates Búfalo (1956)
Fotografia: Francesc Català-Roca (Arxiu Família Català Pic)


La Fundació Setba (plaça Reial, 10) inaugura aquest proper 26 de novembre de 2015 l'exposició La màgia de la Reial, dedicada a Fructuós Canonge, enllustrador de sabates que exercia el seu ofici sota les voltes de la plaça Reial i que es va convertir en un dels mags més prestigiosos d’Europa, conegut amb el sobrenom del “Merlí espanyol”.

L'exposició restarà oberta fins el 30 de gener de 2016 acompanyada de diverses activitats paral·leles (rutes, conferències), entre elles la visita guiada que dins del cicle En Obert organitza Fundacions en Obert, i que farà Xavier Theros el dissabte 28 de novembre sobre la història de la plaça Reial i la vinculació amb Fructuós Canonge. La mostra es complementa amb obres inspirades en la màgia de cinc artistes contemporanis: Isao, Ramon Enrich, Carles Pujol, Patricio Reig i Joan Brossa, que va estar molt vinculat al món de la màgia com podeu veure a l'article sobre el Fakir Kirman.


Trampa (1988), de Joan Brossa


Comença la màgia

Canonge és el gran precursor de la primera gran generació de mags catalans. Però abans de traslladar-nos a aquella època de l'esclat de la màgia com a espectacle de masses, hem de recular fins el segle XVIII, quan els prestidigitadors es presentaven com a professors de física recreativa per diferenciar-se dels bruixots, endevinadors i xarlatans que entabanaven el públic amb creences vingudes del més enllà i amb productes miraculosos.

Quan el mag va deixar de ser un artista transhumant i va esdevenir professional i va consolidar el seu estatus, va abandonar els carrers i les places i va convertir el seu saber i la seva tècnica en espectacle de saló i d'escenari. Amb els avenços de la tècnica, la màgia va adquirir categoria d’indústria. Autòmats, fantasmagories, grans aparells mecànics, l’electricitat o les imatges en moviment compartien escenari amb l’habilitat natural dels prestidigitadors i amb escenificacions exòtiques que atrapaven i transportaven l’espectador a països llunyans: el misteriós Orient, d’on venien els imants i les lupes que els gitanos feien arribar al Macondo de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez.


Fructuós Canonge en un romanço vuicentista


D’aquells mags pioners dels grans espectacles, probablement el més famós sigui Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna. El 1845 va inaugurar el Téâtre des Soirées Fantastiques, al costat del Palais Royal de París, després traslladat al bulevard dels Italians, a Montmartre. La seva vídua el va mantenir en funcionament fins 1888, en què va decidir vendre’l a... Georges Méliès. El gran mag del cinema va remodelar el teatre i hi va incorporar projeccions de llanterna màgica i, a partir de 1896, les primeres projeccions cinematogràfiques i efectes òptics amb la seva pròpia productora. Però el cinema acabaria canviant molts paradigmes del món de l’espectacle i el teatre es va acabar arruïnant. El 1925 era enderrocat.

La popularització de la màgia com a espectacle va trigar a arribar a Barcelona. Les grans capitals europees i americanes tenien els seus circuits comercials gràcies a l’empenta de les grans exposicions universals. Fins aleshores, només la gran burgesia i les corts tenien accés als grans espectacles. Va caler que Barcelona es convertís en capital industrial, a partir dels anys trenta del segle XIX perquè la burgesia catalana busqués noves formes d’entreteniment i s’acabés convertint en la capital de la màgia a tot l’Estat. No oblidem que el Teatre del Liceu, per exemple, no s’inaugura fins 1847, i que fins aleshores només existia el Teatre Principal (1).

Caldria esperar a principis de la segona meitat del segle XIX per veure aparèixer aquell primer grup de mags catalans que van portar la seva indústria al cim de l'espectacle, entre un públic crèdul i àvid de meravelles.


