La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 31 de gener de 2012

Dia mundial del vestit de goril·la

"Gal and a gorilla", Wink, octubre de 1954

Avui dia 31 de gener se celebra el Dia Mundial del Vestit de Goril·la, un esdeveniment que uneix els amants dels goril·les, i que evoca un cert regust retro. La festa és un homenatge a Don Martin, dibuixant nord-americà proclamat MAD Maddest Artist, és a dir l'artista més sonat de MAD, que va realitzar una historieta titulada National Gorilla-Suit Day, una absurda història sobre un hipotètic Dia Nacional del Vestit de Gorila organitzat pels principals fabricants de vestits de goril·la.

Bereshit ha volgut fer companyia a Miquel Zueras, de Borgo, i a d'altres companys rescatant una de les imatges que millor relaciona el gran primat amb la simbologia i les fantasies sexuals entre dominador i dominat, intercanviant els papers segons les necessitats i les pulsions: la reina del bondage vintage, Bettie Page, i la bèstia amb pell de goril·la.

La bèstia rendida a la bellesa de la dona i la dona deixant-se vèncer per l'instint i la força de la bèstia; la dona rendida a la bellesa de la bèstia i la bèstia deixant-se vèncer per l'instint i la força de la dona. Dues cares d'una mateixa moneda llançada a l'aire, que gira eternament entre el somni i la vigília. Força i exuberància. La carnalitat de la naturalesa, humana i no humana, que busca perpetuar-se.

dissabte, 28 de gener de 2012

Les primeres fotografies

La taula posada (1822)


[Actualitzat]

Les primeres fotografies o daguerreotips van ser fets per l'inventor francès Nicéphore Niépce. Després d'obtenir imatges heliogràfiques (impressió de gravats sobre suport sensible), entre 1822 i 1824 va aconseguir les primeres fotografies amb càmera fosca, a les quals anomena "punt de vista" per diferenciar-les de les procedents dels gravats. Sempre s'ha donat com a primera fotografia conservada Vista des de la finestra a Le Gras, de 1826, i s'ha afirmat que les anteriors s'havien perdut o bé havien estat destruïdes. L'any 1980, l'estructuralista francès Roland Barthes recull a La Cámara Lúcida (1980) una fotografia del mateix Niépce, La taula posada, que data l'any 1822. L'original es conserva en el Museu Nicéphore Niépce.


Vista des de la finestra a Le Gras (1826)


Mentre no es posin d'acord sobre la validesa de la data de La taula posada, són molts els historiadors que continuen donant com a primera fotografia conservada Vista des de la finestra a Le Gras (1826). La imatge va ser produïda sobre una placa de peltre (aliatge de zinc, plom i estany) polit i cobert amb un derivat del petroli anomenat betum de Judea. A Saint-Loup-de-Varennes, Niépce va capturar la foto amb una càmera fosca sobre un full de 20 x 25 cm tractat amb oli de betum. Com a resultat de l'exposició de 8 hores, la llum del sol il·lumina els edificis a banda i banda.


Boulevard du Temple (París, 1838)


La primera fotografia d'un ésser humà va ser presa per Louis Daguerre de forma accidental a la fotografia Boulevard du Temple (París, 1838). A la part inferior esquerre de la imatge es pot veure un home a qui un enllustrador està netejant les sabates.


Autoretrat de Robert Cornelius (1839)


El primer retrat humà conservat és, de fet, un autoretrat de Robert Cornelius, nord-americà d'origen holandès, realitzat l'octubre o el novembre de 1839, sobre una placa de coure banyada amb plata. Darrere de la imatge es pot llegir: The first light picture ever taken (La primera imatge mai presa de la llum).


Two Nudes Standing (1839)


També de 1839 és la primera fotografia d'un nu. Two Nudes Standing és de Felix-Jacques Antoine Moulin, fotògraf francès especialitzat en fotografies de nus femenins, que l'any 1851 va ser sentenciat a un mes de presó per produir imatges que, segons el tribunal, eren tan obscenes que fins i tot pronunciar el títol seria cometre un acte d'indecència.


Pla del Palau (1839), gravat de Ramon Alabern i Moles


La primera fotografia realitzada a Espanya es va fer a Barcelona l'any 1839. Però com en tots aquests esdeveniment pioners, hi ha dubtes. Existeix algun indici que la primera experiència fotogràfica l'hauria dut a terme el pintor de Saragossa, José Ramos Zapetti, l'any 1837, en què hauria descobert un sistema per reproduir imatges a través d'una càmera fosca. El pintor Vicente Poleras escriu en les seves memòries que a casa seva Zapetti tenia un armari ple de flascons amb líquids diversos, amb els que feia els seus experiments. Deia que aviat donaria a conèixer al món els resultats obtinguts amb els seus experiments. Un dia va citar els seus amics pintors, que van veure sorpresos com apareixia reproduïda en una làmina de coure una figura i part del seu estudi. De tota manera, no hi ha proves d'aquestes dades, així que ens queda la incògnita de si realment hi va haver un aragonès inventor d'un mètode fotogràfic.


Full volant del programa de l'acte de la realització
del primer daguerreotip a Barcelona
Reail Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona


El diumenge 10 de novembre de 1839, entre les dotze i la una del migdia i davant d’una gran expectació, el gravador Ramon Alabern i Moles -deixeble de l’inventor francès Louis Daguerre- ajudat dels operaris Mer, Monlau i Roure, va col·locar una càmera al terrat d’un edifici del Pla de Palau, la plaça que antigament va ser el Portal de Mar de la muralla medieval. Era un dia ennuvolat i ventós, però això no va impedir que Alabern captés la primera fotografia realitzada a Barcelona i a l’Estat espanyol mitjançant la tècnica del daguerreotip, després d'una exposició de 20 minuts. A la làmina preparada amb nitrat de plata i coure hi va quedar exposada la imatge de la Llotja i dels porxos d’en Xifré. Després de la presa, la placa passà a ser positivada amb vapor de mercuri i fixada amb una solució de sal. L'esdeveniment va aixecar una gran expectació a la Barcelona de l'època, l'acte va ser animat per una banda de música militar i se'n van fer ressò tots el diaris. El dia 14 la primera fotografia va ser rifada entre els convidats, que van pagar els números a sis rals. Va sortir premiat el número 56, però després ja no se’n va saber res més. Només n’ha quedat el gravat que va fer Antoni Roca de la fotografia.




