La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 25 de febrer de 2013

Un jardín abandonado por los pájaros: la Barcelona dels 60

de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013)

Qui té el costum de llegir els apunts de Bereshit haurà notat l’aroma que desprenen alguns dels textos que se submergeixen en el passat, en aquell passat en què començava a créixer la consciència d’aquells que vam néixer a finals de la dècada de 1950 i ens va tocar ser la darrera generació capaç de descriure el record remot d’un món fet d’experiència aliena i pròpia, de relat oral i viscut. La generació que ha vist dissoldre’s entre els dits el passat crepuscular que va ser dels nostres pares i avis, i que nosaltres vam bandejar per vell fins l’edat en què memòria i present ens recorden que la pols de què estem fets és plena dels escenaris estel·lars a la llum dels quals la nostra infantesa va ser, precisament, infantesa.

El tempo de la postguerra va ser prou lent com per arribar als nostres ulls, als carrers, als descampats on jugàvem, a les cases mal il·luminades, als llocs d’oci o a les pàgines dels tebeos, fins que en plena transició enderrocs urbanístics i ideològics van fer tabula rasa.


Calia que passes el temps suficient perquè la memòria tornés a emergir no per nostàlgia del passat sinó, potser, per cansament d’un present que perd consistència. Ahir, precisament, en Jaume Subirana, em passava l’article en què El Punt-Avui recuperava el Price, un dels temples de la boxa a Barcelona i el local per excel·lència de la lluita lliure. Segurament molta gent pensarà que és un record ranci i que no treu cap a res reviure ambients tan decadents com ho són també els canòdroms, les atraccions Apolo o aquell Paral·lel de revista que ja era una ombra del d’abans de la guerra, però també l’avinguda de la Llum o la Barcelona del monumental arbre de Nadal de can Jorba, que exhibia un simi a la darrera planta en un improvisat zoo i que l’any 1968 va exposar la càpsula espacial Gemini X; sense oblidar els cinemes de barri, llocs d’entreteniment i de vida social, que també han deixat d’existir; els banys i els xiringuitos de la Barceloneta; o aquell Barri Xino miserable que encara exercia la fascinació de les coses prohibides, del vici i del pecat que dúiem programat de sèrie gràcies a la religió.

Dels cinemes se n’han publicat diversos llibres, com Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó o Viaje sentimental por los cines de Barcelona de Jordi Torras, i a Barcelofília en podem trobar una bona col·lecció. Sobre els parcs d’atraccions hi ha el llibre Parcs d’atraccions de Barcelona (Albertí, 2011) de Ròmul Brotons. Del Paral·lel hem vist la gran exposició del CCCB.

Als escenaris hi cal afegir la veu sempiterna de la ràdio: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa... I programes com Matilde, Perico y Periquín, Taxi Key, Tambor, els consultoris d’Elena Francis i Montserrat Fortuny, el teatre radiat, les radionovel·les... I com no podia ser d’una altra manera, la televisió, que naixia amb nosaltres i que arribava a Barcelona per primer cop l’any 1959.


Però tot gran escenari de la memòria necessita una novel·la. No és possible consolidar la memòria col·lectiva sense un relat que enfili els records a través de la ficció. Sembla un contrasentit que la realitat necessiti ser manipulada per assolir l’estatus de veritat; però, no és això el que fem tots quan rememorem el nostre passat? Els records són sempre una idealització. O un trauma.

El juliol del 2012 Juan Álvarez publicava 1968: un año de dos rombos, una novel·la gràfica que ens situava en la influència que la televisió va tenir per a la primera generació audiovisual d’aquest país. Un mitjà que va transformar el blanc i negre de la pantalla, però també de la realitat, en el color d’un futur que imaginàvem.

I ara ens arriba Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013), que recrea la Barcelona dels 60. Ell mateix ens parla a “La vida bajo el agua” (El País, 14/11/2012) del procés que ens du des d’abans del nostre naixement al moment en què comencem a omplir de contingut els records. Més enllà del nostre naixement, perquè no només es pren consciència de l’existència veient-nos en una fotografia amb pantalons curts (sempre massa curts) o ensenyant les calcetes sota una faldilla curta (sempre massa curta), sinó que també ens percebem en l’absència: les fotos on no hi som, els relats familiars en què no es parla de nosaltres o la història anterior a la nostra existència. És semblant a l’experiència que es viu amb el cinema: som fills en diferit de les pel·lícules i el glamour dels anys 40 i espectadors immortals del cinema còmic mut. És l’exercici de buscar-nos on no vam ser mai que ens permet recuperar els espais de la infantesa amb una intensitat equiparable i probablement superior a l’instant en què van ser viscuts.

Algú dirà que això no té res d’extraordinari, que en un moment o un altre tota generació acabarà evocant el seu passat i que serà tan extraordinari i exclusiu com qualsevol altre. Potser sí. No seré jo qui negui la il·lusió i l’alegria de l’evocació. Però estic segur que si alguna cosa diferencia la nostra generació de les que ens segueixen és, precisament, que la capacitat d’evocació no es perd en la nostra memòria, sinó que enllaça amb la dels pares, la dels avis... Això ja és suficient perquè els records transcendeixin l’anècdota. Si a més hi afegim la capacitat narradora de Marcos Ordóñez, la realitat i l’experiència personal i familiar es converteixen en ficció i les persones en personatges. L’estructura de la novel·la juga el joc dels miralls i no hi ha experiència que no tingui correlat històric entre la postguerra i el present. Ordóñez ens ho explica sense nostàlgia. I sense nostàlgia us ho explico jo des d’aquí. Només amb la necessitat de compartir tot allò de què estem fets. I quant més m’explico més tinc per descobrir.

La portada de la novel·la és l'arbre de Nadal de Can Jorba (1965-1988), al Portal de l'Àngel, que Francesc Català-Roca va fotografiar l'any 1979. El títol Un jardín abandonado por los pájaros, està agafat d’uns versos d’Odysseas Elýtis que Marcos Ordóñez va veure en la citació inicial de Un día volveré, de Juan Marsé:

Yace ahora sobre su destrozado capote,
con un viento firme entre sus tranquilos cabellos...
Parece un jardín abandonado por los pájaros,
parece un canto en la tiniebla...