Fructuós Canonge


Canonge porta la màgia als escenaris

Fructuós Canonge (1824-1890), fill de Montbrió del Camp, es trasllada amb set anys a Barcelona amb la seva família. Després d'uns primers anys guanyant-se la vida fent de venedor ambulant i d'enllustrador davant del número 18 de la plaça Reial, i de venedor ambulant, va haver de complir condemna en una presó a Cuba per saltar-se per error un toc de queda o, segons altres versions, per ser confós amb un instigador de la revolta progressista de la Jamància de 1843, que va comportar un nou bombardeig de la ciutat, aquest cop sota les ordres de Prim. Quan és alliberat torna a Barcelona, on amb el temps i el contacte amb la gent es va fer famós pel seu sentit de l'humor, les seves excentricitats (es menjava el betum amb pa per demostrar que era d'excel·lent qualitat) i els seus trucs de màgia (treia cigars de darrere de l'orella de qualsevol transeünt i aixafava ous en els mercats per treure de dins..., una moneda d'or).

Després de debutar professionalment el 1858 en el teatre dels Camps Elisis del passeig de Gràcia, va decidir deixar-ho tot per dedicar-se a la màgia. Fins aleshores, mags i prestidigitadors actuaven com a artistes ambulants al carrer o en els cafès. Canonge va ser el primer a pujar la màgia dalt dels escenaris. Com a prestidigitador va obtenir grans èxits recorrent Amèrica i Europa. Malgrat ser d'idees republicanes, va acceptar ser nomenat cavaller dels ordes de la reina Isabel II d'Espanya i de Carles III, condecoracions que lluïa al pit seguint aquella antiga tradició que relaciona còmics i bufons amb l'entreteniment de les corts reials.


Diuen que en una actuació que havia de fer davant la reina Isabel II va arribar tres hores tard. Quan el mag va comparèixer en presència de la monarca, i abans que fos recriminat per la seva falta de consideració, el mag va deixar bocabadats els assistents mostrant que els rellotges de palau marcaven l'hora precisa en què havia de començar l'espectacle.




Durant les festes de la Mercè de l'any 1871, Canonge va actuar per Amadeu de Savoia, aquell rei de circumstàncies que havia de donar pas a la Primera República sense saber-ho. Mentre l'entretenia amb uns jocs de mans (com aquells que el van dur al tron espanyol), el mag va treure de dins d'un mocador un paper que duia escrit "Què vol el poble?", que va acabar substituint per un pa que feia aparèixer i deaparèixer en un barret de copa i que representava, diuen, la pobresa i la fam que passaven els barcelonins. En tot cas, si volem acostar-nos a la figura d'aquest mag pioner, haurem de llegir la biografia que va escriure Josep Ollé i que va editar l'Ajuntament de Montbrió del Camp l'any 2007: Fructuós Canonge i Francesch, de llustrador a prestidigitador.

Mentre als grans prestidigitadors que escamotejaven negres a l'Àfrica i els feien aparèixer en una plantació de sucre a Cuba se'ls ha erigit estàtues, del pas de Canonge per Barcelona gairebé no en queda gairebé cap rastre. Un parell de relíquies urbanes. L'esmentada referència de la plaça Reial, un anunci en el que va ser el seu racó d'enllustrador: "Limpia botas Canonge", i una pintura mural en el Pas de l'Ensenyança, el petit carrer que uneix Ferran amb la plaça de Sant Miquel i que recorda el convent de l'Ensenyança (1636), institució que va obrir la primera escola per a noies de la ciutat, enderrocat per obrir el carrer Ferran cap a la plaça de Sant Jaume, l'any 1846.


Fructuós Canonge
Pintura mural del
Pas de l'Ensenyança


Aquelles condecoracions, que Canonge lluïa sempre al pit i que tants prestidigitadors han imitat, van desaprèixer probablement venudes en algun moment de necessitat. Però Barcelona és com un cofre que amaga molts tresor que, de tant en tant, tornen a la superfície com els vaixells enfonsats. Les medalles no han desaparegut, sinó que són a les mans d'un vell col·leccionista que les amaga com la relíquia que són. On? Mantindrem el misteri de moment.