Al carrer del General Castaños número 2 de la Barceloneta l'Ajuntament hi va col·locar l'any 1975  una placa commemorativa de l'esdeveniment.


Porxos d'en Xifré (1848)


Aquesta imatge invertida dels Porxos d'en Xifre (l'esquerra de la foto, la Muralla de Mar, hauria de ser a la dreta) és el primer daguerreotip de Barcelona conservat (1848), i pertanyia a una col·lecció particular de Tarragona.


Madrid (1840-1850)


Malgrat la pèrdua de la fotografia de Barcelona de 1838, la de 1848 podria ser, encara, la primera que es conserva de l'Estat espanyol. Caldria veure si el daguerreotip de Cadis  conservat al museu Paul Getty de Los Angeles, que recull unes vistes dels terrats de la ciutat, és o no de 1840 com afirmen alguns especialistes. De la mateixa manera, no hi ha data establerta per la foto de Madrid reproduïda més amunt, que es va fer entre 1840 i 1850. El daguerreotip mostra l'església de Nuestra Señora del Carmen y San Luis, al carrer del Carmen, i va ser feta des del carrer de l'Arenal, segons va escriure Luis Fontanella en el llibre Historia de la fotografía en España desde sus orígenes hasta 1900, on es va publicar per primer cop.


Boston (1860), foto aèria de James Wallace Black


La primera fotografia aèria va ser feta des d'un globus aerostàtic per Félix Nadar, l'any 1858, sobre la localitat de Val de Bièvre. Malauradament, no es conserva ni la primera ni cap de les que va fer. La primera conservada és de James Wallace Black, sobre la ciutat de Boston, als Estats Units.

Sobre la notícia d'una suposada fotografia aèria de la Ciutadella militar de Barcelona, feta l'any 1853, vegeu Un miratge sobre la Ciutadella.


Tartan Ribbon (1861), de James Clerk Maxwell


Aquesta forma tan curiosa, que va rebre el nom de Tartan Ribbon, i que sembla ser una cinta i un monyo, és la primera fotografia en color. Va ser feta l'any 1861 pel físic escocès James Clerk Maxwell amb una càmera fotogràfica de colors combinats ideada per ell, mitjançant el sistema de la síntesi additiva.



Cavall en moviment (1875), d'Eadweard Muybridge


Eadweard Muybridge és l'autor de les primeres fotografies amb moviment, aconseguides fent una seqüència de dotze instantànies, que havien de ser visionades amb un aparell semblant al zoòtrop. No ho va aconseguir fins 1878, després d'un intent fallit el 1872 degut a la impossibilitat de gaudir d'un obturador que anés prou ràpid com per poder fotografiar les seqüències del moviment. El problema el va solucionar ideant i construint ell mateix els mecanismes necessaris. Aquesta va ser la tònica general en la història de la fotografia: la necessitat va fer evolucionar les tècniques de positivat i els aparells fotogràfics. Com hem vist, les primeres fotos no només van ser estàtiques, sinó que reproduïen objectes degut al temps d'exposició necessari.


L'oceanògraf Émile Racovitza sota el mar (1893)


La primera fotografia sota l'aigua s'atribueix a William Thompson, el 1856, però malauradament aquesta fotografia també s'ha perdut. Serà de Louis Boutan, biòleg francès, de qui se'n conserven les primeres. Boutan va decidir fotografiar la vida marina i va construir el 1893 amb el seu germà Auguste tots els aparells necessaris per aconseguir-ho.

Podríem seguir la llista de primeres fotografies: la de la terra feta a l'espai, la digital, la primera publicada a Internet... Però ho deixaré aquí per no haver d'arribar a la meva primera foto amb el cul a l'aire.

Fotografia i pornografia 

Parlant del cul, només un darrer apunt que resulta molt interessant des del punt de vista de la fotografia com a representació artística i pública de la realitat.

He estat buscant la primera fotografia pornogràfica conservada. Sembla ser que és una imatge de de 1890, produïda al Regne Unit. Però no he estat capaç de trobar-la. Presenta, de totes maneres, una parella practicant sexe oral.

Etimològicament, la paraula "pornografia", del grec πορνογραφíα, prové de porne (prostituta) i grafia (imatge, descripció, il·lustració), és a dir, pornografia és segons aquesta evolució la descripció o il·lustració d'una prostituta i, per tant, de les activitats associades amb la prostitució. Ara bé, la pornografia com a paraula no entra en ús fins l'aparició de la càmera fotogràfica -els grecs mai la van utilitzar, ni la càmera ni la paraula. Ens trobem, doncs, amb una clara relació entre reproducció tècnica -que inclou també la impremta com a mitjà de creació pornogràfica- i pornografia. El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola dóna aquesta primera definició: "Carácter obsceno de obras literarias o artísticas", és a dir tot allò que atempti contra la "moral pública" i sigui artístic. El DIEC fa la mateixa definició, però a literari i artístic hi afegeix un etcètera que subratlla, sense dir-ho, el caràcter comercial de la pornografia a l'ampliar el valor intrínsec de les imatges pornogràfiques.

Amb aquesta definició, segurament, els qui la van redactar estaven preservant la seva pròpia moral com a possibles consumidors de pornografia, evitant tota relació amb la vulgaritat adornant-la d'art. I això em du a fer-me una pregunta: Quina definició n'hauria donat una dona?

dijous, 26 de gener de 2012

Les màquines i la gimnàstica de Gustav Zander



Alguna cosa deuen tenir els suecs que els ha inclinat tradicionalment cap a l'higienisme, la cura del cos i els exercicis gimnàstics. Pehr Henrik Ling (1776-1839), instructor de gimnàstica  a l'Acadèmia de Guerra de  Karlberger (Suècia), era especialista en anatomia i fisiologia humanes, i va ser el creador de la gimnàstica sueca que els que tenim una edat hem patit a l'escoles. Una combinació de taules d'exercicis que implicaven totes les parts del cos, i que originalment tenien com a finalitat la higiene postural. Més tard, el desenvolupament d'aquestes tècniques van evolucionar i es van anar incorporant dins les diferent disciplines esportives com a mitjà per millorar el condicionament físic.