Tots acabem tornant a les tenebres... amb l’esperança de veure-hi la llum.


divendres, 22 de febrer de 2013

dilluns, 18 de febrer de 2013

Barcelona 1978-1983: una història fotogràfica

L'antic edifici del CIFB del carrer Aurora 11 bis (Foto: Tot Barcelona)

En ple Raval, al carrer Aurora 11 bis, continua existint l’edifici que temps enrere va ser una antiga fàbrica de pastes alimentàries i que després acolliria el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB). A la façana s’hi conserven les pintures d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, restaurades el 1997, que representen les figures més importants de la història de la fotografia: retrats que van de Daguerre a Robert Frank, sense oblidar a mestres en clau barcelonina com Oriol Maspons o Xavier Miserachs.

El CIFB es va inaugurar l'octubre de 1978 i en va ser director Albert Guspi (1943-1985), que havia estat fotògraf abans no obrís la que seria la primera galeria comercial de fotografia d'Espanya, la galeria Spectrum (1) del carrer Balmes 86 de Barcelona, inaugurada el 1973. El Centre va néixer amb la voluntat de ser un espai de formació de nivell superior en un moment en què la fotografia encara no formava part ni dels circuits culturals ni acadèmics del país. Però volia ser, també, un fòrum públic de debat sobre la cultura fotogràfica i audiovisual i un espai d’exposicions, i com ja s’anunciava en el primer número de la revista Imagen (2), publicada pel CIFB, volia promoure la imatge com a mitjà de comunicació social i com a agent constitutiu de la cultura visual i l'entorn social.

La Perona, d'Esteve Lucerón

Són sense dubte aquests trets programàtics els que millor han reflectit el treball de bona part dels fotògrafs formats en el CIFB i dels professor que els van orientar en la tècnica i en l’orientació de l’objectiu. Les dates són prou significatives: sortíem d’una dictadura i Barcelona era una ciutat estigmatitzada que començava la seva personal transició de renovació i de conquesta de l’espai públic, de la mà de les associacions veïnals i dels promotors culturals, fins que la ciutat va acabar girada com un mitjó amb les obres dels jocs olímpics.

I malgrat la importància que el CIFB va tenir en l'escena fotogràfica de finals dels setanta, el projecte va acabar morint en la mesura que naixien noves galeries, noves escoles i la fotografia s'incorporava als estudis artístics superiors. La fotografia es va començar a integrar en les polítiques culturals: recuperar el patrimoni fotogràfic era un pas important en la recuperació de la memòria, perduda o dormida durant quaranta anys, fet que va marcar l'inici d'una recuperació del patrimoni fotogràfic. Finalment, la manca dels patrocinis de què gaudia fins aleshores i el rebuig a col·laborar amb les administracions públiques va dur el CIFB a tancar el 1983.

Manolo Laguillo

L’any 1977, un any abans que obrís el CIFB, la meva vida erràtica em va dur, per casualitat, a fer un curs de fotografia en una empresa que es dedicava a fer reportatges fotogràfics portant l’ambient clàssic d’estudi al domicili familiar. Com que l’empresa feia promocions per barriades i localitats, vaig estar dos anys voltant Barcelona i mitja Catalunya visitant la realitat social d’aquells primers anys sense dictadura. Vaig entrar a centenars de llars i se’m va permetre conèixer intimitats que les parets amaguen, però també barris degradats, barris de barraques i condicions de vida que no m’hagués imaginat mai que fossin possibles: misèria extrema, insalubritat (brutícia, deixalles i rates compartint habitacle), droga, delinqüència, degradació moral... Per aquella gent la fotografia era l’esperança de modificar o embellir la realitat; aquesta era la raó per la qual gastaven uns diners que hauria estat millor gastar en coses menys supèrflues. Però dels viatges als falsos paradisos no ens n’escapem ningú. Ho saben molt bé les agències de publicitat i de viatges.

Segurament, en dos anys vaig rebre la lliçó de realitat que en els anys de lluita antifranquista estudiantil només coneixíem a través de discursos i llibres. I encara que sembli mentida perquè estem parlant de finals dels setanta, la gent em mostrava la seva intimitat i la seva realitat amb la innocència dels qui van néixer exclosos del paradís.

D’aquells centenars de reportatges no en guardo més que la experiència i la memòria. Jo no tenia accés als processos de positivat ni de venda, ni mai se’m va acudir fer un tiratge paral·lel. Els negatius eren propietat de l’empresa i no sé què se’n deuria fer de tot aquell material. El més probable és que es destruís. De l’experiència fotogràfica (trencada pel servei militar i per la meva persistència erràtica) en van quedar un parell de reportatges personals preolímpics: un, de la muntanya de Montjuïc i el vell estadi; l’altre, dels horts i les precàries cases d’hortolà de la plaça de les Glòries. Una mirada més decadentista que no pas de realisme social que dorm, de moment, en un calaix.

L’any 1986 encara vaig tenir una darrera experiència amb el món de la imatge com a cap de l’arxiu de fotografia de la Corporació Metropolitana de Barcelona, com a curador, com a documentalista i com a responsable d’omplir de contingut aquell arxiu que la Corporació feia servir per a la seva imatge corporativa (mai millor dit) en els esdeveniments (fires, exposicions i congressos) que organitzava o en què tenia presència institucional.

Amb els jocs olímpics en l’horitzó, vaig rebre l’encàrrec de perpetuar el que quedava (arribàvem una mica tard) d’aquell litoral barceloní que feia de pantalla entre el Poblenou i el mar. Pels coneixements que se’m suposaven (vaig inflar el currículum), es va posar en les meves mans la feina de localització però es va llogar la càmera de la Colita. Durant tres dies ens vam dedicar a passejar per aquell món en plena decadència, que jo em coneixia molt bé, i vam immortalitzar el paisatge i les gents que l’habitaven: les estacions de Bogatell i Poblenou, els camps de contenidors, les barraques de darrere del cementiri... Des del final del passeig Marítim fins el Camp de la Bota. Tot material inèdit que potser caldria rescatar.

No sempre pels millors camins, però aquella ciutat frontera, aquella ciutat que deixava els desheretats als marges: barrancs, ponts o polígons, semblava haver desaparegut després de l’esclat dels jocs olímpics. Però la realitat és tossuda i la dictadura política que ens va tocar viure després de la guerra ara ens visita (si mai ens havia deixat) en forma de dictadura econòmica i escup als carrers i als descampats les seves víctimes. La misèria no l’hem sabut eliminar mai, només l’escampem lluny i, com les restes d’un naufragi, sempre acaba tornant a la platja. I tancar els ulls a aquesta realitat ens fa febles i futures víctimes.