Més miraculosa va ser la recuperació de la butaca que Canonge feia servir per als clients que anaven a la plaça Reial a enllustrar-se les sabates. Durant la rehabilitació del número 1 de la plaça per a instal·lar-hi l'Hotel D. O., just a l'altre costat del carrer de Colom on treballava Canonge, s'hi va trobar el seient. Va ser restaurat per la família propietària de l'hotel i és la peça estrella de l'exposició La màgia de la Reial de Setba. Una joia que paga la pena veure.


La butaca d'enllustrar sabates de Fructuós Canonge
Foto: Jaume Almirall


Els companys d'aquell primer viatge

Melcior Millà (1830-1906), patriarca de la coneguda impremta i llibreria especialitzada en teatre del carrer Sant Pau 21, i que està considerat el primer mag que va pujar a un escenari teatral en tot l’Estat espanyol.




Joaquim Partagàs (1848-1931), que va triomfar durant deu anys a l’Argentina abans de tornar a Barcelona on va obrir la botiga El Rei de la Màgia (1881), que encara subsisteix al carrer de la Princesa 11 i que actualment té també el Museu Teatre el Rei de la Màgia, al carrer Jonqueres 15, i va crear el Teatro Salón Mágico (1894-1900), en el número 30 de la Rambla dels Caputxins.


Francesc Roca (ca. 1900)
Museu de les Arts Escèniques


Francesc Roca (ca. 1860-1945), home polifacètic de qui hem parlat a bastament en aquest blog arrel del seu Museu Roca de figures anatòmiques. I d’altres mags de gran prestigi internacional com Josep Florenses (1872-1944), Pau Areny de Plandolit (1876-1936) o Vicenç Cortés (1878-1915).

Tot i que a Barcelona no hi van actuar ni Robert-Houdin ni el gran Harry Houdini (el cognom és un homenatge a Robert-Houdin), la capital catalana es va convertir en la porta d’entrada dels grans mags des de finals del segle XIX i el primer terç del XX. Barcelona ja no era només aquella ciutat en què la burgesia buscava un nou espai d’oci, sinó que la menestralia i la nova urbs obrera sorgida de l’annexió dels pobles del Pla, l’any 1897, abandonava els populars jardins i els precaris teatres del camí de Gràcia de quan encara no era passeig, i construïa en el Paral·lel un nou territori lúdic –que compartia espai amb les lluites obreres–, i que aviat es convertiria en l’avinguda interclassista on l’escena catalana s’equiparava a la de les grans ciutats del món: el Broadway i el Montmartre barcelonins. Però aquesta és una altra història.





*


(1) Per al Teatre de la Santa Creu (precursor del Principal), el Sant Agustí, l’Odeon i el Romea, vegeu 150 anys del Romea: una història oblidada. Per als teatres de la plaça Catalunya: Ex-plaça Catalunya. I per als teatres del Passeig de Gràcia: En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX.


[+]

Montilla i Castellsalgar, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010.

dissabte, 21 de novembre de 2015

Juanito: obra elemental de educación



Juanito. Obra elemental de educación, va ser escrita per l'italià Luigi Alessandro Parravicini amb el títol original de Giannetto (1837) i traduïda al castellà per La Propaganda Católica (Madrid, 1878), perquè servís com a text escolar i per a ús, també, d'adults. El seu ús es va estendre fins a principis de la dècada de 1960 gràcies a les diverses edicions de Faustino Paluzíe i Hijos de Paluzíe (1899, 1908, 1911, 1919), de Calleja (1900, 1910, 1920) o de la llibreria Camí, (1935, 1955).