En aquell temps, la gimnàstica sueca tenia sentit en un món poc habituat a l'exercici físic. Però durant anys, com si es tractés d'una disciplina militar, a les escoles espanyoles aquesta va ser l'única activitat esportiva que es practicava a les avorrides classes de gimnàstica, fins que no arribaves a l'institut, on un ex militar o un falangista, o una matrona de la Sección Femenina, en el cas de les noies, et torturava amb els aparells de gimnàstica esportiva, amb la intenció d'acabar amb la teva autoestima.


Classe de gimnàstica al patí d'una escola
Foto de Javier Roca


Com que tot ens ve sempre fet, poques vegades ens preguntem l'origen de les coses (excepte els que ens hem fet un fart de col·leccionar cromos). Tot i que els exercicis posturals i els estiraments continuen formant part de la condició física bàsica, els aparells mecànics han envaït els gimnasos. Aquestes andròmines (com les que mostren les fotos) van ser ideades per un metge traumatòleg suec, com no podia ser d'una altra manera. El doctor Gustav Zander (1835-1920) va ser l'inventor de la mecanoteràpia, un mètode terapèutic d'exercicis utilitzant uns aparells especials ideats per ell, que combinaven un sistema de palanques d'accionament mecànic i pesos ajustables que permetien treballar grups específics de músculs en dosis exactes.

M'imagino la sorpresa de la gent que admirava per primer cop aquests enginys a les exposicions mundials que se celebraven durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX, i on Zander va guanyar nombrosos premis. Els hàbits higienistes s'escampaven per tot el món, i a la gimnàstica, la natació i la vida a l'aire lliure s'hi afegien aquests poltres de tortura que ràpidament van encendre (fins avui) la imaginació de fetitxistes, exhibicionistes i voyeurs. Només ha variat la manera de vestir-se, o de desvestir-se, i han augmentat les parafílies sexuals a mida que ha augmentat el culte al cos.








dilluns, 23 de gener de 2012

Entre la nova i la vella cançó


El passat dilluns dia 19 vam assistir a la celebració del 50 aniversari de la creació d’Els Setze Jutges. Un 19 de desembre de 1961 Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Remei Margarit (que en el darrer moment no va poder cantar per indisposició) figuraven com a intèrprets de la "Sesión extraordinaria dedicada a la Poesía de la Nova Cançó". A la sessió s’hi va sumar Lluís Serrahima, autor de l'article “Ens calen cançons d'ara”, considerat el manifest fundacional de la Nova Cançó, aparegut a la revista Germinabit (Josep Benet, Ramon Bastardes i Max Cahner formaven part de l’equip de redacció), el 15 de gener de 1959. Va ser en un pis del carrer de Santaló 27, que aleshores era la seu del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina), l'actual Institució Cultural del CIC, on es va fer la celebració per recordar la importància d'aquest col·lectiu. Una taula rodona a càrrec de Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima; un concert del pianista Francesc Burrull, amb cançons dels Jutges, i la inauguració d'una exposició de 81 fotografies, comissariada per David Ferrer i Fermí Puig, van ser els actes de l’homenatge. L’exposició es pot veure a la Via Augusta 205 i es completa amb el llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país.

Pels que hem viscut els anys foscos de la Dictadura actes de celebració com aquest ens recorden que tots els guanys, culturals, socials i polítics, aconseguits fins avui són fruit de la voluntat i de l’esforç de moltes persones que, en alguns casos, s’hi van jugar la llibertat i la vida. És important recordar-ho perquè les generacions que no van viure la repressió se sorprenen –ho visc diàriament a classe- quan els expliques com es vivia en aquells anys. Fins i tot nosaltres, els més grans, oblidem sovint que el nostre món, el més proper, no ha gaudit de les llibertats que ara són al nostre abast. No s’explica, si no, el desinterès i l’apatia polítics que vivim, o que cada cop més els vots es decantin cap a opcions que no tenen interès a protegir els fruits socials i ens aboquen cap a l’individualisme més salvatge.

Reprenent, però, la qüestió musical, ni Els Setze Jutges ni l’article d’en Serrahima sorgeixen del no res. Si bé durant dues dècades el panorama musical català va ser un erm, quan Els Setze Jutges es presenten en societat alguns cantants ja havien actuat cantant en català. Ja sigui per qüestions personals o perquè l’etiqueta de Nova Cançó va delimitar socialment i ideològicament el concepte de “cançó”, alguns d’aquells cantants es van quedar fora de l’aparell musical català.

Per posar l’exemple més conegut, Joan Manuel Serrat ha hagut de caminar per la frontera de la correcció ideològica perquè, injustament, entre alguns cercles se l’ha volgut marginar per cantar, també, en castellà. No entraré en la qüestió. Però serveix com a dada.

Deia que el moviment no surt del no res. Abans del concert de 1961, Miquel Porter, historiador i professor universitari, ja cantava acompanyat de la seva guitarra cançons de Brassens (el 1957 Josep M. Espinàs va fer alguna conferència sobre "Georges Brassens, el trobador del nostre temps", del qual el mateix Espinàs n’havia traduït algunes cançons).


Però el tret de sortida de la cançó catalana és l’any 1958, quan s’editen dos EP: Hermanas Serrano: Cantan en catalán los éxitos internacionales i José Guardiola: Canta en catalán los éxitos internacionales. Les germanes Serrano tornen a gravar en català El dia dels enamorats (1959), i Guardiola també ho fa amb cançons del Festival de San Remo (1959), i un altre cop després de guanyar el 1r premi del Festival de la Cançó Andorrana (1960). També de 1960 és Recordant “La Moños”, de Rudy Ventura y su conjunto. Font Sellabona cantava en català a la ràdio, com ho feien la majoria, de la mà de locutors com Joaquín Soler Serrano o Salvador Escamilla, i enregistrà el primer EP, El mercat del ram, l’any 1961. Són la prehistòria de la Nova Cançó. I pel camí, Salomé, cantant “professional” com Josep Guardiola i les germanes Serrano, arribava a la fama cantant amb Raimon el “Se’n va anar” que els donaria el triomf en el Festival de la Canción del Mediterráneo, gràcies al sistema de votació popular que regia el festival. A partir de l’edició de 1964 es va posar el veredicte a mans d’un jurat per no deixar en evidència el Règim i la seva política cultural repressiva.


