Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 23 de març del 2012

Juanita Banana, i altres cançons infantils



Tothom deu recordar Juanita Banana, la cançó que Luis Aguilé (Buenos Aires, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de 2009), va popularitzar l'any 1966, i que alguns citen com la melodia que inaugurava aquell fenomen comercial que es va anomenar "Canción del verano", tot i que jo diria que fins a Un rayo de sol (1970), de Los Diablos, no es pot parlar de cançó de l'estiu amb propietat. El que potser sap poca gent és que Juanita Banana és una cançó nord-americana escrita, el mateix any 1966, per Tash Howard i Kenton Murray, dos productors musicals d'aquells que creaven grups musicals d'estudi per aconseguir èxits ràpids, però efímers, a cop de publicitat o de sèries de televisió com va ser el cas de The Monkees. De l'estudi van sortir The Peels (literalment "Els Closques") amb un single sota el braç.

La lletra explica les ambicions operístiques de la filla d'un agricultor mexicà que cultivava bananes i, entre estrofa i estrofa, la noia aprofita per esgargamellar-se amb una tornada que és una adaptació de "Caro Nome" del Rigoletto de Verdi. La casualitat, o no, va voler que la cançó anés a parar a les mans de Henry Salvador (Cayenne, Guaiana Francesa, 18 de juliol de 1917 - París, 13 de febrer de 2008), un músic francès de jazz, que té l'honor de ser el primer que va cantar rock and roll en francès, amb cançons escrites per Boris Vian. La versió de Salvador va arribar a Luis Aguilé i, en pocs mesos des del seu naixement, la cançó es convertia en un èxit popular. La versió de l'Aguilé, aquí. The Peels, en directe:




Durant els anys 60 i principis del 70 es va produir un fenomen curiós. La popularitat de les cançons va empènyer, sobretot les nenes, a parodiar-les canviant les lletres o a inventar-se cançons que esmentaven personatges populars de la televisió, per fer jocs de palmes. N'hi ha moltes i moltes versions, i vosaltres encara en recordareu més.

Juanita Banana, per exemple, començava així:
Juanita Banana,
se mea en la cama,
su madre le dice,
cochina,marrana...

L'èxit del doctor Gannon (Chad Everett) de la sèrie Centro médico (1969) va provocar aquesta efervescència d'hormones, cantada amb la música de "Capitán de madera" de Juan Pardo:

Doctor Ganon, cirujano,
hoy tendras que operar,
en el quirofano 4
a una chica de tu edad.
Que guapooooo eres doctor Ganon
con el bisturi en la mano,
las tijeras y los guantes de operar.
Tus ojos azules como el cielo [tus ojos verdes de esmeralda]
y tu boca caramelo,
y tu sonrisa que nos hace suspirar
doctor Gannon yo quisiera a ti besar.



Els nens, més seriosos, i sense fer palmes, a l'institut cantàvem l'Aleluya nº1 (1967) d'Aute (també el va cantar i enregistrar en català: Aute, nascut a Manil·la, és fill de pare català), refent la versió que n'havien fet els Hermanos Calatrava. La primera estrofa deia:

Una lágrima en la mano.
El reparto del butano.
Una madre que amamanta.
Un niño que se atraganta.
¡Aleluya!

I les nenes replicaven amb una versió romàntica de Bonnie and Clyde (1967), d’Arthur Penn:

Bonny and Clyde, que linda parejita
tan joven y bonita, pero tan malvada.
Bonny and Clyde, usaba falda larga,
estrecha americana, sujetador de pana, año 32.

Lo malo fue que en su primera ocasión,
Bon, Bon, Bon, Bonny se desmayó
y su carita perdio el color,
diciendo: te quiero, te adoro, mi amor.



O el "Tema de amor", de Rafael de León, cantat per Raphael (1967), deia així:

Dicen que somos dos locos de amor
y que damos más guerra que Napoleón.
Yole digo que somos dos locos de amor
y él me dice que estoy como un tren.

Llegó la hora de dar la lección
y confunde el francés con palabras de amor.
Yo le digo que somos dos locos de amor
y él me dice que estoy como un tren.

I els nens, cantant "¡Oh, Susana!", canviàvem l'amor pels atributs sexuals:

Cabalgando hacia el oeste mi caballo tropezó
con la picha de un apache que estaba tomando el sol.
El apache enfurecido cuatro hostias le pegó
y el pobre de mi caballo muy pachucho se quedó.
¡Oh, Susana, no llores más por mí!
Llora más por mi caballo que está a punto de morir.

Amb els atributs de l'apatxe a la mà, ja només quedava passar a l'acció:

Jenny te quiero,
Jenny te adoro.
Tú eres la vaca,
yo soy el toro.
Levanta el rabo,
te meto el nabo
y a los nueve meses
saldrá un toro bravo.