L’any passat el Macba va fer una exposició amb el material generat i exposat en el CIFB: Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Ara ja no som a temps de veure-la, però la podem recrear amb un catàleg (3) que amb els anys es farà tan imprescindible com els llibres dels grans noms de la fotografia barcelonina. Va ser una mostra que no va tenir l’èxit ciutadà ni mediàtic d’altres exposicions que vénen avalades per un nom que s’associa a la marca Barcelona, com Centelles, Brangulí, Pérez de Rozas, Forcano, Català-Roca, Colom, Miserachs, Maspons, Pomés, Massats, Aymerich, Colita... O potser l’arc cronològic de l’exposició no era prou atractiu. El passat llunyà que no forma part de l’experiència però sí de la memòria capta de seguida el públic: Brangulí, La maleta mexicana o (fora de l’àmbit estricte de la fotografia) l’exposició del Paral·lel 1894-1939. En canvi, la Transició queda massa a prop i massa viscuda com per tornar-hi. Potser la mirada de la gent percep tristament la mateixa imatge cutre que a Manolo Laguillo el feia vibrar. Per altra banda, però, les exposicions, els llibres i la recuperació urbanística testimonial del barraquisme ha portat als vells barraquistes a col·laborar sense complexos en la restitució d’un passat que per a bé o per a mal és part d’ells.

Com a recordatori del que es pot veure en el catàleg d’aquella exposició i com a exemple del que es va perdre qui no ho va veure, recordem que la mostra s’estructurava en tres àmbits. El primer incloïa imatges dels barris populars i dels seus habitants: les zones en decadència del Barri Xino i la Rambla, fotografiades per Anna Boyé (4), Pep Cunties (Meublés 1978) i Jordi Pol; algunes comunitats marginals com les barraques de la Perona, documentat per Esteve Lucerón (5); espais urbans perifèrics com el port i Montjuïc, amb reportatges de Xavier Martí Alavedra i Enric Aguilera; l'escorxador, vist per Pep Cunties; o les zones autoconstruïdes del litoral sud, fotografiades per Jordi Sarrà. També s'hi incloïen projeccions de treballs presentats al CIFB per alguns dels membres de l'equip docent, com Mariano Zuzunaga, Eduard Olivella, Manel Esclusa i Jordi Sarrà, o reportatges d’alguns fotògrafs barcelonins que van participar en les vetllades fotogràfiques, com Humberto Rivas, Lluís Casals, Ferran Freixa o Manolo Laguillo (6), el fotògraf inspirat, com ell mateix afirma, en tot allò que és cutre.

Fotomuntatge de Meublés 78, de Pep Cunties

El segon àmbit estava dedicat íntegrament a la projecció de diapositives sobre l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, realitzades per tres fotògrafs estretament vinculats al CIFB –Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías–, tal com es va presentar el 1980 en una projecció pública, acompanyada de la música de piano de Mariano Zuzunaga, pianista a més de fotògraf (7).

Aquest espai era especialment colpidor. La projecció mostrava d’una manera molt viva la doble presó dels interns: l’exterior, els murs, les cel·les i els patis del sanatori; i la interna, provocada per les diverses malalties mentals dels residents. Malgrat que les condicions d’aquests interns va canviar molt en els darrers anys de la institució, no podem apartar de la memòria el record de les velles pràctiques. Pocs indrets tenen la capacitat de preservar els fantasmes del passat com un manicomi. Vaig visitar l’Hospital Mental després que tanques les portes el setembre de 1987, i tot i que no hi havia malalts la impressió recorrent passadissos i cel·les va ser molt gran. La bogeria continua sent un gran tabú perquè, com en les fotografies, fa por veure-s’hi reflectit... o atrapat (quan feia fotografies a famílies gitanes compraven el reportatge sencer perquè no volien que la seva ànima estigués en mans alienes).

No tinc a l’abast aquella projecció de diapositives però adjunto el vídeo Stultifera navis de Josep M. Comelles, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, autor també del llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006).

Lluita lliure en el Price (1977), de Jordi Sarrà

L'últim espai contenia una selecció de treballs centrats en la representació d'espectacles populars que evidenciaven el paper clau que la cultura de masses i les reivindicacions socials festives –sobretot del món gai i transsexual, amb Ocaña com a gran icona, fotografiat per Miquel Arnal– van tenir en aquells anys en la conquesta del espai públic, però enllaçant directament amb el món de l’espectacle que entrava en decadència: la lluita lliure en el Price, la boxa, la revista, el circ tradicional... En aquest bloc s'hi van poder veure reportatges d'Eduardo Subías, Anna Boyé i Jordi Sarrà, i l'extens document de Josep Tobella sobre El Molino. Un final d’exposició que no sé a vosaltres, però a mi em va fer venir ganes d’aplaudir dempeus cridant “l’autor, l’autor!”




Abans d'acabar, paga la pena esmentar Barcelona 1974 (Barcelona: SD Edicions, 2012), amb fotografies de Bernard Plossu i textos de Jacques Terrasa. Plossu és una mena de beatnik de la fotografia; ha recorregut el món sencer amb la seva càmera i l'ha fotografiat amb aquest estil que ell creu més proper a l'escriptura que a les arts plàstiques. Plossu arriba a Barcelona l'abril de 1974 per exposar, precisament, a la galeria Spectrum. Només baixar del tren que el du a l'estació de França fa la primera fotografia dels tretze rodets de material barceloní. Un fotògraf poc interessat en el material urbà, es va deixar seduir per aquella Barcelona que feia uns dies havia perdut un dels seus fills, Puig Antich, executat per Franco.

El llibre recull 64 d'aquelles fotografies, que han dormit un llarg son: no van ser positivades fins l'any 2011. Són, doncs, un petit miracle que cal contemplar amb els mateixos ulls nets d'aquell Plossu que descobria Barcelona per primera vegada. Un luxe!


Notes:

(1) Imagen, setembre de 1979, p. 67-79.

(2) Ribalta, Jorge; Zelich, Cristina. “De la galeria Spectrum al CIFB. Apunts per a una història”, dins Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012, p. 13-32.

(3) Marí, Bartomeu; Zelich, Cristina; Ribalta, Jorge. Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012.

(4) Boyé, Anna. Districte V. Vida quotidiana del barri xinès de Barcelona (1979-1980) [PDF on line] < http://www.annaboye.com/proyectos/districte_v.pdf.

(5) Durant el més de gener el Centre Cultural Can Fabra va mostrar l’exposició Sedimentacions, d’Esteve Lacerón i Xavier Basiana, sobre l’antic barri de barraques de la Perona. També es pot veure l’exposició itinerant Gitanos de La Perona (1980-1989), amb fotografies d’Esteve Lacerón.


