La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dissabte, 29 de desembre de 2012

Biblioteques per dins [24]: la biblioteca de la fi del món



Amb l’anunci de la fi del món (que es pronostica i s’ajorna des que els humans vam aprendre a comptar i a fer calendaris) del 12 de desembre de 2012, més d’un deu haver fet la maleta amb la muda, el necesser i aquell llibre que tantes vegades ha pensat endur-se a una illa deserta. Pocs dies després algú, a prop de casa, va convertir les escombraries en biblioteca davant la urgència de desfer-se d’allò que li era sobrer: 12 llibres (un nombre prou simbòlic), la majoria anotats per l’antic propietari, que vaig adoptar perquè encaixen perfectament en la meva biblioteca, tant per formació com per afició. Per ordre alfabètic d’autor:
  • Alexander, Tamar; Romero, Elena. Érase una vez... Maimónides. Cuentos tradicionales hebreos. Antología (Córdoba: El Almendro, 2003)
  • Arendt, Hannah. Eichmann en Jerusalén (Barcelona: DeBolsillo, 2006)
  • Azara, Pedro. Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Occidente (Barcelona: Gustavo Gili, 2005 [El bloc de Pedro Azara, Tocho T8, i Bereshit són seguidors mutus]
  • Bau, Joseph. El pintor de Cracovia (Barcelona: Ediciones B, 2008)
  • Baudelaire, Charles. Edgar Allan Poe (Madrid: Visor, 1988)
  • Gonzalo Maeso, David. El legado del judaísmo español (Madrid: Trotta, 2001)
  • Hofstätter, Hans H. Audrey Beardsley (Barcelona: Labor, 1980). Amb 142 il·lustracions [Amb exlibris i signatura ilegible]
  • Mestres, Albert. Història i tragèdia. A propòsit dels catalans jueus (Catarroja: Afers, 2007)
  • Miralles, Roger; Sierra, Pau. Barcelona: arquitectura contemporània 1979-2008 Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007
  • Monterroso, Augusto. La oveja negra y demás cuentos (Barcelona: Anagrama, 1991) [Comprat a Libros El Lorraine de l’avinguda Corrientes 1513, de Buenos Aires, amb una nota del propietari: “Segunda edición, la segunda vez (espero no perderlo de nuevo). BsAs, julio 1999”]
  • Quinzio, Sergio. Radici ebraiche del moderno (Milano: Adelphi, 1997)
  • Sòfocles. Tragèdies tebanes (Antígona, Èdip rei, Èdip a Colonos). Traducció: Carles Riba. Barcelona: Alpha/Edicions 62: 2009)

La meitat fan referència al judaisme, l’Holocaust o la llengua hebrea; la resta és prou heterogeni, però no hi ha cap mena de dubte que es tracta d’una biblioteca (perquè ho és) plena de contingut i que permet establir un vincle potent entre l’antic i el nou propietari. Si per al vell va arribar la fi del seu món (no faré psicoanàlisi però, per què els va llençar a les escombraries?), jo incorporo el seu esperit a la meva biblioteca que, com totes, és un món d’esperits.

Una biblioteca és un conjunt de llibres i el lloc on s’exposen o es guarden per a la seva conservació o el seu ús. Hi ha biblioteques públiques, privades, universitàries, escolars i personals; i durant molts anys, més que no pas el temps que fa que existeixen llibres i biblioteques, la literatura ha estat oral i la seva conservació ha estat virtual, és a dir, s’ha emmagatzemat a la memòria de rapsodes, aedes, recitadors i joglars.

Els contes populars han format part d’aquesta memòria fins el segle XIX, i ara encara la literatura oral, molt minvada, té el seu espai en el nucli familiar, a les biblioteques infantils proveïdes de contacontes i, per descomptat, en les cultures àgrafes o en les que s’expressen de forma tradicional, fora de la indústria i el comerç cultural, com els narradors (i mags, encantadors de serps, curanderos, acròbates i firaires de tota mena: tot alimenta la imaginació) que s’apleguen a la plaça de Jamà al-Fnà de Marraqueix, patrimoni immaterial de la humanitat; o la literatura memorística que va salvar de l’aïllament i de la bogeria a tants i tants condemnats a mort en els camps de concentració nazis, com en el cas de Ruth Klüger.