No era un manual d'urbanitat i bons costums, sinó un compendi enciclopèdic que aplegava les Unidades Didácticas que es van imposar més tard a les aules de primària de les escoles espanyoles més les lliçons de doctrina cristiana preceptives. Era un llibre d'adoctrinament per a nens escrit amb la intenció de perpetuar un ordre social, en què rics i pobres pertanyen a esferes diferents perquè Déu així ho ha volgut, i que ser pobre no et fa infeliç si compleixes amb els deures amb la societat i Déu, i t'esforces a treballar. Tot plegat pren sentit en el darrer capítol, on se'ns explica la vida de Juanito com exemple del camí que cal seguir a la vida. Juanito, fill d'un modest comerciant i d'una mare analfabeta, roba de petit una pera i el pare li farà conèixer la misèria de les presons perquè rectifiqui, com feien els pares del segle XIX a Barcelona, que duien els fills a veure les execucions a garrot del patí de Corders de la presó de la Reina Amàlia. La permanència d'aquest llibre a les escoles espanyoles explica (amb alguns parèntesis històrics) explica el tarannà de les classes dirigents del país i determinades actituds enquistades en la població.

La lliçó sobre els mamífers del regne animal es despatxa amb unes poques pàgines, on només s'esplaia amb els animals domèstics: l'ase, la mula i el porc. I dels simis diu el que segueix:

"Algunos monos, el topo campesino y el gato mamón tienen una bolsita en la boca, y en ella guardan sus alimentos. Los monos están dotados de mucha inteligencia, y de una extraordinaria facultad de imitación. Hay entre ellos una especie llamada de orangutanes, muy semejantes a los hombres negros del África. El orangután tiene aspecto triste, se sostiene en dos pies y anda como el hombre. Su natural es dulce y se le puede educar para servicios domésticos.

El yocó es otro mono muy semejante a un hombrecillo; camina en dos pies, y lleva siempre un palo en la mano. Cuando los viajeros del África encienden fuego en los bosques, donde habitan los yocós, estos, que son muy observadores, ocultos ven con interés cuanto hacen allí los hombres para imirtarlos después. Apenas los viajeros se marchan, los yocós van alrededor de aquel fuego, y hacen todo lo que han visto, de modo que a primera vista puede creerse que son una pandilla de negros.

Ese genio de imitación hace que los hombres puedan cazarlos con mucha facilidad. Para esto los cazadores hacen que los yocós los vean saltar dentro y fuera de fosos preparados con alguna trampa, o calzarse y quitarse unas botas pesadas; luego se retiran, dejando allí las botas con brea o liga en el fondo, y acudiendo los yocós, unos principian a saltar cayendo en las trampas, y otros, poniéndose las botas, quedan con los pies pegados a ellas, imposibilitados para correr, y son cogidos."

Aquesta descripció dels orangutans com a semblants als negres africans i aquesta hominització del mono, d'aspecte trist, que camina a dues cames i que se'l pot ensinistrar per fer treballs domèstics, ens porta a la confusió entre uns éssers i els altres, molt arrelada encara avui i que va tenir el seu punt àlgid durant el segle XIX i el primer terç del XX (fins els anys 60 a la Bèlgica colonial) amb l'exhibició de persones en els anomenats zoos humans o jardins d'aclimatació.

Algun cop ja hem parlat en aquestes pàgines d'aquest fenomen a la ciutat de Barcelona, amb les exhibicions dels aixanti prop de la plaça Catalunya, el segle XIX, o les de principis del segle XX al Tibidabo i al Turó Park. Especialment il·lustratiu és el cas d'una suposada tribu himàlaia, que s'exhibia el setembre de 1915 al Turó Park entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".




De tot plegat fa just ara un segle. Res comparat amb les desenes de milers d'anys que han passat des que vam deixar de caminar a quatre potes. Alguns, però, han evolucionat ben poc des que van llegir el Juanito.