Les germanes Serrano van desaparèixer aviat de l’escena; l’any 1965. Rudy Ventura va seguir tocant la trompeta per festes i envelats fins que va morir. Josep Guardiola va seguir el seu camí de cantant melòdic de veu greu i suggerent, recollint èxits per l’Estat i a Sudamèrica. Sellabona es va dedicar a la pintura: quants cops no l’hauré vist pintar al seu estudi de Tossa i pels carrer de la Vila Vella sense saber-ne res de la seva relació amb la música!

La Nova Cançó va ampliar el seu ressò més enllà d’Els Setze Jutges, que el 1967 tancava el grup amb l’entrada del setzè jutge, Lluís Llach, i amb l’únic concert que van oferir tots junts, el 25 de maig. Desapareixien com a moviment mentre l’escena s’omplia d’artistes importants no adscrits al grup, com Raimon (que el 1966 ja havia cantat a l’Olympia de París), Ovidi Montllor o Tete Montoliu, però també Núria Feliu, Guillem d’Efak –la veu negra de la Nova Cançó–, o el Grup de Folk de Sisa, Pau Riba, Ia & Batiste i Oriol Tramvia, o la Nova música laietana de Jordi Sabatés i Toti Soler. La Cançó, que ja s’havia guanyat el dret de perdre el qualificatiu, ja no tenia aturador.

Aquell any 1961 jo tornava de Madrid, on vaig aprendre a caminar i a parlar rondant per Lavapiés. No sé si aquella influència ambiental va deixar petja en el meu inconscient o no. No ho sabré mai. En tot cas, res que hagi modificat el meu codi genètic. Sí que va deixar empremta, però, la música que em va acompanyar durant els meus primers deu anys de vida abans no vaig trepitjar l’institut.

Per raons purament atzaroses, abans no vaig ser conscient de l’existència de la Nova Cançó com a fenomen, la meva oïda va ser modelada per l’entorn. Sonava la ràdio a totes hores, i si hagués de triar algun record, el hit parade se l’endurien cantants com la Piquer, Jorge Sepúlveda o Machín. El pick up de la meva cosina –vuit anys més gran que jo; i una cosina tira molt!– m’amania l’existència amb el Duo Dinámico, Jimmy Fontana, Paul Anka, The Beatles, Beach Boys... I a casa, el swing, la passió del pare: Glenn Miller, Benny Goodman, Jimmy i Tommy Dorsey, Count Basie... I també Louis Armstrong i Duke Ellington, Cole Porter, Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr.

I la cançó catalana? De la cançó catalana jo no en sabia res. Les cançons populars que cantava l’àvia Pilar... Però això no era música; no sonava en cap aparell. I res més? Doncs sí, alguna cosa més. Sense donar-li més importància que als "Tres Tambors", la veu greu i suggerent de Josep Guardiola, amb aquell bigotet ridícul de postguerra galant, sonava quan venia a casa. I jo l’odiava perquè m’estirava les orelles amb el mateix gest compulsiu que d’altres et despentinen o et pessiguen les galtes. Amb ell em ve sempre a la memòria -no sé per què associació una cosa amb l'altra- la primera televisió que vam tenir a casa, que era motiu de visita de coneguts i veïns... i se’m fa tot plegat un record llunyà...


I llunyà, com la gran nevada del 62 -impressions totes que succeïen al mateix temps-, és també el record de Salomé. La Maria Rosa era una nena de 19 anys quan la vaig conèixer. Tenia tres anys menys que ma mare, i jo era un marrec que passava l’estona anant de mà en mà entre dones que s’explicaven la vida, la pròpia i la dels altres, a la perruqueria del carrer del Clot on coincidírem un o dos cops al mes, durant molts anys. Abans que ningú, em vaig aprendre el "Se’n va anar" mentre Salomé em feia el cavallet gronxant-me sobre les seves cames. I ara encara puc tancar els ulls i veure mar enllà les terres llunyanes de la infantesa. La música té això. No te la fas teva, sinó que és ella qui et segresta.

Llibreria dels Set Savis, d'Aurora Altisent

No sé si són els fets o el temps els que acaba configurant els record. A vegades la casualitat acaba tancant cercles iniciats molts anys enrere i configuren un tot homogeni.

Mai més podré ensumar aquella olor de paper vell, de pols; no podré tornar a remenar aquelles piles de llibres, amuntegats durant anys, enterrats entre gravats, mapes i manuscrits, esperant ser exhumats. En aquell espai mort i viu alhora, hi vaig anar adquirint llibres que calmaven la meva compulsiva curiositat. De mica en mica vaig comprar cadascun dels volums de les Històries d’altre temps: Textes catalans antichs triats entre les produccions de caracter novelesch escrites en nostra llengua o en ella traduhides durant els segle XIV a XVII (1), editats pel bibliòfil Ramon Miquel i Planas i impresos per Fidel Giró, des de l’any 1905. Però quan la llibreria va abaixar les seves portes, me’n faltaven dos que no vaig saber trobar: Les Faules d’Isop i les Faules isòpiques (2).

Estava palplantat davant de la porta del carrer de la Canuda. A la paret encara hi sobrevivia el relleu de pedra amb el nom:
Llibreria dels set savis. Ja no hi és. Com la llibreria. Com els llibres? On deuen ser els bustos dels savis que coronaven una de les antigues prestatgeries?

Vaig mirar cap a munt, buscant llum a les finestres del palau dels comtes de Solterra. Un edifici senzill, del segle XVII. On hi havia l’antic cinema Niza havia estat el jardí del palau. Pujo; no pujo? Les escales són estretes. No es corresponen a les escales d’una casa senyorial. Deu ser l’entrada de servei. Em tremola el pols però truco a la porta del primer pis.