Sense entrar en si es llegeix molt o poc (si no som elitistes definint literatura, el nombre de lectors augmenta més que no pas ens pensem), les biblioteques que més abunden són les personals, i una ràpida mirada als pocs pams de lleixa que toquen per llar, segons les estadístiques, ens informarà dels costums lectors dels seus habitants (una biblioteca tampoc es mesura pel nombre de llibres: la Bíblia ha estat llibre únic durant segles i la biblioteca clandestina d’Auschwitz només tenia vuit volums).

Durant uns anys, a la dècada de 1970, quan feia de fotògraf vaig tenir pas franc a moltes llars i vaig poder comprovar per mi mateix el que se sospitava: els best-sellers de menjadors i sales d’estar eren El libro de la vida sexual, del doctor López Ibor; els llibres que les caixes regalaven per Sant Jordi i Nadal; la sèrie de novel·les romàntiques d’Angélica, d’Anne i Serge Golon; i una reserva sempre permanent de Corín Tellado, Agatha Christie, Marcial Lafuente Estefanía, Zane Grey... Una categoria diferent de llar era la que estava subscrita a Selecciones del Reader’s Digest o al Círculo de Lectores i que es proveïa, sobretot, de biografies i obres completes, sovint ben conservades amb el plàstic original. No s’hi val que algú digui que a casa seva la biblioteca estava ben proveïda: les estadístiques estan fetes de realitat i irrealitat a part iguals. I, al cap i a la fi, resulta que qui ven més llibres a tot l'estat és Carrefour.




Ara ja no sé què hi deu haver a les cases modernes, però veient que qui ven més són els futbolistes i els personatges mediàtics, els seus llibres deuen ser els que fan companyia als d'autoajuda (un cop arraconada la Bíblia), a Cinquanta ombres d'en Grey, als d'Eduard Punset i als de Sebastià Serrano. Ah, i literatura escolar de lectura obligatòria a mig llegir o directament sense llegir. Però si hi ha un fet que crida l’atenció és quins llibres han deixat de formar part de les biblioteques personals. Només cal fer un cop d’ull a les parades de saldos del mercat de Sant Antoni, a les llibreries de vell, als drapaires o directament a les escombraries per adonar-se que la joventut dels 60 i dels 70 es van fer grans i van decidir deixar de fer la revolució i desprendre’s dels llibres de capçalera: Marx, Engels, Bakunin, Gramsci, Nin, El llibre vermell de Mao... acompanyats en alguns casos de llibres de psicoanàlisi, estructuralisme, generativisme, sexualitat i llops esteparis, segons el criteri.

Cada cert temps el món s’acaba en un lloc o un altre i les ruïnes en forma de llibres en són un testimoni.

La literatura beu directament d’aquesta destrucció i de la voluntat de reconstrucció. La literatura és aquest intent permanent de voler explicar el món (el propi, l’aliè, el compartit) a través de l’ordenació de la paraula. I no volia acabar aquest apunt sobre biblioteques i la fi del món sense esmentar el que va ser el meu llibre de l’any d'aquell 2012: La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal (Barcelona: Quaderns Crema, 2012).



L’any anterior ja el vaig acabar amb una magnífica lectura sobre la fi del món, Yósik, el del viejo mercado de Vilnius, de Joseph Buloff (Madrid: Capitán Swing, 2011), que ja vaig comentar a Chagall, Yósik i l'extinció del món. Una novel·la que ens narra, des dels ulls d’un nen i entre l’absurd i el realisme màgic, els canvis que es van produir a l’Europa de l’Est entre les dues guerres mundials i la destrucció material d’un món a mans de la barbàrie. Res va tornar a ser igual.