De finals del segle XIX és també la versió femenina, La buena Juanita, editat per Saturnino Calleja, i de la qual se'n van fer desenes d'edicions fins la dècada de 1950. De lectura a les escoles i a les llars fins els anys 60, La buena Juanita mostrava una visió més amable que la versió masculina. Aquí el protagonista no és el mal instal·lat en la societat i la lluita per seguir el bon camí, sinó que Juanita aprèn com s'ha de comportar seguint el model de la seva mare, que és una perfecta mestressa de casa i esposa amatent: "Juanita es una niña que aún no ha cumplido los 8 años. Es muy cariñosa con todo el mundo y, por lo mismo, todos la quieren y le desean mucho bien. Además de ser muy buena es muy estudiosa. Su mamá va enseñándole poco a poco los quehaceres de la casa.





*

Agraïm un cop més al bon amic Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista d'aquesta lectura tan edificant.

divendres, 20 de novembre de 2015

Monstres antediluvians a la catedral de Barcelona

Inauguració del record a la memòria de José Antonio Primo de Rivera
a la façana de la catedral, el 20 de novembre de 1939
Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Acabada la Guerra Civil, la imatgeria republicana va ser substituïda per la franquista. Nous monuments van aparèixer en els espais urbans i carrers i places van ser rebatejats amb els noms dels generals victoriosos i dels màrtirs de la croada. Sota la veneració del Sant Crist de Lepant, la façana de la catedral de Barcelona va ser il·lustrada amb un rètol amb el nom del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, amb una dedicació als caiguts per la pàtria i la preceptiva salutació "Presente", que equival a un "encara és entre nosaltres" i que s'intueixen sobre els carreus de la paret del carrer de Santa Llúcia. José Antonio moria un 20 de novembre (1936), com ho faria Franco en la mateixa data, però 39 anys més tard (1975).


Portada de la revista Algo. Seminario ilustrado enciclopédico y de 
buen humor, número 120, Barcelona-Madrid, 15 d'agost de 1931 
(Imatge cedida per Carles Hernando)


Com si fos una premonició, en el número del 15 d'agost de 1931, quatre mesos després de ser proclamada la Segona República, la revista Algo publicava a la seva portada la majestuosa imatge d'un dinosaure, al Pla de la Seu, davant de la façana de la catedral. La revista només volia fer una comparació perquè els lectors imaginessin la grandària dels gran sauris prehistòric. Però, ves per on la bèstia (amb ressons bíblics) que atemoria els ciutadans dels anys trenta (dos anys més tard s'estrenaria King Kong) seria substituïda per una altra.

Los monstruos antediluvianos

Por este dibujo fantástico, donde aparece un dinosaurio gigante junto a la catedral de Barcelona, puede el lector juzgar del tamaño de aquellos monstruos antedeluvianos.


James Ussher (1581-1656), arquebisbe d'Armagh, Irlanda, va escriure, el 1650, el llibre Els annals del món. Basant-se en la Bíblia, va fer una estimació del nombre de generacions, la durada mitjana de la vida humana i les principals figures bíbliques, entre Adam i Eva i el naixement de Jesucrist. Com a conseqüència del seu estudi, va deduir dates suposadament exactes per a certs esdeveniments. Un era la creació de la Terra el vespre previ al diumenge 23 d'octubre del 4004 abans de l'era comuna, és a dir, el dissabte 22 d'octubre a les 18:00h. Un altre esdeveniment va ser l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís, que s'hauria produït el dilluns 10 de novembre de 4004. Ben poc els va durar l'alegria.

Goya titulava El sueño de la razón produce monstruos (1799) un gravat de la sèrie Caprichos. La República va ser només un somni, i en un país poc acostumat a la raó la dictadura va omplir de monstres la realitat. "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí" diu un microrelat de Monterroso (1959). I és ben cert: els monstres són endèmics, en aquest país, on la raó ha estat sempre un somni.


La Vanguardia, 21 de novembre de 1961

diumenge, 15 de novembre de 2015

Cambres de meravelles: Salvadoriana

Cabinet de curiosités, Domenico Remps, 1690
Museo dell'Opificio delle Pietre Dure, Florència



L'exposició Salvadoria: el gabinet de curiositats de Barcelona, la cambra de meravelles de la família Salvador que ha estat oberta al públic durant dos anys, es converteix en exposició permanent en el Jardí Botànic de Barcelona a Montjuïc.