(6) Chevrier, Jean-François; Laguillo, Manolo; Ribalta, Jorge; Sassen, Saskia; Solà-Morales, Ignasi de. Manolo Laguillo. Barcelona 1978-1997. Barcelona: Macba, 2007.

(7) Del març al juny de 2011, Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías tornaven a exposar el material del Mental a l'exposició 1979, un monument a instants radicals (veieu el vídeo) de La Virreina Centre de la Imatge. Una exposició que proposava un salt en el temps a través de material audiovisual, documentació, quadres, textos i dades. Plantejada com un assaig històric, la mostra prenia com a punt de partida la tesi que Peter Weiss desenvolupa a la novel L'estètica de la resistència (1975-1981), en què afirma que l'art no és tant l'obra física com la reflexió que es crea al seu voltant:  "l'art és la consolidació d’un període de temps determinat. El quadre La vaga (1886) de Robert Koehler obria l'exposició i servia per reflexionar al voltant dels moviments obrers i els nous models d'indústria que es desenvoluparien durant el segle XX; un marc temporal que es tancava l'any 1979, tancant una dècada de crisis capitalista, del model socialdemòcrata, amb l'esclat de les revolucions socials de Zimbabwe, Xina, Argentina, Itàlia, però sobretot de Nicaragua i d'Iran, i que coincideix amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles en una Transició que posava fi de manera lamentable a quaranta anys de dictadura. L'obra dels fotògrafs Pep Cunties, Eduardo Subias i Jesús Atienza (així com el reportatge de Colita sobre  els autolesionats de la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha), el documental de Llorenç Soler, Más allá de las rejas (1980), o treballs de Kim Manresa, Pilar Aymerich o Pérez de Rozas) servia, precisament, per mostrar les esquerdes de la Transició, que la història ha acabat demostrant que va ser un pedaç que es descús per tots costats. [+ Bloc de l'Àngel Pagès]

[+]

AAVV. Guia secreta de la Rambla. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010 [catàleg de l’exposició Guia secreta de la Rambla, La Virreina Centre de la Imatge, 2010].

“CIFB”, del bloc Toronto.

Doctor Roncero, Rafael (dir.). FotoRAMBLAS: Boxeadores, luchadores, varietés y otras imágenes de un estudio de Barcelona 1956-1985. Madrid: Tf. Editores, 2002.


“FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina”, del bloc Des de la meva riba.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Anachronisme: Silent Star Wars



Vídeo realitzat el juliol de 2007, a partir d'escenes de L'imperi contraataca (1980), per San (muntatge), Tom D. (piano) i Mr. Bâtard, per al bloc Bouge ton Mool (avui desaparegut) com a resposta a una convocatòria de treballs en vídeo que tractessin l'anacronisme en les arts. El juny de 2010 San reelabora la pel·lícula i la torna a fer pública de la mà del grup Les Singes Hurlants (també desaparegut).






dijous, 14 de febrer de 2013

Barcelona futura

Fragment de la maqueta de la Gran Barcelona estructural el 2028
(Rubió, Benavent i Argilés, 1929)


En el Pavelló Municipal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí va presentar, conjuntament amb els col·legues Pere Benavent i Ramon Argilés, el projecte “Barcelona futura”.

L’exposició del projecte constava de la maqueta que encapçala aquest apunt, que preveu que l’any 2028 la ciutat haurà ocupat tot l’espai entre el Besòs i el Llobregat, i planteja de quina manera s’hauria de distribuir el territori, identificant i diferenciant les zones urbanes i les agrícoles el Prat i el Llobregat), a més de dissenyar les vies de comunicació (carreteres i ferrocarril), un port franc i algunes zones verdes i d’oci com el Gran Parc Central, Montjuïc i les platges balneari de Ponent i Llevant.

Fins aquí, el projecte és raonable: Rubió no s’imaginava la ciutat sense una potent zona agrícola que, avui, és cada cop més petita. Per un costat, perquè no preveu el creixement d’alguns municipis, que a la maqueta ocupen un territori minúscul, ni la construcció de l’aeroport, que s’ha menjat una gran part del parc natural del Delta. Per què no projecta un aeroport o per què no estan marcades les zones industrials ho veurem quan baixem al detall i contemplem les imatges dibuixades pels propis arquitectes, que ens mostren un ciutat del futur on cohabiten ciutadans i tecnologia, amb un excés tant d’imaginació com de desconeixement de la incidència de la indústria i els seus residus en la salut dels habitants de Barcelona.

La ciutat de Barcelona ha crescut més ràpidament que no pas s'imaginava Rubió. I durant els anys 50, 60 i 70 gairebé sense planificació. Però la Barcelona futura que preveia, la Barcelona de "l'arquitectura màquina" que s'emmirallava en la tecnologia i que ens obligava a conviure entre fàbriques, fums i soroll només s'ha acomplert en part. Les fàbriques han desaparegut i ara els polígons industrials decoren el paisatge de les poblacions del cinturó, però els carrers de l'Eixample i les gran avingudes converteixen Barcelona en una ciutat travessada de carreteres, però sense aeroplans ni zepelins (vegeu l'apunt El futur imaginat: Barcelona 1929).






Font: Dietario 1931 Almacenes Jorba
© Bereshit / Enric H. March

dilluns, 11 de febrer de 2013

El corralet de l'antic hospital de la Santa Creu



“[…] Quan érem petits, travessàvem quatre vegades cada dia el pati de l’hospital de la Santa Creu per anar i tornar del nostre carrer al del Carme, on hi havia l’escola laica d’on els papàs eren mestres. Ell es deturava de vegades davant del “corralet”, que així anomenàvem el dipòsit de cadàvers; donava a un carreró transversal i només una reixa el separa dels transeünts. Jo m’havia d’arrapar a la reixa i posar-me de puntetes per veure els morts; n’hi solia haver tres o quatre cada dia, de vegades més. Com que estaven dipositats de cara a la reixa, el que se’n veia millor eren els peus descalços: uns peus grocs... i bruts. ¡Quina tristesa, la d’aquells peus! ‘Vet aquí la fi que ens espera’, deia invariablement en Llibert, ‘si no ens espavilem’”.
Incerta Glòria, Joan Sales (1)


El carreró del Corralet de l’antic hospital de la Santa Creu encara existeix. Bastit a principis del segle XV, l'edifici gòtic de l'hospital va reunir els sis hospitals que llavors hi havia a Barcelona: el de l'Almoina, el d'en Marcús, el d'en Colom, el de Sant Macià, el de Santa Eulàlia, i el de Santa Margarida; i va estar en servei des de 1401 a 1926, en que fou traslladat a l'actual hospital de Sant Pau. Entrant pel carrer del Carme 47, a mà esquerra, just després de la Reial Acadèmia de Medicina, sobreviu el carreró. La reixa encara hi és, però més enllà ara s’hi obren els Jardins del Doctor Fleming, que delimiten amb el carrer de les Floristes de la Rambla, antigament d'en Cervelló.