M’obre un home de cinquanta i pocs anys (això ho sé ara), però sembla que en tingui més. És prim, de cara rebregada, i porta un guardapols blau marí, com aquells que feien servir els adroguers. Li explico les meves ànsies d’Isop i em fa passar a l’interior del palau. Habitacions immenses de sostres altíssim, mobles sumptuosos que fan olor a nissaga, catifes i prestatges de llibres que arriben fins el cel; volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques... L’home se n’ha anat cap endins, silenciosament. No se sent cap soroll. Potser una lleugera remor de la gent que passa pel Portal de l’Àngel.

— Això és el que buscaves? — pregunta mentre m’allarga un llibre.

Els dos exemplar de les faules enquadernats en tela en un sol volum. El fullejo embadalit mentre contemplo els gravats originals de les edicions gòtiques del segle XVI.

— Res. No em deus res — em respon quan anava a preguntar.
— I la llibreria?
— Ja és història.
— I els desitjos? I els secrets amagats?
— Sempre hi haurà desitjos i sempre hi haurà secrets.

Surto al replà i deixo enrere aquell món ocult a la vista dels mortals, com si sortís d’un bosc atapeït d’arbres, boires i esperits. Començo a baixar les escales mentre Miquel Porter tanca la porta de la platea i, com quan era petit, em deixo dur per les veus dels actors de les pel·lícules, que ressonen màgicament rere les cortines de vellut.


Miquel Porter a la Llibreria Porter

(1) La història de Valter e Griselda, de Petrarca; Lo somni, d'en Bernat Metge; Lo carcer d'amor, de Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya; Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona; La història de Jacob Xalabín, seguida de la de La filla de l'emperador Contastí; Tractat de Scipio y Anibal, seguit de la Destrucció de Jerusalém; Historia de l'esforçat cavaller Partinobles; Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramón de Perellós, seguit de les Visions de Tundal y de Trictelm, y del Viatge d'en Pere Portes a l'Infern.


(2) Faules d'Isop, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona 1550? y 1576) i Faules isòpiques de Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI.

[+]






La història dels Setze jutges, però també la crònica més documentada i ben narrada d'aquest fenomen cultural i de lluita política, indispensable per entendre la represa de la cultura catalana durant els darrers anys del franquisme.

Escrihuela, Joan Manuel; Ferrer, David; Puig, Fermí. Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país. Barcelona: Viena Edicions, 2012.

dissabte, 21 de gener de 2012

Ni sopa ni pipa


Deia don Manuel Fraga Iribarne (q.e.p.d., no fos cas que tornés) aquella frase que ja és llegenda: "¡La calle es mía!". És costum de la dreta acotar espais públics per segrestar les voluntats. Les necrològiques laudatòries que s'ha endut don Manuel a la tomba són una bona mostra d'aquest segrest i de com n'és de feble la memòria; i l'exaltació de l'arquebisbe de Santiago, Julián Barrio, n'és el vessant més repugnant.

La xarxa també és un espai públic. Ningú pot cridar "Internet és meu!" No és de ningú i és de tots. És lícit pagar-ne l'accés i el manteniment i vigilar que ningú s'enriqueixi del treball dels altres sense pagar-ne drets, però ningú n'ha de fer res de què compartim els uns amb els altres. La xarxa és la plaça del mercat, l'àgora, el parc, la platja...

Vídeo manllevat de camins d'iruna (II)

[Llegiu l'article "Tres contrasentits", Enrique Dans. El Periódico, 21 gener 2012]

dijous, 19 de gener de 2012

El mapa del sexe


Dimecres de la setmana passada publicàvem el Mapa del cor de la dona, i avui, seguint el gènere dels mapes de la condició humana, presentem el Mapa de les Terres de la Sexualitat Humana, creat per Franklin Veaux.

La gràcia d'aquests mapes resideix a veure de quina manera subjectiva els autors tracten el tema representat. El primer que fem és anar a buscar els nostres referents personals per buscar coincidències o per comprovar si l'autor li dóna la mateixa importància que té per a nosaltres.

Sense entrar en els detalls de la meva sexualitat, el primer detall que em crida l'atenció és veure que tot el sexe relacionat amb el sadomasoquisme ocupa la part central de les Terres i representa, aproximadament, una quarta part del total. Però, en canvi, la Gay Homeland és un minúscul estat del sud-est. No seré jo qui faci cap interpretació.

La resta d'estats estan repartits de manera més o menys racional. Les illes, per exemple, com a terres aïllades que són, acullen les pràctiques solitàries, el comerç sexual, el sexe no consentit, les fòbies sexuals; en canvi, l'illa del fetitxisme d'uniformes només es justifica sota un criteri subjectiu; d'altra banda, l'arxipèlag del sud-oest acull les illes de l'Imaginari: fantasmes, vampirs, tentacles, àngels, dimonis i àliens.

A les terres fredes del nord hi han quedat relegats els gran tabús, separats de la resta de llocs habitats per una serralada intransitable que amaga uns territoris de "gent perillosa", segons l'autor. El bestialisme i l'incest, tan casolans, han de conviure amb el canibalisme, la necrofília i les snuff movies; però, en canvi, la coprofília, la coprofàgia i totes les variants de pluja daurada ocupen un territori més amable al nord-oest. El voieurisme i l'exhibicionisme són excessivament a prop de les inhòspites terres glacials quan, en realitat, representen un comportament que actua de forma transversal sobre els hàbits sexuals humans.

Per acabar, només ressaltaria que l'única construcció humana que apareix en el mapa, a l'illa de les Terres Mundanes, és la Ciutadella de la Castedat. Si hagués de buscar un lloc per anar-hi de turisme triaria aquesta fortalesa. Tanta contenció sexual desperta la meva imaginació i suposo que la imaginació dels seus residents, que deuen canalitzar les seves energies amb fantasies que només estan a l'abast dels sacerdots.

dilluns, 16 de gener de 2012

La vida necessita una mica màgia



Anava a fer un apunt d’aquests de cap de setmana, amb imatges curioses i intranscendents sostretes de la xarxa. Uns aparells que fan màgia. Però, vés per on, ahir al vespre se’ns va acudir anar a veure un espectacle al Teatre Museu del Rei de la Màgia.