En canvi, de la banda de les nenes "l'acte" -eufemisme utilitzat per referir-se al sexe-, es cantava en rotllana i tenia un aire més didàctic, com si es volgués preveure quina vida les esperava:

Cinco por cinco, san Francisco.
Cinco por seis, su mujer.
Cinco por siete, se la mete.
Cinco por ocho, por el chocho.
Cinco por nueve, sale el nene.
Cinco por diez, otra vez.

En Toni Olivé, del grup Melodrama, ens passa aquesta tonada:

Que en tenim de pels al cul
(Cor:) Sí, senyora, sí senyooora!
Que ens hi fem la permanent
(Cor:) Sí, senyora, i al moment!

Un dels grans èxits, però, era l'himne espanyol:

Franco, Franco, que tiene el culo blanco
porque su mujer lo lava con Ariel.
Doña Sofía lo lava con lejía
y el Borbón lo lava con jabón.

Podria continuar però el to aniria pujant: la cançó de "La cabra, la cabra, la puta de la cabra..."; la de "Los hermanos pinzones eran unos ma... rineros..."; "Somos los tuberculosos...", amb la marxa militar nord-americana "Stars and Stripes" (Barres i Estrelles), també aplicada en ocasions a "Qué buenos son los padres salesianos..." (o "escolapios"). Hi ha moltes cançons de jugar, però vénen d'antic i estan recollides en cançoners, i jo només volia referir-me a les que es van inventar als anys 60 de forma espontània. Ara m'adono que totes són en castellà excepte una. Té la seva lògica: són cançons que naixien per mimesi i tots els referents i mitjans eren en castellà. Però segur que en sortiran més.




Va, acabo amb una bola extra. L'anunci de Nocilla:

Leche, cacao, avellanas y azucar. ¡Nocilla!

El recitàvem fem un gest per a cada ingredient.  No el penso descodificar. Poseu-li imaginació.

36 comentaris :

  1. La Juanita Banana va aprèixer quan jo tenia 2 anys, i crec que en aquell temps no cantava gaires cançons. però sí poc més tard, a casa, i aquesta acció feia riure els adults. He entès molt més tard (com sempre) perquè feia riure.
    La resta del cançoner que has citat crec que era el de la nostra infantesa, i tothom tan tranquil i tant content. És probable que ara ens haguem tornat excessivament escrupulosos, com si tot ens escandalitzés. Al capdavall, la "sobreprotecció" de l'infant és una idea molt nova i de vegades una mica ridícula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, estic totalment d'acord. Els infants estan sobreprotegits. El perill de cuidar-los tant és que limites la seva capacitat de resposta davant de qualsevol problema.

      Elimina
  2. Ostres, avui si que m'has al·lucinat, no sabia que la Juanita Banana era una versió! Estava convençut que era del Luis Aguile!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, ja veus. Ens arriba el que ens arriba i ningú ens explica com.

      Elimina
  3. Jo, debes de ser mucho más joven, porque a mi todo eso me suena casi revolucionario, las monjas nos hubieran castigado de por vida.
    Pero si que recuerdo a mis hermanos pequeños riéndose mucho con Luis Aguilé en la tele, con una señora tetuda disfrazada de vikinga con trenzas postizas...se lo voy a mandar a mi hermana.

    Yo cantaba algo así:

    "Pátina,
    pátina,
    patinaba una niña en París.
    Resbaló,
    resbaló,
    y de morros a la calle cayó..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, no sé cuánto más joven puedo ser. No mucho. Soy del 59. Puede que en Euskadi hubiera otro repertorio; y yo siempre he ido a colegios públicos.

      Elimina
  4. Rectifico, que creo que era:
    "
    Y de morros al suelo callo..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿"Callo"? ¡!

      Elimina
    2. ...calló
      y de morros, al suelo, calló!
      La precipitación, ya se sabe.

      Noto cierto retintín en lo de la escuela pública, pero no me voy a dar por aludida.
      Soy del 55 y sí, en Bilbao concretamente, el repertorio era mucho más ñoño.

      Elimina
    3. He recordado una de esas de hacer palmas o "txalos o txalitos" que se dice en Bilbao, que era:
      "Mi papá
      me prometió
      una hermosa
      muñeca,
      que se
      tiene de pie
      y se llama
      Bebé
      Cuando me la traerán,
      jugaremos con el"
      Pale, paletín,
      paletín,
      paletona,
      pale, paletín,
      paletín,
      paletón,
      chim, pom"
      Y la cantabamos así con los articulos al revés.
      Claro que es más de colegio de monjas...

      Elimina
    4. Pombolita, ningún rintintín. Lo decía porque, probablemente, en los colegios públicos estávamos menos sujetos a controles morales que en un colegio religioso.