A La llebre amb ulls d’ambre l’autor segueix el camí a la inversa. A partir d’unes figuretes japoneses de fusta i ivori (netsukes) heretades del seu oncle, l’autor ens porta de viatge per Odessa, Berlín, Viena, París i Londres al llarg de la història de la seva família, que és la història d’Europa, des de mitjans segle XIX, passant per Tòquio. És també la història de la fi d’un món, de la caiguda dels imperis, de la transformació de la societat, però també de la reconstrucció d’aquest món, que acaba amb el descobriment d’un mateix. Res es destrueix, sinó que tot es transforma i acaba formant part de nosaltres. És un viatge d’anada i tornada. És Literatura. Amb majúscules.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Un Nadal a l'Infern

Nadala alemanya (1941) 
[Bon Nadal]


El dia 8 de desembre de 1941, en el camp de concentració de Chelmno (Polònia), comencen les primeres operacions d’extermini sistemàtic. És també el primer lager en la història de l’Holocaust on es fan servir càmeres de gas. Hi van a parar els jueus dels guetos de Lodz i Warthegau. Moren assassinats 150.000 jueus i 5.000 gitanos. L’11 de desembre Alemanya declara la guerra als Estats Units. S’acosta el Nadal.

El 18 de desembre Hitler reuneix els seus generals i els ofereix un àpat de Nadal a Munic. El Führer mai s’ha sentit gaire a gust enmig de l’alta oficialitat de la Wehrmacht, tan aristocràtica. És conscient que no gaudeix del mateix estatus i que no el consideren un dels seus, però té una cort fidel. I és Nadal.


Nadala alemanya, revers (1941)
[Bon Nadal i feliç any nou]
[Salut al nostre Fuhrer


Hugo Jaeger, fotògraf personal de Hitler durant els primers anys i especialista en la fotografia en color, s’encarrega de fer les fotos oficials. Just acabada la guerra l’any 1945, Jaeger, temorós que se’l relacioni massa amb el nazisme, amaga els negatius en uns flascons de vidre i els enterra als afores de Munic. Comprova periòdicament que l’amagatall estigui intacte, fins que l’any 1955 els desenterra i els guarda en una caixa de seguretat d’un banc. L’any 1965, Nuremberg queda lluny i se sent segur. Decideix vendre les fotos a la revista Life, que les publicarà el 24 d’abril de 1970. La jugada li surt rodona: salva la pell i rendibilitza la seva filiació política.

Les fotos són espectaculars. I inquietants. La llum, el color, l’atmosfera, els clarobscurs... Espelmes, un imponent Tannenbaum amb boles amb la creu gamada, pluja de serrellets platejats... Jaeger aconsegueix aturar el temps davant de les portes de l’Infern. Ningú somriu, però tothom mira cap a la càmera: és la protagonista perquè els immortalitza. Hitler, mentrestant, ofereix una imatge ombrívola. Se sent incòmode. Hi ha tantes coses a fer... El 20 de gener està prevista una reunió important a Wannsee, al sud de Berlín, en un palauet al costat del llac, on Eichmann presentarà la solució final. Però ara és Nadal.








Fotos: Hugo Jaeger
© Time & Life Pictures/Getty Images


divendres, 21 de desembre de 2012

L'enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona


No tinc cotxe. Tinc carnet, però fa temps vaig decidir no tenir-ne cap més després del darrer, fa prop de 20 anys. No m’agraden. No m’agrada conduir. De petit, em marejava. De gran, m’avorreix. Prefereixo anar assegut en un tren; llegint, pensant, endormiscat... Viatjant.

Però he estat nen, i entre les meves joguines hi havia cotxes. Eren això, una joguina, una més que servia per omplir de realitat el món que construíem amb les nostres mans; tan poc semblant a la realitat que ens envoltava com el fort del setè de cavalleria, els cow-boys i els indis, els thunderbirds de Guardianes del espacio o les novel·les de Jules Verne. En aquells primers anys de la dècada de 1960 el 600 tot just començava a ser un estri a l’abast dels treballadors (parlar de classes mitjanes seria una exageració quan tot just acabàvem de sortir de l’autarquia) i els cotxes que ens servien de referència eren els models americans del cinema i d’aquella televisió que començava a bategar.

De tota manera, tot i que el cotxe no era un desig trasplantat al cervell dels nens, sí que era un referent estètic com ho podien ser les naus espacials i els robots de llauna. Uns elements d’una altra realitat, que topaven amb els carros tirats per cavalls, com el de les escombraries o els que transportaven les lleteres de les vaqueries, i que encara es podien veure per Barcelona, o amb els microcotxes, com el Biscuter i la Isetta.