Aquest espai va ser ocupat fins el segle XVIII pel cementiri de l’hospital. Els cadàvers havien de ser traslladats al Cementiri Vell (Poblenou) quan van ser prohibits els cementiris paroquials i tota mena de fossar dins de muralles; però això no va ser ben bé així com veurem més endavant. Entre l'Acadèmia i les galeries de l'Hospital de la Santa Creu hi ha havia l’anomenat Corralet, on es dipositaven els cadàvers que es feien servir a la sala de dissecció, que consistia en un recinte, probablement sense coberta, de planta quadrada i de trenta-dos pams de costat (poc més de sis metres), amb un portal obert sobre un dels quatre murs per accedir a l’interior. Va estar en aquestes condicions fins que va ser reformat com a Theatrum Anathomicum a finals del segle XVII (2).


Planta del nou Col·legi de Cirurgia (1764). Les lletres ILM
delimiten el Corralet, davant del carrer d'en Cervelló
Archivo General de Simancas


L’any 1760 es va inaugurar l’actual edifici neoclàssic de l’Acadèmia de Medicina (que abans va ser Col·legi de Cirurgia i després Facultat de Ciències Mèdiques) i el nou amfiteatre anatòmic, d'estl neoclàssic i que es pot visitar. Malgrat aquesta magnífica instal·lació la sala de dissecció del corralet va continuar en actiu (com es pot veure a la foto dedicada al professor Gil Vernet, datada el 1918) i els cadàvers es continuaven emmagatzemant en el Corralet com ho descriu la Trini d’Incerta glòria, fins que el “carro de la bassa” se’ls enduia al Cementiri Vell ("llençar a la bassa" per llençar a l'escombreries, es manté a molts llocs com a expressió popular).


"Al nostre mestre d’Anatomía, en record de las lliçons donades
al “Corralet” del Hospital de la Sta. Creu. Barcelona Gener 1918.
Dr. R. Arqués" (Gil Vernet és el de la dreta)
Arxiu Salvador Gil Vernet


Com dèiem al principi, cap a finals del segle XVIII ja s'havia parlat d'escurar el cementiri. Va ser per aquest motiu que es va edificar un mausoleu per a pobres, on la gent anava a resar per les ànimes el Divendres Sant. El monument estava guarnit amb una imatge del Purgatori i rematat amb una piràmide, una campana i dues calaveres de pedra, tot plegat desaparegut quan es va obrir la plaça que avui hi ha darrere del teatre anatòmic.

Al cementiri del Corralet, a més  dels cadàvers que feien servir a les disseccions els estudiants de la veïna Acadèmia de Medicina, també hi anaven a parar les despulles dels pobres de solemnitat i els cossos dels morts sense identificar. Cap a finals del segle XIX es va decidir clausurar el cementiri de pobres, que encara es mantenia dins del recinte. Però mentre es decidia què es faria amb els morts i on es construiria la nova morgue amb les calaveres dels cadàvers es va edificar un macabre mural que va quedar tapiat.


Fragment del quarteró 56 de Garriga i Roca (c, 1860). La zona
enderrocada és la meitat de la dreta, entre els carrers del Carme
i d'en Cervelló. El cobert del Corralet i el dipòsit de cadàvers
queden a má esquerra, a tocar del Col·legi de Medicina
El dipòsit dels morts en desgràcia és l'últim de la dreta
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


Entre els anys 1925 i 1931, es va enderrocar un mur durant les obres perquè la Biblioteca de Catalunya ocupés l'actual seu a l'antic Hospital de la Santa Creu (des de la seva creació, el 1914, havia estat al Palau de la Generalitat). El mur enderrocat va destapar una macabra sorpresa de la qual ja se'n tenia notícia des de l'any 1918: centenars de calaveres farcien la paret i dibuixaven creus i altres signes. Els fotògrafs Alexandre Merletti i Jaume Ribera ho van fotografiar i el testimoni ens ha arribat recentment a través del fons de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona És el que mostren les fotos que recentment han sortit a la llum a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Es va autoritzar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona a fer-se càrrec de l'ossari per estudiar-lo. És probable, doncs, que les calaveres que mostren les fotos siguin només una part de les que van ser descobertes.


Alexandre Marletti Quaglia (1925)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Jaume Ribera Llopis (1931)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Jaume Ribera Llopis (1931)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona



Ara, l’antic espai del corralet per la plaça del Doctor Fleming, ocupada per un parc infantil, i tothom, criatures, mares, pares i veïns, són aliens als humors en descomposició que van impregnar el sòl, o al tràfic de cadàvers que segons Joan Amades s’hi produïa per fer encanteris: podies comprar un mort per un duro. O de les històries de fantasmes i ànimes propiciades per l’obscurantisme i pel culte religiós al Sant Crist del Corralet que presidia l’arc d’entrada: tres confraries (la del Sant Crist del Corralet, la Confraria de les Ànimes del Purgatori i la Pia Unió del Santíssim Rosari) es tornaven tots els diumenges i festes de guardar per passar un rosari cantat. Es cantaven lletanies i laments com aquest:

No reparis, oh mortal,
A entrar a la Confraria
De esta gent devota y pia
Establerta en lo Hospital:
Enceneuvos en fervor
No pareu, correu, veniu:
A las Animas ohiu,
Que cridan: ay que dolor!
Penseu que en est Cementiri
Estant en ell sepultats
Los vostres antepasats,
Y que os cridan per veniri:
Ateneu lo seu clamor,
Pregueu per ells a Déu viu [...] (3)

També explica Amades que abans que aquest indret fos fossar de l’hospital i dipòsit de cadàvers hi va haver el primer teatre de Catalunya, al qual s’anomenava “corralet” prenent el nom del corral de comedias del teatre de Castella, i que d’aquí en ve el nom. L’hospital de la Santa Creu va ser autoritzat a organitzar funcions de teatre, ja que era costum concedir l’explotació de l’art escènic als hospitals.