Les cambres de meravelles

Les cambres de meravelles o gabinets de curiositats van aparèixer entre els segles XVI i XVIII. Eren col·leccions particulars de membres de la noblesa i de l’alta burgesia, que sorgeixen impulsades per la curiositat que despertaven les novetats naturals, biològiques i antropològiques, i els objectes rars i exòtics descoberts durant les exploracions de les regions conquerides pels imperis europeus. Aquest interès no tenia només un afany col·leccionista, sinó que la manera com els objectes es disposaven a les cambres tenia la voluntat de classificar el coneixement i el món.

Malgrat la desaparició dels gabinets de curiositats i la creació dels museus d’Història Natural, les iniciatives particulars no es van aturar. Al voltant de l’interès creixent per la ciència i amb la col·laboració d’una burgesia nascuda de la revolució industrial, les exposicions universal es van convertir en el gran aparador de tota novetat, i la ciència va estar ben present com ja n’hem parlat algun altre cop al voltant de les figures de Francesc Darder, naturalista responsable de la creació del parc zoològic i del museu que du el seu nom, i de Lluís Soler, el taxidermista de la plaça Reial.


Cambra de meravelles
Portada del Fasiculus Rariorum (1616),
de Basilius Besler


Londres (1851) i París (1855) són considerades les dues primeres exposicions universals, i ambdues ciutats capitalitzaran durant molt de temps el progrés i l’exhibició del que en aquell moment era la modernitat. El comerç, la indústria i la ciència eren els protagonistes d’un món que s’expandia més enllà dels interessos nacionals i que permetia atraure milions de persones, que havien de pagar una entrada per accedir als recintes. Les exposicions eren una atracció i un espectacle que transcendia els interessos d’organitzadors i expositors per convertir-se en una fórmula que permetia a les ciutats en el seu conjunt transformar-se en un gran escenari.

Barcelona no va ser aliena a aquestes transformacions i també va entrar en aquella modernitat durant el període que va transcórrer entre les exposicions de 1888 i 1929, i que va tenir el seu punt àlgid durant la República, fins que la guerra i la dictadura van estroncar el camí que la ciència i la cultura havien endegat.




Salvadoriana

Salvadoriana, que ha estat oberta en el Jardí Botànic de Barcelona a Montjuïc durant dos anys, des del 20 de maig de 2014 fins l’abril de 2016, és una exposició que mostra el gabinet d’Història Natural de la família Salvador (1626-1855). Un cop finalitzada l’exposició, tant des de l’Institut Botànic de Barcelona (IBB), com des del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) s’han unit esforços per mantenir el Gabinet obert al públic com a exposició permanent. Per això, s’ha adequat la sala i s’han col·locat uns vinils sobre els vidres on s’explica la col·lecció. El primer text tracta del Gabinet Salvador, el segon de la família Salvador, i el tercer parla de tot el procés d’adequació i restauració (2011-2016) de la col·lecció.

La col·lecció Salvador de curiositats naturals té força similituds amb les cambres de meravelles. Els Salvador, família d’apotecaris instal·lada a la ciutat, la va iniciar durant el segle XVII i la va mantenir a la farmàcia que tenia al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus). En aquest emplaçament va estar activa fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador naturalistes, Josep Salvador i Soler (1804-1855).

Segurament ignorat per la majoria de barcelonins, del record dels Salvador Barcelona només en guardava testimoni a través del nomenclàtor. El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a la família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí que els subministraven les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina.


El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el
Portal de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)
Fragment d'un plànol de 1806 (ICC, RM19425)


El gabinet, que compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, va caure en l'oblit perdut en una masia del Penedès fins que el botànic Pius Font i Quer, llavors director de l'Institut Botànic de Barcelona, el va adquirir l'any 1937 i el va guardar en la institució que dirigia. L'any 1940 l'Ajuntament de Barcelona se’l va fer seu i l’ha mantingut fins a l'actualitat a l'Institut Botànic on, fins ara ha estat amagat del públic.