Aquell tros de llauna que era el Biscuter o la coqueta Isetta que s’obria per davant i que anomenàvem “ou” perquè tenia aquesta forma eren com cotxes de fireta. Dins d’aquells vehicles tenies la sensació de pujar als cavallitos, als autos de xoc o al circuit d’Indianàpolis de les atraccions del Tibidabo. Però malgrat això, en la memòria ens ha quedat una imatge màgica (el record ja ho té això: modifiquem la realitat i fem màgia) que conforma un ideal estètic que els tebeos es van encarregar de mantenir durant molts després que aquells cotxets desapareguessin dels carrers.

El Biscuter i la Isetta van ser els dos darrers dels molts models de cotxe utilitari que durant la postguerra es van fabricar a Barcelona, no només per una qüestió pràctica sinó per una necessitat de mantenir viva una indústria que la Dictadura es va encarregar de destruir, a través de l’INI (Instituto Nacional de Industria) com a càstig a una ciutat que tenia el costum de rebel·lar-se massa sovint contra el poder establert per cabdills i il·luminats, l’últim cop durant la Guerra Civil.

Seria llarg explicar els inicis de la indústria automobilística a Barcelona, però des de l’aparició de la Hispano-Suíza i l’empresa Elizalde fins la creació de la SEAT a la Zona Franca i la construcció del primer 600, l’any 1957, Barcelona va viure una febre d’enginy. Després del cotxes a gasogen de la postguerra (no hi havia benzina degut a les restriccions) diversos tallers petits es van llançar a la producció dels anomenats microcotxes. Pels volts de 1950, aprofitant l’èxit recent en la fabricació de motocicletes i la disponibilitat de motors, els tallers i els fabricants de components es van llançar a l’aventura de fabricar vehicles de baix cost, que van tenir com a aparadors nacional i internacional la Fira de Mostres, aquell parc d’atraccions del comerç i el consum que va enlluernar durant anys a grans i petits.

Alguns no van anar gaire més enllà de ser un prototipus, i de la majoria se’n van produir poques unitats: els David, Kapi, Junior, Mymsa, Delfín o MTA. Cotxes de petita cilindrada que a nivell de mecànica eren poca cosa més que una moto amb carrosseria i que semblaven sortits més de la imaginació d’un dibuixant de tebeos (com en Josep Coll) que no pas d’un enginyer. L’ambició, però, malgrat les limitacions, va dur a la fabricació en cadena i els Biscuter i les Isetta van triomfar, tant és així que la Isetta va  acabar a mans de la BMW alemanya, que li fabricà un motor especial i el va elevar a la categoria del primer món.


Tot aquest món, que forma part de la memòria de vells i dels que comencem a seguir les seves passes rememorant el passat proper, el tenim ara a l’abast gràcies a l’exposició L’enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona, que fins el 15 de març de 2013 estarà instal·lada al nou centre (Espai Josep Bota) que el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha rehabilitat a l’antiga fàbrica de la Fabra i Cots, a Sant Andreu. És una gran ocasió per conèixer quina ha estat l’evolució d’aquesta indústria a la nostra ciutat i d’admirar els cotxes exposats gràcies als exemplars de la col·lecció de Claudi Roca.

Catàleg de cotxes EKO

Jo no tinc cotxe, però he gaudit com un nen de l’exposició, i com un nen conservo en una vitrina la col·lecció sencera dels cotxes de joguina de l’EKO i els Micro Cars d’Anguplas; una barreja d’aquells petits utilitaris dels anys 50 i 60 amb els imponents mustangs, pontiacs, chevrolets, studebakers, plymouths i fords de les pel·lícules nord-americanes.


Jo no tinc cotxe, però aquell món ha conformat una estètica que arrossego, que arrosseguem, i una ètica que acompanya la pròpia conservació de la memòria i dels objectes que formen part de la cultura popular, igual que l’acompanya a l’admiració i la conservació de les obres d’art.