A l’entrada del corralet la gent del barri l’havia anomenat “pati dels estudiants” perquè els estudiants pobres s’hi aplegaven perquè l’hospital, a càrrec de la universitat, els dones la sopa (la sopa boba, que se'n diu en castellà).


El carreró del corralet tal com és avui
Foto: EHM, 2013


Abans que l’antic hospital fos traslladat i es convertís en l’actual hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, al cap de munt de l’avinguda Gaudí. Picasso va pintar, l'any 1903, un oli sobre tela. Havia anat a recollir el seu amic el doctor Cinto Reventós a l'Hospital de la Santa Creu, on treballava. Gràcies a ell, tenia accés a diferents dependències, i va ser al Departament anatòmic, el Corralet, on va veure el cos sense vida d'una dona que el va impressionar fins al punt de fer-la servir de model per a aquests obra (4).


La dona morta (1903), pintada per Picasso
després d'haver-la vist en el Corralet.


L'Hospital de Sant Pau és a la frontera entre el Clot i el Guinardó, en els terrenys que havien estat de Can Xifré, i el teníem a tocar de l’escola i de l’institut. Al sortir de classe pujàvem el carrer de Sant Quintí i saltàvem la tàpia per enfilar-nos la teulada del dipòsit de cadàvers des d'on controlàvem el magnífic recinte modernista i fumàvem els primers cigarrets fora de les mirades de familiars, coneguts i transeunts, mentre ens explicàvem aventis i històries de por, sobretot a l’hivern, que ja era fosc quan sortíem d'escola. No ens escapem de rondar la mort i provocar-la, per la inconsciència i per l'atracció fatal de l'abisme.

Ara, quan passem pel carreró del Corralet pensarem en els morts i les ànimes. I si encara existís el Corralet de l’antic hospital ens posaríem de puntetes com la Trini per veure els cadàvers.


*

Notes:

(1) Sales, Joan. Incerta glòria. Barcelona: Club Editor, 1971, p. 328.

(2) Martínez Vidal, Alvar; Pardo Tomás, José. “El primitivo teatro anatómico de Barcelona”, dins Medicina & Historia, núm. 65 (1996).

(3) Dolorosos - Sentiments / De - Las / Santas Animas - Del Purgatori. Sense peu. Ribas Ponti, Francesc. “Els goigs de l’hospital de la Santa Creu, de Barcelona”, Gimbernat: revista catalana d'història de la medicina i de la ciència, 1993, XX, p. 9-81.

(4) Llegiu-ne la història sencera a De la Santa Creu i Sant Pau, de Pilar Salmerón.


 El corralet (1927), de Jaume Biosca (Font: Arxiu fotogràfic del
Centre Excursionista de Catalunya, ref. AFCEC_BIOSCA_G_31-0564)

dilluns, 4 de febrer de 2013

El redescobriment del Museu Roca de Barcelona


El passat 17 de gener parlàvem a Bereshit del Museu Anatòmic d’en Francesc Roca (Francisco Roca) una exposició de figures de cera que representaven el cos humà, les seves parts, la fisiologia i diverses malalties, especialment aquelles que estaven associades a les malalties venèries. L’apunt era oportú perquè precisament en aquest dies la Societat d’Història de la Ciència i la Tècnica organitza el cicle “Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”, coordinat per Alfons Zarzoso conservador del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya, des d'on s'ha especialitzat en l'estudi de la història dels museus com a espai de visibilitat pública de la ciència, els instruments científics i la cultura material de la ciència.

La primera conferència, “El asco y el ojo inexperto: retórica visual del museo anatómico de Gustav Zeiller”, la va dictar el 22 de gener Nike Fakiner, de l’Instituto de Filosofía-CSIC. La següent, “Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, la dictarà Alfons Zarzoso aquest 5 de febrer a les 19:00 h a la Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47.

Ja vam explicar que una de les curiositats d’aquest museu era que es convertia allò que formava part de l’ús exclusiu de la ciència en un espectacle popular. Amb l’excusa de les campanyes higienistes que es van començar a posar en marxa amb el tombant de segle es posava a l’abast de les classes populars un espectacle que despertava la morbositat per sobre de l’interès científic o didàctic: l’exhibició de malformacions i la nuesa extremadament realista dels cossos. La Venus anatòmica, per exemple, no només mostrava les parts sexuals sinó que era representada amb pèl púbic, cosa totalment impensable en qualsevol mitjà gràfic o, fins i tot, en les representacions artístiques.

Col·lecció Roca (Coolen)

El cas del Museu Anatòmic d’en Francesc Roca no era únic, les gran ciutats europees com Londres o París disposaven d’aquestes instal·lacions. O el cas del Museu Anatòmic de Gustav Zeiller, a Dresden, descobert fa pocs anys i del qual ens en parlava Nike Fakiner el dia 22 de gener. La diferència amb el Museu Roca estava en el públic a qui anava dirigit; un públic burgès i culte que podia, suposadament, entendre i acceptar aquesta la mirada cap a l’interior del cos, cap a allò que és ocult i que produeix fàstic.

Col·lecció Roca (Coolen)

A Barcelona, però, l’exhibició se servia directament a les masses. Ens saltàvem la mirada amable del burgès i es convertia en espectacle per a un públic a qui no li calia educació perquè estava acostumat a l’exhibició de la carnalitat i a la realitat despullada d’hipocresia (no sempre miserable però sí habitual). No hem d’oblidar que tant els museus anatòmics com la resta d’espectacles que jugaven amb l’alteritat (com els fenòmens de fira) com la resta d’espectacles populars escènics s’instal·laven en les artèries principals del Barri Xino (Nou de la Rambla i carrers adjacents) i, sobretot, en aquell espai de frontera que es va començar a formar a finals del segle XIX en el Paral·lel.

La història, però, del Museu Roca està per fer i hi ha molts punts foscos i mitificacions. L’Alfons Zarzoso, i en Pepe Pardo, en ajudaran a descobrir-la i des de Bereshit i & Piscolabis Librorum hi posarem el nostra gra de sorra.

Aproximació biogràfica

Al llarg de tota la primera meitat del segle XX Francesc Roca i els seus fills Ernest i Alfons van tocar totes les tecles del món de l’espectacle: màgia, ventriloquia, música, circ, autòmats, figures de cera...

