La reconstrucció de Barcelona i altres mons

divendres, 26 d’agost de 2011

Jerry Leiber, in memoriam


Qui li havia de dir a la família Lieber, que acabada d'arribar als Estats Units fugint, com d'altres famílies jueves, de la Polònia que pocs anys després envairien els nazis, que el seu fill Jerome "Jerry", que va morir dilluns passat, acabaria sent una llegenda de la música popular!

L'any 1950 Lieber estudiava i escrivia mentre treballava a Los Angeles en una botiga de discos quan va conèixer Mike Stoller, fill d'una acomodada família jueva de Nova York, que tocava el piano i era un apassionat del rhythm & blues i la música negra americana, que dominaven, juntament amb el blues i el country blanc, el panorama musical popular i juvenil de l'època.

La música tenia un accentuat caràcter racial: música de blancs i música de negres. A ningú se li havia acudit (no era fàcil fer-ho en una societat tan segregada) entrecreuar camins musicals. Però aquells dos joves blancs, Lieber i Stoller, es van submergir en el llegat afroamericà de la música dels Estats Units i li van donar un vernís blanc amb la intenció de saltar les barreres del color de la pell: se'ls coneixia com a "white negros", terme que va encunyar Norman Mailer en el seu assaig The White Negro, que parlava d'aquells joves blancs de meitat de segle fascinats per la cultura negra, desenvolupada especialment a partir del jazz, tant en el seu llenguatge i estil com en la dissidència respecte a l'autoritat.


Encara fent camí, Lieber aconsegueix el seu primer gran èxit amb la cançó Hard Times (1951), un rhythm & blues, que va cantar i enregistrar Charles Brown. També el 1952, van seguir lletres com Kansas City i Hound Dog, aquesta cantada per Big Mama Thornton, que el 1954 interpretaria també I smell a rat.

Stoller, Elvis i Leiber examinen la partitura de Jailhouse Rock.
Everett Collection / Rex Features (1957)

Però ens hem d'aturar amb Hound Dog, perquè el 1956, de l'associació entre Leiber, Stoller i Elvis, amb aquesta cançó naixia o adquiria carta de naturalesa el rock'n'roll, perquè no podem oblidar Bil Haley and the Haley's Comets amb Crazy man crazy (1954) i, sobretot, Rock Around the Clock (1955).


La seva música era sang nova per a una joventut que buscava emancipar-se del món adult, dominat pel puritanisme de l'època i de la societat americana. Les lletres parlaven amb un nou llenguatge i més que mai (si més no entre els blancs) el cos formava part d'aquest llenguatge. La llista de cançons escrites per Leiber que formen part de la història de la música és llarga. La nòmina de cantants i grups, negres i blancs, inclou les veus més importants de la segona meitat del segle XX (la podeu consultar aquí). Peces memorables de tot tipus com On Broadway (The Drifters), Stand By Me (Ben E. King), Spanish Harlem (Ben E. King), Is That All There Is (Peggy Lee), Loving You (Elvis Presley), King Creole (Elsvis Presley), Smokey Joe's Cafe (The Robins), Stuck In The Middle With You (Stealers Wheel, que va popularitzar Tarantino a Reservoir dogs). I entre els intèrprets que van cantar les seves cançons hi podem trobar The Beatles, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Fats Domino, The Everly Brothers, Barbra Streisand, Edith Piaf, The Rolling Stones i Aretha Franklin.


dilluns, 22 d’agost de 2011

100 anys de Valor


Aquest 22 de d'agost faria 100 anys Enric Valor, escriptor, gramàtic i lexicògraf nascut a Castalla. Com que de coses se'n diran arreu en l'homenatge en xarxa que avui li tributem entre tots gràcies a la iniciativa de Víctor Pàmies i Un entre tants, jo volia mencionar de forma especial la publicació en què, amb 19 anys, Enric Valor va començar la seva tasca com a escriptor i periodista: El Tio Cuc.

El Tio Cuc (1914-1918, 1923-1936) va ser fundat per José Coloma Pellicer (1874-1936), dramaturg i periodista, i del qual en va ser director i principal redactor. D'ideologia laica, liberal i republicana, va ser un setmanari satíric que es va publicar fins l'inici de la Guerra Civil. Ara es compleixen, doncs, 75 anys de la seva desaparició, afegint-se a la cua de les moltes coses que l'alçament militar feixista ens va prendre. A la seva capçalera s'hi podia llegir "Defensor de la xusma i de la gent de tro". Era l'única publicació alacantina periòdica que incloïa el valencià com a llengua. En un principi, ni els escrits en castellà, ni els que estaven en valencià seguien cap tipus d'estandardització. Normalment apareixia un castellà valencianitzat i un valencià castellanitzat. Fou a partir de l'arribada d'Enric Valor a la redacció del setmanari quan es fan esforços per adaptar el valencià a les joves Normes de Castelló.