[+] Si en lloc de a Barcelona estiguéssim a Madison, Georgia, dels Estats Units, podríem visitar el The Bruce Weiner Microcar Museum. Feu un cop d’ull a la web de la col·lecció més gran del món de microcotxes.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Del passatge Maymó a Illinois amb l'Alsina Graells



No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa res, els suficients pocs anys com perquè encara el tinguem ocult a la memòria, com ja vam fer amb els espectres de la plaça Urquinaona.

Com en aquest darrer cas i el de la plaça Catalunya, que ja veurem un altre dia, l’enderrocament de les muralles ha deixat aspectes a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers Pelai, Balmes i Ronda Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai on hi va haver els números 3 i 4 dels respectius carrers, que tenien un petit jardí. És on hi ha l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.


Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí

Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,
a la Ronda Universitat


L’any 1881, en el número 4 de la Ronda Universitat hi va haver la impremta llibreria de la revista Avenç, però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No m’ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les he tret de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reprodueixo el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort el 19 de juliol de 1951 del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça Tetuan de Barcelona.




També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu.




Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola.




Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur, ara que les imatges eren capaces de viatjar per l’espai fins el televisor de casa i amb l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Radio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.


Anunci de Radio Maymó


Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs newtons.




No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.


Font: Marcel Albet Guinart


Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.




Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar els anys 20, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.

I ja que hi som, en aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England, un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva, ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.


Santiveri, carrer Balmes 3-5


Però no hem arribat fins aquí perquè sí, sinó perquè dels anys en què Santiveri es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.

Ah, i reivindico el nom de Maymó per al passatge que va de Pelai a Ronda Universitat, un topos sense nomen.




dijous, 13 de desembre de 2012

Rousseau i jo


És curiós que amb la velocitat i l’excés amb què a la xarxa es desenvolupen les commemoracions d’aniversaris del naixement i la mort de personatges més o menys importants de la història de la humanitat, en canvi el tercer centenari del naixement de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) estigui passant de puntetes per tots el mitjans de comunicació, i l’any s’acaba.

Aquest filòsof suís, que va alimentar el Segle de les Llums, que va influir en la Revolució francesa i que tanta “culpa” ha tingut en certs aspectes de la política liberal (la no intervenció de l’Estat) i de l’educació (la no intervenció en el desenvolupament natural dels nens), ha tingut tants seguidors com detractors, i ara es troba, precisament, a les catacumbes del pensament. La defensa de l’home en estat natural, en detriment de la cultura i de la raó, va trobar el rebuig dels il·lustrats, compromesos amb aquests valors, i de l’Església, que va incloure els seus llibres a l’Índex per llibertins.

El sistema pedagògic que defensava Rousseau pretenia que no s’havia d’exercir cap mena de pressió educativa sobre els infants perquè es desenvolupessin de forma natural sense la coerció dels adults. L’educació en contacte amb la natura està entre els seus dogmes. És una idea que en ella mateixa no és dolenta (les escoles de la República ho van fomentar amb èxit; però l’escoltisme i la seva fraternitat paramilitar i deista, també). Però si no va acompanyada de models d’aprenentatge que desenvolupin aspectes com la memòria, el coneixement i l’esperit crític endarrereix el creixement intel·lectual. Unes quantes generacions del nostre país han vist malmesa la seva educació per culpa de dur a l’extrem els postulats roussonians i han crescut enganxant gomets intentant fomentar una creativitat que substituïa les eines bàsiques intel·lectuals.

Però Rousseau és important per altres raons. Inaugura el que en podríem dir el temps de les experiències passives, que té molt a veure amb la manera contemporània com ens submergim en el record i en la memòria per extreure’n la realitat que ens fa ser el que creiem que som. Rousseau, entre els anys 1776 i 1778, escriu els passatges d’Els somieigs del passejant solitari (1) una obra en què des de la sensibilitat preromàntica descriu les seves vivències immediates. És la primera vegada a Occident que un autor deixa que sigui el jo qui percebi l’experiència dels sentits, tant del plaer com del dolor. Ho fa vinculant les sensacions als objectes de la mateixa manera que ara som capaços de fer-ho amb els records, que prenen un nou sentit subjectiu en ser portats al present. Rousseau expressa impressions de l’existència sense la interposició del pensament, en un moviment continu que sembla suspendre el temps.