La màgia sempre m’ha semblat un espectacle de gust antic, a l’estil dels aires orientals del mag Fu-Manchú o del misteriós Houdini; un gust que em ve del cinema, perquè aquests espectacles pertanyen a un passat que no he conegut (paga la pena la visita al museu només pels cartells i per l’atmosfera que s’hi respira). Em passa una cosa semblant amb el circ, que només puc associar a la vida nòmada dels zíngars (que recordo vagament), que feien ballar l'ós, i a les barraques de fira, amb un imaginari alimentat per pel·lícules com La parada de los monstruos (Freaks, 1932), de Tod Browning. El circ convencional no m'agrada; em produeix un desassossec que associo a la tristesa que em transmeten els pallassos. De la màgia i el circ n'esperes que siguin la porta d'entrada a una altra realitat. L'habilitat o l'esforç gimnàstic no són suficients si no et transporten a un altre món possible. Aquesta deu ser, segurament, la darrera aposta de Le circ du soleil i el nou espectacle Corteo, que presenta divendres 20 a Barcelona. Recupera l'estètica barroca del circ antic, però ja no es podrà recuperar mai més l'espectacle de l'alteritat. Potser ha de ser així, per principis; o perquè ara el circ és escampat per la vida.

Els personatges de Freaks, amb Tod Browning al centre, una imatge de l'alteritat

Vam ser dues dotzenes escasses d’espectadors, en un local petit i acollidor, que permet veure l’espectacle de prop. Els artistes eren el mag Aliskim, que anava acompanyat de la Luna, una noia de molt bon veure (l’espectacle es veia de prop, insisteixo), a la qual va fer desaparèixer dins d’un bagul, després la va aclivellar amb llances de foc i amb una simitarra, i en un altre moment, la va partir per la meitat separant les dues parts del cos. Després, per si hi havia dubtes sobre la bondat de la màrtir, que vestia la roba justa per fer ressaltar la seva anatomia (potser mentre mires la noia no veus el mag), em va fer pujar a l’escenari per veure-la més de prop i vaig col·laborar a posar-li una camisa de força, lligar-la, emmanillar-la, tancar-la amb forrellats dins d’un sac de lona i, feta un farcell, encara la vam ficar dins d’una bossa industrial d’escombreries (el somni d'un fetitxista). La Luna es va lluir davant dels meus ulls fent un exercici d’escapisme que li va permetre alliberar-se de tots els lligams i cadenats i aparèixer dins la bossa de plàstic i fora del sac de lona, que romania tancat i barrat.

Dalt de l'escenari la realitat no és prou evident perquè és el territori dels demiürgs, tant si parlem de màgia, circ o teatre.


Ara tampoc voldria trencar l’atmosfera creada per l’Aleskim i la Luna, però tanco l’escrit amb els aparells de màgia que anunciava al principi i que havien de ser, originalment, el motiu d’aquest apunt. Són quatre retalls d’anuncis de premsa. Els dos primers són del Vibra-finger, un aparell a piles amb una forma sospitosa de dit, recomanat pels dentistes per estimular els teixits de les genives. En garanteixen la satisfacció, si no, et tornen els diners.


El segon és un vibrador, també a piles, que s’anuncia per fer massatges musculars. Aquest aparell l’anunciaven als anys 70 als magatzems Capitol del carrer Pelai de Barcelona. Tinc constància del bon ús que les mestresses de casa en van fer i de la satisfacció que produïa en aquelles dones que necessitaven una mica de màgia en la seva vida monòtona i avorrida. “Never before at this low price”. Sens dubte molt més barat que el Vàlium.

divendres, 13 de gener de 2012

Radiografia del sexe


El passat mes de desembre, el president de l'associació d'usuaris del Sant Hospital de la Seu d'Urgell, Jaume Mendia, va penjar uns cartells amb la radiografia d'una dona en postura eròtica, atribuint la placa a una treballadora del centre sanitari. A sota de la foto hi va escriure: "Així es gasten els diners algunes treballadores de la Fundació del Sant Hospital i els usuaris pateixen llistes d'espera i paguen els mobles (butaques)", perquè se sabés el que feien les treballadores. L'acusació és del tot falsa i el personatge en qüestió no té cap intenció de rectificar. Afirma que una treballadora li va dir per correu electrònic que diverses companyes seves havien fet un calendari amb radiografies sensuals a la Seu i a Andorra. En realitat, la radiografia forma part de les dotze imatges d'un calendari pel 2010 que va editar l'empresa japonesa de radiologia Eizo, i que podeu veure al complet a sota.

La notícia no ha transcendit més. Segurament quedarà en un afer local i no ens assabentarem de quina ha estat la veritable motivació del subjecte, perquè es fa difícil creure que la qüestió econòmica hagi estat el detonant de l'acció. Aquest individu deu tenir un problema personal amb una treballadora de l'hospital o té una fixació fetitxista amb les infermeres.

Es deu imaginar el personal sanitari femení nu sota la bata de treball i la seva ment, acostumada a viure i veure amb raigs X als ulls no ha trobat cap altra manera de deixar anar les seves pulsions que amb aquestes fotos... eròtiques.

Perquè... són eròtiques, aquestes radiografies? Em pregunto què poden més, les postures provocatives de la model o l'impacte de l'esquelet nu? I, en tot cas, l'erotisme està en les postures? No sabem qui és la model; els crèdits només mencione una dona, la directora artística de l'agència alemanya Butter, Nadine Schlichte, que invita a somiar. Davant de la impossibilitat, doncs, de posar-li cara i cos, amb què ens quedem? Amb l'única referència real de les imatges: les sabates de taló d'agulla.


[Font: UFUNK. Cliqueu per veure la col·lecció completa]


dimecres, 11 de gener de 2012

El mapa del cor de la dona


El Map of the Open Country of a Woman's Heart (entre 1833-1842), de D. W. Kellogg, pertany al gènere dels que s'anomenen mapes de la condició humana, que es van posar de moda al segle XIX i que arriben fins als nostres dies amb els populars plànols de línies de metro amb continguts diversos.