El Tio Cuc tancava el seu darrer any de publicació amb el text satíric, jugant amb la llengua i les seves expressions, que podeu llegir a continuació (la transcripció és exacta a la de l'original).


REPOTAJES DE K. GARRUTA

LA SALIDA DEL AÑO 1933 Y LA ENTRADA DEL 1934

DESPEDIDA DEL AÑO
Estimados y acaudalados cuqueros: Ya tenemos un año a la esquena y un año menos de mandanga.
Hay para cabrearse y tirar la gorra al fuego. Esto de la ley de determinios y la reforma agrícola mos enbolica de una manera que nadie le saca clarisia. Esto no se puede sofrir, tenemos que ponernos formales y no premetir que el año que ya tenemos a la puerta siga como este que ha pasao, que no se ha hecho más que cultivar la regalisia y chuplarsela los defensores de la alpargata.
El provenir es bastante escuro. De dia en dia se mos van rovellando las frontises de todo el coerpo y cuando menos lo piensemos pegamos un esclafido y a la estora.
Pero en fin de cuentas, no es cosa de encaparrarse del año que a fallecido, piensemos en el provenir y vaya con Dios el defunto, que bien nos a hecho la santísima.

EL AÑO NUEVO
El año 1934 está tocando a la poerta.
Como este año es nuevo y no lo conocemos, yo he arrecogido una inflamacsion para escorcollar quien es este flamenco que viene tan campante y trae un cuatro detrás.
De primeras le diré que el año 1934 es el que viene detrás de 1933 y tiene 12 meses justos, unos de 30 dias y otros de 31 y el mes de febrero, que no tiene pretensiones, será de 28 dias.
El año 1934 es el que hace 1934 desde que se prensipio a contarse años. Este detalle nadie lo sabia hasta que lo ha descobrido un siete sensias de los Estados Onidos.
El año 1934 trae de novedad que prensipiara el dia primero de enero y se acabará, si no hay nengún inconveniente, el 31 de diciembre a las nueve y media de la noche. Estos últimos datos me los ha comunicado don Mariano Castillo el que hace el calendario saragosano.

LAS ESTASIONES
El año 1934 ha entrodusido algunas esmanas [...] debido a los enlases ferroviarios.
La primavera prensipiará el dia 20 de marso a las nueve y cuarto, menuto arriba o abajo.
El estio (no crean que es el hermano de mi madre, que también es tio). El estio, digo, empiesará, si el tiempo no lo empide, el 31 de marso: y cosa rara, el dia siguiente será el dia primero de abril.
Este año le ganará al otro en clipses de todas clases y categorías; unos serán vistos aquí y otros no se verán.
Del siclo solar no diré gran cosa, por que no estoy al tanto y no quiero meter los pies en el plato. Han de saber tan solo que el siclo solar no tiene nada que ver con los Almasenes del siclo de Barselona no con El Siglo Futuro.
Tampoco les digo nada de las témporas por no ambercocarles.
De la témpora de loros si que podría desirles bastantes, pero comprendo que no viene a tomo y seria hacer aguas menores fuera del jarro.

FECHAS MEMORABLES
Por ser cosa curiosa de saber les voy a desir algunas fechas memorables.
El dia 32 de febrero de 1934 hase 78 años que vino al mundo la portera de don Servando Carquiñuel, que por más señas le llaman la tia Casilda.
El dia 7 de agosto hará nueve años que el maestro Serola empeñó la capa y no ha podio aserse con ella.
El dia de los Santos Inosentes cumple 99 años la prominente coplera Chelito.
El dia 14 de junio haserá catorce años que el Cuquet estudia el grado de bachiller.
El año que viene entrará en quinta el Tio Cuc.
El dia 18 de agosto cumplirá la señora Cuca 25 años que no a tomao el baño. El año 1934 se cumplirá el primer sentenario del descobrimiento del pan-quemao.
El 21 de abril de 1934 selebrará las bodas de llanda el matrimonio de doña Frasquita Rascasa la Cuca y don Batiste Lleterola el compadre Sangonera.
Ya durante el año 1934 no ocorrirá mas nada de sustancia.

CONSEJOS PLÁTICOS
El año 1934 haserá mucho calor los meses de julio, agosto y setiembre y haserá mucho frio los meses de diciembre, enero y febrero.
Para no tener calor hay un gran remedio. Cuando estéis sudados y bascosos buscáis a un guardia de salto, le arrimáis dos patadas en la barriga, le arrancáis cuatro botones de la guerrera y ¡Ya estáis frescos!
Para quitarse el frio también hay un buen remedio que no falla. Si hace un frio de esos que afaita, vais corriendo al cabaret, vos ponéis a bailar con una chicota que tenga muchos bultos por delante y por detrás y enseguida vos pondréis calientes.
Aquí se acaba el repotage del año 1934. Un servidor desea a todos los cuqueros que pase un buen año y que tengan buena salud.