Sense aquesta immersió del jo deslligat d’apriorismes, només subjecte a la nostra sensibilitat, no hauria estat possible bona part de la literatura del segle XIX, de Dostoievski a Proust. I anant més enllà, no seria possible aquesta consciència que ens fa sentir part de la Història, encara que les altes instàncies de l’Estat facin el possible per limitar-la, deslligant-nos d’aquest continu i percebent-nos com a massa fàcilment manipulable, contra la qual Rousseau també s’hi va enfrontar i a la qual va atribuir la causa del mal i de les desigualtats socials en l’obra Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755). A més, com ja va assenyalar Claude Lévi-Strauss, la consideració que Rousseau fa de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna.

Aquest bloc no seria possible sense Rousseau. Si alguna cosa pretenen els seus apunts, si se’m permet la gosadia, és lligar la realitat que ens acompanya, prenent Barcelona i la cultura de masses (l'alta cultura i la història ja en formen part inevitablement) com a centre neuràlgic comú, i l’acompanya de la memòria i del record com a experiència subjectiva que la modifica però que connecta amb la memòria col·lectiva.

Quan Proa va editar Somieigs, l’any 1996, vaig presentar l’obra al suplement “Cultura” del diari Avui. Ara aprofito aquest tercer centenari per repescar-lo (assumint el risc de repetir-me), sense més vanitat que la de sentir-nos part de la literatura cada cop que ens submergim dins d’un text. Alguna cosa li devem a Rousseau.


A la recerca del jo (2)

Els somieigs del passejant solitari va ser escrit en els darrers anys de la vida de Rousseau i van ser publicats pòstumament entre 1782 i 1789. Són uns anys en els que l’escriptor ginebrí viu retirat del món que l’ha traït; aïllat d’aquell home bo que va voler imaginar, però que no va saber trobar sinó en ell mateix. La darrera solitud el du a reflexionar sobre l’única cosa que li queda: Jean-Jacques.

En el centre de l’obra de Rousseau, de la mateixa manera que en la major part del pensament modern i molt especialment en el de la Il·lustració, hi ha el problema de l’home i de la naturalesa, en mútua relació i en relació amb la civilització. Més que en aquest bon salvatge que creu que és l’home, és en el si de la societat on hi veu la gènesi de tots els mals. En el Discurs sobre les ciències i les arts, Rousseau ja afirmava, endinsant-se en una de les seves múltiples paradoxes, que el progrés no havia contribuït a millorar els costums. El contracte social, fruit de la suma de les voluntats dels individus, ficció genial que volia explicar l’origen de la societat, fa aigües i topa amb la cruel realitat: les tesis i la violència dels seus contemporanis. En l’intent de voler superar aquestes contradiccions, tota la seva reflexió filosòfica de caire moral es va orientar, de manera progressiva, cap a la investigació d’aquelles condicions que poguessin permetre la reconciliació entre l’individu i la societat i, alhora, harmonitzar-los amb la naturalesa.

El projecte moral i polític de Rousseau tenia un caràcter totalitzador. Des de la reforma de la pedagogia, en la que se situa la seva novel·la Emili o de l’educació (1762), segons la qual cada individu pot arribar a configurar un jo unificat a través de la de la síntesi de la raó i de la sensibilitat, sense que intervingui cap instrucció exterior; fins El contracte social (1762), on reviu una vella doctrina anticipada per la sofística grega i oferta per Hobbes, però en la que hi introdueix noves idees democràtiques i l’idealisme sentimental roussonià. El seu ideal polític és el d’una democràcia radical i sobirana en què l’Estat sigui el propi poble, que actuarà sense intermediaris a través de referèndums amb sufragi universal.

No oblidem que falten més de trenta anys per la Revolució Francesa i que, per tant, l’ambient no és el més adient per a segons quines idees. Rousseau es veurà marginat i insultat per companys i amics. Però si examinem la seva vida íntima veurem que tampoc aquesta va ser un camí de roses. Segurament, la voluntat de ser conseqüent amb les seves idees el va dur a actituds ben radicals. De la seva relació amb les dones va tenir diversos fills i tots ells van ser abandonats a l’hospici.