Aquest mapa del cor d'una dona, que podem comparar amb el mapa del cor de l'home, ens diu molt sobre el que l'artista i la societat pensen de les dones i quina és la idea de feminitat del segle XIX. El text afegeix sota el títol "Es mostren les comunicacions internes, els indrets i els perills que s'hi pot trobar el viatger", i afirma haver estat dissenyat per una "dama". D'acord amb aquesta ruta, l'amor és al centre del cor d'una dona, i els sentiments (que inclouen el sentit comú, la prudència, l'esperança, l'entusiasme i l'amor platònic)  ocupen una part important de tot el territori. Aquestes regions fan frontera amb les zones perilloses del cor d'una dona: l'egoisme i la coqueteria suposen un parany per als viatgers. Les regions més grans, l'admiració i l'atracció per la moda del vestir suggereix que les dones són essencialment frívoles i superficials.

El mapa fa de bon mirar. Hi ha molts detalls i paga la pena dedicar una estona per observar quina relació s'ha fet entre dibuix i concepte. Per exemple, em semblen encantadores les Piràmides de la Moda i que l'únic mar s'anomeni de la Riquesa, amb l'estuari de les Joies, i que les Terres Altes del Matrimoni estiguin al costat de la Serralada de l'Especulació. Queda clar que el mapa no el pot haver dissenyat una dona perquè s'estaria posant en... evidència.

Per cert, no hi he sabut veure el sexe per enlloc. Potser és que les dames i els cavallers no parlen ni de reproducció ni de pulsions, com no sigui amb els criats.

diumenge, 8 de gener de 2012

El so del silenci


El llenguatge és una de les característiques que ens defineix com a éssers humans. Ho és des del punt de vista lingüístic, però no exclusivament. La música ho és, també. Si no en sabem, ens podem deixar dur pel diàleg de les notes musicals, dels acords, de l’harmonia. Alguna cosa hi ha dins nostre que ens permet descodificar els sons de forma sensible. Ho són també les matemàtiques, el llenguatge que permet l’abstracció de la realitat reduint-la a la bellesa d’un símbol o d’una fórmula.

El contacte, l’estudi, la necessitat, la voluntat ens permeten l’aprenentatge. El que no és tan clar és com s’aprèn que el silenci és també un llenguatge. Perquè ho és. De la mateixa manera que la negació de la realitat et porta a una altra realitat, les absències, les el·lipsis i la manca de paraules (orals o no) ens construeixen igual que posant nom a les coses, als conceptes, a les imatges. Cal, però, un món referencial que permeti identificar un missatge en el silenci entès com a manca de so. Un sord de naixement no té marc referencial, per tant, el seu silenci és buit de contingut.

Segurament no som conscients del silenci fins que algú ens el fa evident. Penso en la infantesa, i en la seva còpia en negatiu que és l’adolescència, quan el so de les tardes d’estiu era la pols movent-se entre les escletxes de llum de les persianes abaixades; quan em submergia dins del silenci de l’aigua del safareig; quan el so de la lectura era el silenci absolut de tot el que era fora del llibre; quan el nom del fill era aquell so que mai va pronunciar el pare; quan el silenci de la mare era succedani d'amor i la pell nua era silenci còmplice i foc que cremava mut; quan el silenci de la nit era el tic-tac del rellotge de paret; quan el pas del temps era el so d’un tren.

Tystnaden (El silencio, 1963)

En el paradís res és evident. Cal ser-ne expulsat per copsar de què estem fets. I és estrictament necessari ser-ne expulsat i saber amb què hem de carregar. Cal que es faci el silenci per escoltar el significat de les paraules que no hem sentit, sense haver de renunciar a res.

Així ho vaig entendre de Bergman quan encara no en sabia res del silenci que ens envoltava. Catorze, quinze, setze anys? No ho recordo. Però en cap silenci hi he sentit tantes paraules com en el cinema de Bergman. Especialment a El silencio (1963), on se'ns obliga a construir el món dels protagonistes a partir d'aquest silenci, que té molt d'incapacitat infantil d'expressar la realitat i els sentiments. Bergman era com veure passar la vida des de la finestra d’un tren en lloc de veure passar els trens des de la vida. Bergman és inquietant, però deixes d’estar sol. Un cop més, l’art salva. L’alternativa no pot ser ni el cel ni l’infern perquè són la mateixa cosa.

Jungfrukällan (El manantial de la doncella, 1960)

A Persona (1966) Bergman ens ensenya com el que comença sent una pèrdua de la parla per estrès d'una actriu que estava representant Electra es converteix en l'element que permetrà la construcció dels personatges: l'actriu i la infermera que la cuida. Una relació de simbiosi i vampirització que es produeix per la manca de llenguatge d'una i la necessitat de construir en el buit per part de la infermera. Un joc de realitat i representació que es correspont amb la pròpia voluntat manipuladora del director: crea "realitat" més enllà del que nosaltres puguem pensar i creure. És l'efecte contrari de les pel·lícules mudes, on la realitat ha de ser representada gestualment pels actors perquè el gest (i l'expressió) és el llenguatge. L'expressionisme com a moviment utilitzara aquesta tècnica per anar més enllà i convertir l'expressió en la forma de representar allò que s'amaga rere la realitat aparent.

No he vist The artist (2011), la pel·lícula muda de Michel Hazanavicius, però difícilment tindrà res a veure amb el cinema mut, amb el silenci i amb l'expressionisme perquè la pel·lícula neix com a objecte amputat dels recursos habituals del cinema sonor i sense cap possibilitat de ser expressionista perquè prou riscos corre sent muda i en blanc i negre.

La que sí és una gran pel·lícula on el silenci ens explica la història i construeix els personatges és Nothing personal (2009), d'Urszula Antoniak. En aquest cas, el silenci és la manera com la protagonista esborra el seu passat i comença de nou. Estaria a prop de Persona, però lluny d'El silencio: l'adult tria; el nen que entra en l'adolescència, no.