      Elimina
  5. Falta el "Franco, Franco... que tiene el culo blanco" y després els de los "Hermanos Pinzones..."

    Apunt impagable pel que suposa ser abduit cap a temps passats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El de los Pinzones l'afegiré. El de Franco el reservo per un altre apunt més polític.

      És terrible, eh, quan t'arrosseguen a les veus del passat!

      Elimina
  6. Boníssim el post. Felicitats!! (Jo també pensava que era de l'Aguilé). Per cert, Henri Salvador, mort tot just fa quatre anys, enorme crooner.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi! I tens raó amb el Henri Salvador. Ja no hi ha crooners.

      Elimina
  7. Genial, algunes m'han transportat al pati, als uniformes (pichi) blaus, els bombatxos per fer gimnàstica (i preservar el pudor, "que no en fem de pudor, madre!) ... :) Ah! i m'ha vingut al cap la de "Don Melitón tenía tres gatos, que los hacía bailar en un plato", però era per jugar "a gomes" :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha... Què bo, Clidice! De veritat que dèieu que no fèieu pudor?

      El "Don Melitón" no el poso perquè es pot trobar en cançoners. He mirat de reproduir els de creació espontània sense pedigrí.

      Elimina
  8. A casa els germans cantavem: Que en tenim de pels al cul (Cor: sí senyora, sí senyooora!) Que ens hi fem la permanent (Cor: Sí senyora i al moment!) i els pares es renyàven, però poc. En el fons també els feia gràcia, però no ho havien de demostrar per no perdre autoritat. He, he...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Toni! Ho he afegit i he recuperat també l'himne d'espanyol.

      Elimina
  9. Recordo haver cantat fent el joc de picar de mans i gestos la Bonnie anb Clyde. És un fenomen això d'aquestes cançons. Un bon camp de treball.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carolina. A veure si en surten més entre els lectors.

      Elimina
  10. Ondia! Quins records. Les cantava totes. Poso en marxa el motor a veure si en surt alguna de nova.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Paulina!

      Elimina
  11. Curiós!!! Coneixia perfectament la dels pèls al cul i, evidentment, la del franco amb el culo blanco. Les cantàvem a l'escola. I afegeixo dues més, una que la cantava el meu pare dels seus temps, aplicada a la música de l'èxit de The Platters, Stormy Weather:

    Quan tussis....
    quan tussis no escupis més...filldeputaaaa

    I una altra, no recordo si del meu pare o a on la vaig sentir, que aprofita la part central de la marxa militar nordamericana Stars and Stripes (Barres i Estrelles), també aplicada en ocasions a la famosa "qué buenos son los padres salesianos...":

    Somos los tuberculoosos
    los que más, los que más nos divertiiiimos
    cuando vamos de excursióooon,
    Sangre-y-pús, sangre-y-pús escupiiiimos!

    Quin tema més poc corrent, com tants d'altres que toques, Enric! Però aquest si que ha estat absolutament... estrany!

    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat. Dos clàssics! Moltes gràcies, Jaume! Ara en faré esment.

      Elimina
  12. Les d'euscadi, no que no les se, la resta totes, també sóc del 59. Per be que des dels 6 anys he anat a monges i capellans, però a espai, de la parròquia ens barrejavem tots

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les cançons i els jocs arribaven a totes les escoles amb la mateixa facilitat que avui corren les notícies per les xarxes i ho acabàvem compartint tot vinguéssim d'on vinguéssim. Gràcies pel comentari!

      Elimina
  13. M.ha encantat !! El que més recordo és el de "Los hermanos Pinzones" al cole, de "Juanita banana" moltes versions y de la "Ramona "!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Laila! Em sembla que les volguéssim recollir totes no donaríem l'abast.

      Elimina
  14. Moltes gràcies Enric. Genial com sempre¡

    ResponElimina
  15. Una bastant popular era la de:

    Me subi a la verja
    Con la picha tiesa
    Le dije niña me la quieres ver
    Con mucho gusto se la vería
    Pero esas macetas no me dejan ver
    Qué coño macetas si son mis pelotas...

    ResponElimina
  16. Y la de:

    25 mujeres 50 tetaaas
    Si lo dices tres veces ciento cincuenta aa
    Ciento cincuenta redios cientocincuentaaa
    25 mujeres 50 tetaaas

    ResponElimina
  17. Los dedos de las manos los dedos de los pies... També era molt popular al públic masculi

    ResponElimina
  18. Pican pican los mosquitos
    Pican con mucho disimulo
    Unos pinan en la cara
    Y otros en el cu...

    Era tambe un encadenat molt popular

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'aportació, Toni! La de les 25 dones suposo que és amb música de jota, oi?

      Elimina