L’aïllament de Rousseau es fa cada cop més patent. Serà a les Confessions (1770) –obra en la qual l’autobiografia es comença a configurar com a gènere literari–, on el nostre autor iniciarà un procés de reflexió personal, d’autoafirmació del seu jo i de proclamació de la seva innocència tenint, encara, el món i els homes com a referència. Als diàlegs reunits a Rousseau jutge de Jean-Jacques hi ha un darrer intent desesperat de demostrar a l’Europa il·lustrada que ell no és el monstre que tothom creu. Però a partir d’aquí, el seu aïllament serà total i ens trobarem amb l’ésser solitari dels Somieigs.

Sens dubte, l’obra que avui tenim davant nostre té, quan la llegim, un aire familiar. A un lector avisat no se li hauria d’escapar que tenim a les mans un text del segle XVIII i que és precisament Rousseau qui enceta dos temes fonamentals per a la literatura occidental posterior. Un és el paisatge interioritzat i l’altre la poesia del record. Per primera vegada es produeix una recerca del jo fora del temps, avançant, d’aquesta manera, la revolució romàntica, bàsicament en allò que toca a l’individualisme i a l’intimisme.

A través dels seus passeigs, l’experiència i la reflexió, Rousseau anirà retrobant els espais naturals on hi té cabuda els seu món més íntim. Aquest nou camí, ja iniciat a les Confessions, fou menyspreat per la crítica de l’època, que va restar estranyada que Rousseau s’aturés a narrar episodis tan insignificants i van subratllar la seva futilitat. Però el Rousseau dels Somieigs ja no cercava receptors. Feia un pas que anava més enllà de les llums enciclopedistes i, donant importància a allò que semblava no tenir-la –els sentiments–, obria un nou camí en la literatura. Però també evidenciava que, tot plegat, no era pas un nou camí cap a la certesa de les coses sinó que s’endinsava en el món de la follia dels romàntics. Ell i les seves contradiccions obrien la porta a l’home modern.

(1) Jean-Jacques Rousseau. Els somieigs del passejant solitari. Traducció i pròleg: Antoni Vicens. Barcelona: Proa, 1996.

(2) Diari Avui, suplement “Cultura”, de 28 de març de 1996.

dilluns, 10 de desembre de 2012

La religió dels personatges de còmic


Ja que som a les portes de l'adveniment de la fita més important del cristianisme potser valdria la pena mirar al nostre voltant per veure que la supremacia catòlica està cada cop més debilitada, tant pel retrocés de la fe com per l'aparició de la immigració, que ens ha portat noves creences i nous rituals.

De tota manera, si és ben cert que aquest país és majoritàriament catòlic (ho hem constatat a cop de catecisme), la ficció que ens acompanya en les pantalles de cine, a la televisió o en la lectura és molt heterogènia pel que fa a la fe; si no ens n'hem adonat ha estat perquè, en el fons, la religió dels altres ens importa ben poc sempre i quan no es faci visible en els símbols, en la manera de vestir o en l'aspecte físic: és aleshores que la diferència es converteix en una forma d'autoafirmació, sobretot si es tracta de deixar clar que es pertany a una classe social superior. No ens enganyem: ets immigrant si ets pobre i turista si ets ric.

Segurament tots tenim molt clar que el Capitán Trueno o Tintín són catòlics i que Aladdí és musulmà. I després de la saga cinematogràfica sobre X Men haurem après que Magneto és jueu, supervivent del gueto de Varsòvia. Però, algun cop us heu preguntat quina és la religió de Superman? Doncs és metodista, malgrat que el rerefons simbòlic del personatge (i dels superherois en general) és de clara arrel jueva. Més: la Noia invisible és episcopaliana; el capità Nemo és hindú; la Cosa és jueu.

Si teniu curiositat i ganes d'entretenir-vos, aneu a Comic book religion, una pàgina web que recull en una base de dades els personatges del món del còmic, segons la seva filiació religiosa. Permet fer cerques per superherois, malvats, deus, científics, personatges reals...

No ho especifica, però és probablement una pàgina nord-americana, per tant amb les seves limitacions. Podem buscar per personatges, però també podem fer comparacions entre religions. Per exemple, si cerquem per religió jueva hi apareixen 444 personatges, dels quals 161 són superherois i 53 són malvats; si ho fem per personatges catòlics, ens en surten 639, dels quals 205 són superherois i 118 malvats.