No sóc gaire estricte pel que fa al llenguatge cinematogràfic: al final, em conformo amb una bona història que estigui ben explicada i ben interpretada, que no és poc. Però agraeixo quan algú recorda que una pel·lícula és feta d’imatges; quan algú ens recorda que el llenguatge cinematogràfic és visual; que qui “escriu” la pel·lícula és la mirada del director amb el seu instrument, que és la càmera. Els diàlegs no ho són tot. És l’objectiu qui ens porta al coneixement, qui explica; no una veu en off. Parlo del plaer d’anar descobrint el món i l’ànima, a través dels ulls de qui ens explica la història. A Nothing personal és la directora qui explica la història; els actors la viuen.

Gaudim de la història no com un element més del decorat, sinó amb la curiositat del voyeur que ha estat convidat a mirar per un forat i veure allò que només pertany a la intimitat dels protagonistes. La música és gairebé imperceptible; no és invasiva. Només uns tons que no condicionen gens el desenvolupament de la història. La realitat que ens envolta, percebuda, recreada, imaginada, no està musicada.

I en el silenci, ens queda el gest, que va ser abans que no pas la paraula. La paraula és la constant lluita per aconseguir interpretar el gest. Incapaços de crear (que és el "verb" del substantiu "gest") el món a la nostra imatge, uns van inventar els déus i d'altres, les paraules.

divendres, 6 de gener de 2012

El secret de Sigrid i el Capitán Trueno



A la memòria de Víctor Mora (1931-2016), creador i guionista del Capitán Trueno, mort el 17 d'agost de 2016 quan es complien 60 anys de l'aparició editorial del cavaller empordanès


Quan vam començar a llegir els tebeos del Capitán Trueno als anys 50 i 60 el que ens atreia era el marcat concepte de justícia del cavaller de l'Empordà (després ho explico) i, sobretot, el valor que se li donava al concepte d'amistat que l'unia als seus companys de viatge: Goliath i Crispín. De fet, eren els valors clàssics de les novel·les d'aventures, però ara traslladats als tebeos. Acostumats a les narracions costumistes, més o menys còmiques, més o menys àcides, del TBO o de les publicacions de Bruguera, el Capitán Trueno donava una dimensió nova a aquelles lectures de consum ràpid però repetitiu.

Iniciant el seu periple a les croades, al costat de Ricard Cor de Lleó, lluitant contra els infidels sarraïns per alliberar Terra Santa, de la mà d'Ambrós, el dibuixant, i de Víctor Mora, el guionista, van tenir l'oportunitat d'acompanyar-lo viatjant per tots els pobles i civilitzacions repartits pels continents i mars coneguts, des de 1956, any de la publicació del número 1.


Carta marina (fragment), d'Olaus Magnus (1539)


Com que no hi ha cavaller sense princesa que l'esperi eternament que torni de repartir justícia, a Thule feia mitja la nòrdica Sigrid. Thule no és un nom gratuït. Els gots anomenaven Tiel o Tiule les terres remotes en general. L'origen d'aquest indret mític està en la descripció que el geògraf grec Píteas de Massàlia (380-310 aec) va fer d'una illa amb què va topar en un dels seus viatges, i que estaria situada a l'Atlàntic Nord. Tolomeu la situa a les actuals Shetland, i d'altres pensen que podria ser Islàndia o algun punt de la costa de Noruega.

A banda que Sigrid era rossa i bonica -com les turistes europees que començaven a envair les platges de la Costa Brava-, no despertava en nosaltres cap mena d'interès. Res en sabíem del descans del guerrer i res insinuaven, tampoc, les aventures dels tebeos ni tampoc ho hauria permès la censura.

El tàndem Ambrós-Mora és el clàssic, però també eren molt bons els primers dibuixants, Ángel Pardo i Fuentes Man, que van substituir Ambrós quan ho va deixar el 1965. Les aventures del Capitán Trueno s'han allargat durant més de seixanta anys, amb reedicions, silencis i tornades poc afortunades. Per això va ser una gran sorpresa veure que Ambrós i Mora es tornaven a unir per editar una nova i darrera aventura testamentària del Capitán Trueno. Excepte per als fans del capità, aquesta tornada va passar mig desapercebuda perquè aquesta historieta de vuit pàgines va ser publicada dins la Historia de los cómics que Toutain i Javier Coma van editar el 1983: El adivino de los ojos muertos. Més tard, el 1996 amb el títol de Capitán Trueno, fill de Empordà, l'Ajuntament de Castelló d'Empúries va traduir i reeditar aquesta darrera aventura. Per què Castelló d'Empúries? Doncs perquè la vila natal del capità i on hi ha les restes del seu casal és Sant Martí d'Empúries (molt a prop de Castelló d'Empúries tot i pertànyer a l'Escala). No hi ha mite que no acabi tenint la seva bíblia, la seva llar i la seva tomba.


Restes del casal del Capitán Trueno a Sant Martí d'Empúries


Però el més sorprenent d'aquesta nova aventura va ser que allò que mai havíem pensat es va fer realitat en una sola i única vinyeta en què Sigrid, insinuant la seva nuesa, i el capità jeuen al llit.


Historia de los cómics (1983)


No va representar cap trauma i l'estranyesa va ser relativa (anys més tard tornaria a sortir més nua, però aquesta no és la nostra Sigrid). De tota manera, després d'aquesta nova realitat vaig fer una nova relectura de les aventures i no vaig ser capaç de mirar Sigrid amb els mateixos ulls.




I posats a humanitzar els personatges atribuint-los necessitats biològiques, per què s'ha buscat en la relació de Crispín i Golith més contingut que no pas deixaven veure el text i el dibuix? Per què serà que sempre corre més tinta per les coses menys evidents? Potser serà perquè de la mateixa manera que l'esperit d'aventura omplia els buits d'una realitat prosaica, les relacions dels personatges es definien segons les pulsions conscients o inconscients que la mateixa realitat negava. El mateix ha passat amb Roberto Alcázar i Pedrín, Batman i Robin, o de Tintín, tots ells prou asexuats perquè, com en els quaderns de pintar, cadascú triés els colors que el representaven! I ara m'adono que tots aquests jovenets acaben en -in.