El Gabinet Salvador és una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies. La majoria van desaparèixer al ser integrades en els grans museus nacionals que es van començar a construir durant el segle XIX, com és el cas del Museu Martorell a Barcelona, inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona que ocupa avui; o bé van acabar disperses pel pas del temps i la història. Creat amb finalitats professionals com a part de la feina que els Salvador desenvolupaven, el gabinet està considerat el primer museu obert al públic que va tenir Barcelona i és un tresor del patrimoni científic de la ciutat.


Reproducció del gabinet Salvador
Institut Botànic de Barcelona
Foto: Josep Maria Llobet


Salvadoriana ens posa en el camí de la recuperació d’aquell llegat com una manera més d’escriure el relat de Barcelona, de la seva història i la de tots els barcelonins. I ho fa des d’un lloc, el Jardí Botànic, allunyat aparentment del centre de la ciutat. Però això no és cert: Barcelona comença a tenir sentit vista des de Montjuïc; vista des de Laie, la Barcelona ibera que des de les alçades potser va somiar conquerir el pla i el mar.




Vitrinacuriosa

Vitrinacuriosa es un espai virtual que Salvadoriana posa a la disposició de tothom perquè cadascú creï el seu gabinet de curiositats particular amb objectes de naturalia i artificialia de la seva col·lecció. És una bona oportunitat de compartir una afició que continua viva: fòssils, herbaris, petxines, minerals, col·leccions entomològiques, peces anatòmiques, remeis antics, instrumental, santeria...

Bereshit ha fet la seva aportació amb un herbari artístic de flors i fulles seques procedent de Jerusalem, dels anys 30 del segle XX, enquadernat amb tapes de fusta: Herbari de Jerusalem.


Us hi animeu?




El Prodigi

Mentre el gabinet de ciències naturals de la família Salvador reneixia en el Jardí Botànic de Montjuïc, la sala d'exposicions Artur Ramon del carrer de la Palla, 23, ens va sorprendre durant la tardor de 2015 amb una actualització d'aquelles cambres de meravelles. El Prodigi, que és el nom de la mostra, recuperava el vell significat de la paraula un fet que no es pot explicar per les lleis de la natura i posava en diàleg peces antigues i obres modernes que permetien actualitzar el concepte de "meravella" buscant el límit entre la ciència i l'art.

Al costat d'un cocodril del Nil i del famós goril·la mascle que havia estat exhibit en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals del taxidermista Lluís Soler, a la plaça Reial, s'hi podia veure el rellotge autòmat Els funambulistes, de Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna i de qui Harry Houdini en va prendre el nom en honor seu;  amb gravats de Piranesi combinats amb peces de Fortuny, Dalí, Brossa, Miró, Ponç, amb obres contemporànies dels artistes Pablo Milicua (comissari de l'exposició amb Artur Ramon), Yolanda Tabanera, Carlos Pazos, Evru (abans conegut com a Zush) i Marcel·lí Antúnez (fundador de la Fura del Baus), que juguen amb la transgressió de la natura i les formes.


Cap arrencat (1993)
Marcel·lí Antúnez


El goril·la

Segurament molts recordareu el goril·la del taxidermista de la plaça Reial. Anàvem a la botiga de Lluís Soler amb l'esperit de qui visita una cambra de meravelles: conèixer els misteris del món, amb l'esperança de trobar una mòmia, sang de drac, banya d'unicorn o alguna sirena de Fiji com aquelles deformitats que s'havien exhibit a les barraques de monstres de fira. Però les rareses no anaven mai més enllà d'alguna bèstia de dos caps i sortíem de la botiga amb un mineral per a la col·lecció, i la visió de l'imponent goril·la, és clar.