La llista de religions no és pas curta, i no tot són exactament religions, sinó que també hi podem trobar hippies, utilitaristes, elfs, darwiniste o comunistes. Us deixo la llista sencera:

A
Aestholatry
African primal-indigenous religion
Agnostic
alchemist
Alcoholics Anonymous
alien
alien religions
alien religions (Earthlings)
Amish
Anarchist
ancestor veneration
angel
Anglican / Episcopalian
anthropomorphic animals
anti-mutant
Arthurian
astrology
Atheist
Atlantean (pre-cataclysmic)
Atlantean Greco-Roman classical religion
Australian Aboriginal religion
Aztec
B
Baha'i
Baptist
Black Muslim / Nation of Islam
black supremacist
Buddhist
Buddhist (other)
Bushido
C
Catholic
Chinese traditional religion / Confucian
Christian (all)
Christian (denomination unknown)
Christian (generic)
Christian (medieval)
Christian Science
Churches of Christ (Stone-Campbell)
Communist
Congregationalist
cosmic entity
cursed
Cyberpunk
D
Deist
demon
demon animal
demonolatry
Disciples of Christ
dragon
Druid / Celtic Pagan
Druze
Dutch Reformed
E
Eastern mysticism
Eastern Orthodox
Egyptian classical religion
Elf
Elvis worship
Environmentalist / Gaian
Evangelical
Existentialism
F
Faerie
familiar
Feminist
fictional religions
Freudian
G
gambling
genie
ghost / spirit
Gnostic
goddess worship
Goth
Greco-Roman classical religion
Greek philosophy
Gypsy / Roma
H
Hedonist
hidden race religions
Hindu
Hippie
Humanist
hunting
I
idiosyncratic
Incan
Inuit
J
Jain
Jehovah's Witnesses
Jewish
Jewish Catholic
Judeo-Christian
L
Latter-day Saint / Mormon
LGBT
Luddite
Lutheran
M
Machiavellian
manifestly non-religious
Mayan
Methodist
miscellaneous
Muslim
mutant supremacist
mutophile
mystic entity invoked
N
Native American religion
Nazi
New Age
Nietzschean
Nihilist
Ninjutsu
Non-Denominational
Non-Religious
Norse/Teutonic paganism
not applicable
not applicable (alien animal)
not applicable (animal)
not applicable (animated inanimates)
not applicable (monster)
not applicable (mutated animal)
not applicable (robot/A.I.)
O
Objectivist
occult
other activists
other deities
P
Pagan (all)
Pentecostal
Peoples Temple
Polynesian traditional religion
possessed by demon
possessed by spirit
Presbyterian
primal-indigenous
Protestant
Protestant (fictional denominations)
Protestant (other)
Protestant (all)
Puritan
Q
Quaker
R
radical pacifist
Rastafarian
religious
religious/ethical
resurrected
S
sadist/masochist
Salvation Army
Santeria
Satanism
Scientism
Scientology
sentient inanimates
separatist
Seventh-Day Adventist
Shinto
Sikh
Slavic paganism
Social Darwinist
Spiritism
Sumerian / Mesopotamian
Swedenborgian
T
tabula rasa
Taoist
Tarot
Tengriism
Theosophist
Tibetan Buddhism
Transcendental Meditation
Transhumanist
U
UFO religion
ultra-nationalist
Unification Church
Unitarian / Universalist
United Church of Christ
uplifted animal
Utilitarian
Utopian
V
vampire
Vegan / Animal Rights
vengeance
Vodoun
W
White Supremacist
Wiccan
Y
Yazidi
Z
Zen
Zoroastrian

divendres, 7 de desembre de 2012

Vida de Jesús, l'any litúrgic i l'art

Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico
Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a Europeana)


Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són les que ens toquen més directament per història i per formació.

L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem, blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i l’infern.

La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que ens du fins on som i que ens fa com som.

A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als qui se senten amenaçats de perdre res.

Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició pública a l’edat de 30 anys.

Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’Any litúrgic, cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una aproximació a El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena Temps Ordinari, que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.