Francesc Roca, l’iniciador de la nissaga, va ser un artista polifacètic i, sobretot, un empresari. Il·lusionista i promotor d'espectacles populars, pertanyia a la primera generació de mags que van començar a actuar per al gran públic a Catalunya, juntament amb Fructuós Canonge, Joaquim Partagàs, Melcior Millà, Vicente Cortés i José Florences. Com afirma Alain Montilla a Mags i màgia a Catalunya (1), no es coneix ni la data ni el lloc de naixement de Roca, però una notícia de La Vanguardia (reproduïda el 25 de maig de 1995 arran d’una fira d’antiquaris a Sant Cugat del Vallès) diu que l’any 1860 ja tenia un conjunt d’atraccions ambulants on treballava amb els seus tres fills. Sí que es té, però, notícia de la seva mort gràcies a la necrològica publicada en el número 13 de la revista Ilusionismo, de la Sociedad Española de Ilusionismo, en què consta com a data del decés el 2 d'octubre de l'any 1945.

La Vanguardia, 1995

Alain Montilla afirma que es tenen notícies que a finals del segle XIX Francesc Roca tenia un negoci d'antiguitats i una gran afició per l'art de la màgia. Això justificaria la gran quantitat de material de màgia, autòmats, màquines i curiositats que va arribar a reunir per els seus números d'il·lusionisme.

Els programes publicitaris de l'època confirmen que Francesc Roca tenia un teatre ambulant, on oferia espectacles curiosos per atraure les multituds a les fires. "500 autómatas, 500. La más grande atracción del día", afirma un cartell de l'època. Aquesta activitat iniciada per Francesc Roca va seguir sent explotada pels seus fills –que actuaven com a mags amb el nom de The Fak Hongs–, com a mínim fins a mitjan anys 50. El Fakir Kirman recordava haver-los vist de petit a Tarragona i a la fira de Cornellà (2). Quan Ernest Roca es va retirar de l'espectacle, el llegat Roca s'esfuma i desapareix durant molt de temps, i posteriorment es ven.

Pel que fa a tot el relacionat amb la màgia, els autòmats i la resta de material escènic, la major part es conserva a l'Institut del Teatre de Barcelona, que en va fer una exposició l'any 2007. A La Casa Màgica del mag Xevi, de Santa Cristina d’Aro, i a Selecciones Mágicas, una botiga de Barcelona dedicada a la màgia, s'hi conserven cartells, aparells de màgia i alguns autòmats. La resta es va dispersar i de tant en tant apareixen objectes d'aquesta col·lecció en subhastes. Però les peces anatòmiques són en mans de la col·lecció particular de la família Coolen, d’Anvers, que la té a casa seva en perfecte estat de conservació. Amb aquest material, com ja vam dir a l’anterior apunt, s’han fet dues exposicions, una en el Museum Dr. Guislain, de Gant (Bèlgica, 2008) i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009); les dues úniques ocasions en què el Museu Roca s'ha tornat a fer públic.


Acabada la Guerra Civil sembla el material dels Roca va estar tancat en un magatzem del Paral·lel (segurament només el material que feia servir Francesc Roca, ja que els fills van continuar més enllà de la guerra amb els seus estris de màgia i no van fer servir ni autòmats ni les figures del museu anatòmic). L'any 1987, els propietaris La Casa Usher (botiga d'antiguitats de la cultura de masses dels anys 40-60), compren els autòmats, les figures anatòmiques i els aparells teatrals i de màgia, que immediatament seran venuts a l'antiquari Francesc Arellano (propietari de la botiga antiquària Anamorfosis del carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, i que va morir l'any passat). Entre els anys 1988 i 1989, Arellano instal·la el material a la manera d'un museu en un pis del carrer de la Palla, fins que decideix posar-ho a la venda. Després de fracassar diverses vegades intentant vendre-ho a les institucions (per què no ho va voler ningú?), ho acaba exposant a la fira d'antiguitats Mercantic de Sant Cugat del Vallès (1995), dividint la col·lecció en dos grans blocs, que seran adquirits per l'Institut del Teatre, el mag Xevi i Selecciones Mágicas i la família Coolen, com hem dit abans.

Durant tot aquest procés, Arellano construeix, a partir del material documental de què disposa (bàsicament cartells i diaris editats pel propi Roca) una biografia de Francesc Roca i un relat que donés sentit històric a una col·lecció que l'havia perdut per abandó. La data de 1860 d'inici de l'activitat i la de 1900 per a la creació del museu s'han de posar en quarentena. Malgrat tot, però, podem afirmar que el museu anatòmic va estar actiu entre els anys 20 i 30 del segle passat com a fira itinerant i no hi ha cap dada que confirmi que estigués en un local estable de Nou de la Rambla.

L’origen del Museu Anatòmic

Per les notes de premsa de la segona meitat del XIX i principis del XX i per totes les dades que hem recollit, la col·lecció de figures de cera del museu anatòmic de Francesc Roca no va ser la primera. Tampoc és gaire clar com va adquirir aquesta col·lecció. Probablement va adquirir una col·lecció antiga que es va posar a la venda, com la que s'anunciava a La Vanguardia l'any 1915 al carrer Sant Pau 111 i que, potser, després seria el Museu Anatòmic obert el 1922  en el mateix lloc (també anunciat en el mateix diari). Els museus anatòmics eren un fenòmen popular i tenim constància de museus anteriors al de Francesc Roca però, de moment, hi ha poques cròniques que ens parlin de quina recepció van tenir en el públic de l'època, ni se sap de l'existència de material gràfic, a banda d'algun cartell i algun catàleg.

Gran Museo Anatómico de París (1886), carrer Ferran, 34

Tenim el cartell original del Gran Museo Anatómico de París del Dr. S. Festacq, amb una galeria de “Patologia Especial” segons el Museu Dupytren i l’Hospital Sant Lluís de París, que es va instal·lar en el carrer Ferran 34 i va ser inaugurat el 14 de novembre de 1886, com es publica a la secció d’espectacles de La Vanguardia del 13 de novembre, “abierto al público todos los días, de nueve mañana á once noche”.

La Vanguardia, 13 de novembre de 1886

També a La Vanguardia, el dia 1 de gener del mateix any 1886 apareix l’anunci d'un museu anterior, un dels primers, però no el més antic:

GRAN MUSEO DE FIGURAS DE CERA. HISTÓRICO Y ANATÓMICO.-(Unico en su clase).- Es el mejor y más grande que viaja por Europa, nuevo en esta capital, esta abierto todos los días, desde las 6 á las 10 de la noche; los días festivos desde las 3. -Calle Hospital 101. - Entrada al histórico un real.