Aquest gran simi mascle adquirit al Camerun l'any 1910 i portava originalment un indígena dissecat agafat sota el braç (el podeu veure a l'article El museu de les bèsties), que va ser retirat per no ferir sensibilitats. El mascle va ser adquirit l'any 1994 i va marxar de la ciutat per servir de decoració en una exposició. Havia estat acompanyat d'una femella, que va acabar al Japó, i una cria que es va acabar trencant.


Els goril·les mascle i femella quan encara eren en el
Museu Pedagògic de Ciències Naturals


El que són les coses, abans que el goril·la arribés al carrer de la Palla em va ser ofert per comprar-lo (a un preu relativament assequible, i en tinc el certificat d'autenticitat) o per fer d'intermediari davant la impossibilitat del propietari de trobar un comprador més adequat, com hauria estat el Museu de Ciències Naturals. Però ningú l'ha volgut, com ja va passar amb el museu anatòmic de Francesc Roca, que va volar a Bèlgica. No negaré que m'hauria fet gràcia tenir-lo de company en el meu despatx, però aquestes bèsties són un niu de pols.

dimarts, 3 de novembre de 2015

El vedell de dos caps


Il·lustració de la revista Catalunya social (desembre 1933)
Imatge facilitada per Miquel F. Pacha


El desembre de 1933 va néixer a Montmeló un vedell amb dos caps que va ser naturalitzat en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, la botiga que regentava la vídua de Lluís Soler Pujol, el taxidermista de la plaça Reial, que durant la República va dur el nom de Francesc Macià, del qual en vam explicar la història El museu de les bèsties.

L'article publicitari apareixia a la revista Catalunya Social del mes de desembre del mateix any. A banda del valor documental, és el primer text del Museu Pedagògic que apareix en català.

L'animal presentava una deformació teratològica perfecte, la millor coneguda fins aleshores. El cos i les extremitats presentaven una sola estructura de característiques normals, així com les vísceres. Tenia, igualment, una sola columna rematada en una cua doble de la mateixa longitud, i a partir del coll es bifurcava i sostenia dos caps absolutament iguals i simètrics.


Fotografia del be de dos caps del Museu Roca, quan va
ser recuperat d'un magatzem del Paral·lel, l'any 1987
Arxiu Enric H. March


El Museu Roca de Barcelona, que exhibia una col·lecció de figures anatòmiques, malalties venèries i deformacions humanes de tota mena durant els anys 20 i 30 del segle XX, també mostrava un be de dos caps naturalitzat, que avui es conserva, com la resta de la col·lecció, a la casa museu de Leo Coolen, a Anvers (Bèlgica).

Les col·leccions teratològiques d'animals han estat força habituals per tot el país fins fa relativament poc fins que han estat apartades de la vista del públic per qüestions estètiques i morals sempre discutibles, com al de Bellver de Cerdanya, que s'exhibia en el local de la societat de caçadors juntament amb fetus amb deformitats i d'altres curiositats naturals.

Un dels pocs lloc on encara en podem veure algun exemplar és al Museu Darder de Banyoles, que abans de viatjar cap a la capital del Pla de l'Estany havia estat a Barcelona, com ho expliquem a El Museu Darder de Barcelona. L'antic Museu Darder d'Història Natural exposava una col·lecció de ciències naturals pròpia de finals del segle XIX, i modificat i modernitzat com a centre d'interpretació de la comarca, ens ha arribat fins avui amb algunes variacions respecte l'original: el "Negre de Banyoles" va ser repatriat al seu lloc d'origen i ja no s'exhibeixen les pells humanes ni els vedells siamesos, tot i que es conserven, però sí que hi ha exposat el xai de dos caps.


 La col·lecció de ciències naturals, segregada de l'actual Museu Darder
Foto: Museu Darder de Banyoles


Aquesta transformació de les velles col·leccions de ciències naturals ha afectat, també, el Museu Zoològic del Parc de la Ciutadella, traslladat al Museu Blau del Fòrum i adaptat a un nou context que li pren la possibilitat de sentir-se integrat en el viatge en el temps que permetia l'edifici modernista del Castell del Tres Dragons que l'albergava.