La Vanguardia, 1 de gener de 1886

No en sabem la data d’inauguració, però probablement va ser a finals de 1885. Tres dies més tard, el 4 de gener, un redactor expressa la seva sorpresa davant de la col·lecció exposada:

"Llama la atención en la calle del Hospital, núm. 101, bajos, un gran museo de figuras de cera, histórico y anatómico. En verdad que son notabilísimas las figuras expuestas, notándose entre ellas, el general Concha, Guillermo de Prusia, don Juan Prim, Alfonso XII, Gambetta, etc., y varios grupos. La parte anatómica es también digna de ser visitada."

La Vanguardia, 4 de gener de 1886

Investigant el Museu Roca, hem anat descobrint que a Barcelona els museus anatòmics, com a les grans ciutats europees i a Estats Units, era un fenomen que es remuntava a abans de 1850, i fins a finals del XIX s'han pogut identificar una vintena d'aquestes col·leccions a la ciutat, sempre en el centre i al voltant de la Rambla; sovint en teatres i dirigit a un públic burgès i més o menys il·lustrat. No és, doncs, un fet aïllat, sinó que els museus anatòmics gaudeixen d'una gran tradició, la qual cosa fa més estrany que no n'hagi quedat cap rastre en la memòria de la ciutat. Podeu veure un article extens de tota la documentació recollida fins ara a l'article "Museus anatòmics: quan el cos i les malalties eren un espectacle", a la revista Barcelona Metròpolis.

Si poca és la documentació de les col·leccions del XIX, en el moment que el Paral·lel (i carrers adjacents, com Nou de la Rambla, Hospital, Sant Pau o Unió) s'erigeix en el gran centre de l'oci popular i arrossega cap allà barraques de fira, els museus anatòmics compartiran espai i perdran el seu valor didàctic entre les capes altes de la població per convertir-se en un espectacle popular i vulgar, la qual cosa afavorirà encara més la seva desaparició dels mitjans de comunicació. Rastrejant a les hemeroteques trobem petites referències a diversos museus anatòmics entre 1900 i 1938. Suficients com per comprovar que continua sent una atracció que atrau un públic curiós i desitjós d'entrar en contacte amb el tabú del sexe, les malalties que l'acompanyen i, sobretot, la nuesa de les figures anatòmiques, com és el cas de les Venus anatòmiques.

Si la creació de Museu Roca va estar lligat a la compra-venda d’altres col·leccions com les que hem esmentat és una qüestió que encara cal estudiar. En tot cas, un cop va esclatar la Guerra Civil l’activitat d'aquest museu, i de qualsevol altre de les mateixes característiques, va finalitzar i, com hem dit, se'n perd la pista fins que va a parar a mans de La Casa Usher i de l'antiquari Francesc Arellano.

Mentre tot això passava, l’àmbit acadèmic continuava tenint tenint el seu espai entre les parets de la universitat. El material propi de la Facultat de Cirurgia i de Medicina va ser a la seu del carrer del Carme fins que es va inaugurar l’Hospital Clínic de Barcelona l’any 1906 i hi va ser traslladat. Ara, a l’antic Hospital de la Santa Creu només hi ha el magnífic amfiteatre anatòmic del segle XVIII i la Reial Acadèmia de Medicina. En el Clínic, el Dr. Ferrer i Cagigal es va fer càrrec del museu, que va estar en funcionament entre els anys 1924 i 1942.

El més atractiu de tot plegat és veure com allò que pertany al territori de la ciència es filtra per terrenys que no li són propis. No és estrany, però. Al llarg del segle XIX, els avenços científics desperten la curiositat dels ciutadans, sobretot gràcies a aquells grans aparadors que eren les exposicions universals.

Els avenços científics i tècnics, però, van arraconar les velles col·leccions, van quedar obsoletes i arraconades fins, com és el cas del Clínic, van desaparèixer i s’han donat per perdudes (3). Les que s’exhibien com espectacle no tenien cabuda durant la dictadura per raons tant de censura com de canvi de paradigma en el món de l’oci: el cinema havia triomfat com a forma de representar la realitat. A la premsa encara trobem una notícia de venda d’un museu anatòmic el 14 de maig de 1944: Gran museo anatómico propio para feriantes. Escribid 985. Rda. Universidad, 24.

Sigui per una raó o per una altra, a nivell popular o acadèmic (4), Barcelona s’ha quedat sense cap museu anatòmic fora de la col·lecció acadèmica que es conserva en el Museu d’Història de la Medicina. Al material dispers s’hi suma el que ha desaparegut amb els anys i la deixadesa, al revés que les grans ciutats europees i americanes. Sembla difícil que s’hi pugui fer res però... hi ha una petita porta oberta a l’esperança. De moment, aquest proper dimarts 5 de gener podem començar a reconstruir la història documental gràcies a Alfons Zarzoso i Pepe Pardo, i esperem que en breu es pugui editar el seu treball. Tots els que estigueu interessats en aquesta part fosca i desapareguda de la història de Barcelona hi esteu convidats.


Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "El redescobriment del Museu Roca de Barcelona" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.



[+] Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe

*
Notes:

(1) Montilla i Castellsalgar, Alain; Sadurní i Puigbó, Núria (revisió i adaptació). Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010.

(2) Alain Montilla, Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. (2010).

(3) Cid, F.; Gorina, N. “El Museo Anatomopatológico Ferrer y Cagigal (1924-1942), un fondo científico perdido”, dins Actas del VIII Congreso Nacional de Historia de la Medicina. Múrcia - Cartagena: Universidad de Murcia, 1986, p. 254-262.

(4) Raons a les quals caldria sumar el trencament que va suposar la supressió de l’Estudi General de Barcelona a partir de 1714, la posterior liquidació de la Universitat de Cervera el 1837 i la creació de la Universitat de Barcelona el 1842, que va estar lligada a la Universitat Central de Madrid, al llarg d’un període extens que abraçà, amb la interrupció republicana de la Universitat Autònoma (1931 i 1933 fins 1936-39), les dècades de 1840 a 1970. Veieu Zarzoso Orellana, Alfons. “Barcelona sense museu universitari: el cas de la Facultat de Medicina”, dins Actes d’Història de la ciència i de la tècnica. X Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica: Girona, 16-19 de novembre de 2006. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2008. Nova època, vol. 1 (1), p. 141-147.

 El rètol d'un museu anatòmic en el Paral·lel, en un dibuix d'Opisso (1900)

El mateix escenari del dibuix d'Opisso
(1900. Autor desconegut. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).
Tant el dibuix com la fotografia són, de moment, els únics documents
gràfics dels museus anatòmics de Barcelona