El Tio Cuc (1914)

El Tio Cuc (1933)

diumenge, 21 d’agost de 2011

Vull ser califa en lloc del califa


Agost s'està convertint en un mes luctuós: el dia 5 moria Josep Sanchís i el 18, Jean Tabary. La mort va fent el seu camí i tots els mesos deuen ser iguals, però ens aturem a mirar-la de prop quan sega a l'alçada dels nostres ulls. La casualitat va fer que jo estigués caminant entre el caos de làpides del cementiri jueu de Praga en el moment que els ressons sefardites del cognom Tabary s'apagaven i els traços dels dibuixos del bon califa Haroun el Poussah i del gran visir Iznogoud empal·lidien.


Iznogoud va arribar a les meves mans abans que qualsevol altre còmic d'aquelles bandes dessinées que venien de Pilote, fins i tot abans que Tintín. Li tinc, doncs, un amor especial a aquest ignominiós personatge, que m'havia fet riure com cap altre. Deia l'altre dia que ens anem fem grans en la mesura que deixem pel camí els companys de viatge, però som afortunats perquè l'art, la literatura, les històries il·lustrades, ens deixen personatges immortals que ens permeten no oblidar mai aquell moment en què van començar a formar part per sempre més de les nostres vides, i nosaltres, de les seves històries, buscant de ser califa en lloc del califa, buscant...

diumenge, 14 d’agost de 2011

Franz Kafka, dibuixant


Deia Max Brod que el pensament de Kafka es construïa en forma d'imatges i, contemplant els seus dibuixos hi haurà qui pugui pensar que tot plegat, il·lustració i literatura, ens porti cap a un Kafka expressionista. Però parlant de literatura, etiquetar-la d'expressionista seria una tautologia, perquè el procés d'expressió i comprensió a través de la paraula ja comporta aquesta definició. D'altra banda, el mateix Kafka va dir que els seus dibuixos no eren imatges, sinó una escriptura privada.


En tot cas, i sense voler relacionar de forma estricta la literatura i els dibuixos de Kafka, sí que ens acosten a la seva mentalitat, a aquesta forma distorsionada de veure la realitat, que és la que permet que connectem amb l'autor i que compartim alguna cosa més que un plaer estètic.

Manifestació

Kafka era molt crític amb els seus dibuixos i, segons Gustav Janouch (Converses amb Kafka), el 1922, dos anys abans de morir, es va referir a ells en els següents termes: "No són dibuixos per mostrar a ningú. Només són jeroglífics molt personals i, per tant, il·legibles. (...) les meves figures no tenen les proporcions espacials adequades. No tenen un veritable horitzó." (...) "Els dibuixos són rastres d'una passió antiga, ancorada molt profundament." Janouch recorda també la manera entusiasta i personal com Kafka concebia l'art: "La passió està en mi. Voldria ser capaç de dibuixar. Vull veure i afermar allò que he vist. Aquesta és la meva passió.


L'editorial Sexto Piso acaba de publicar Dibujos, de Franz Kafka, un llibre que recull 40 il·lustracions, algunes d'elles conegudes, però que aquí adquireixen una dimensió especial: l'obra té caràcter de llibre-exposició. Els dibuixos estan contextualitzats perquè van acompanyats del text o el context original, és a dir, del lloc on Kafka els va dibuixar, ja fos un text literari, postals, cartes, quaderns o blocs de notes. A banda, l'editor ha triat textos de l'obra de Kafka per "il·lustrar" els dibuixos.

Dos esperen

Amb la publicació d'aquest llibre només podrem accedir, però, als dibuixos coneguts de Kafka. Com ja sabem, va comunicar al seu amic Max Brod, en la carta-testament de 1921, el desig que dibuixos i obra literària fossin destruïts després de la seva mort. L'abast de l'obra dibuixada de Kafka és un misteri. Se sospita que en caixes de seguretat de bancs de Zuric i Tel Aviv hi poden haver més dibuixos i textos, però les filles de Ilse Esther Hoffe, assistenta de Max Brod, i hereves del seu llegat, es neguen obstinadament a donar a conèixer al món el seu contingut.

Mare de Kafka llegint i autoretrat

Com deia Kafka, "totes les coses del món són imatges que han despertat a la vida". Segurament, empeses pel mateix alè ( רוח ) que va donar vida al Gólem. Us deixo amb els seus dibuixos, que jo marxo a Praga.

dijous, 11 d’agost de 2011

Nor-Nai: una il·lustradora "qualsevol"


La Galeria d'imatges del Sr. Galderich i el Sr. Leblansky és d'aquells blocs imprescindibles que corren per la blocosfera. Ens han acostumat a compartir i gaudir portades de llibres que rescaten grans il·lustradors, sobre tot de l'època daurada de la il·lustració catalana i espanyola, la que va des de finals del segle XIX fins el final de la Guerra Civil. Guerra que va acabar amb la República i amb moltes il·lusions, i va posar fi, entre moltes d'altres coses, a una manera d'entendre l'art.

El passat 20 de juliol ens regalava la portada de la segona part del Sil·labari Camí, de Josep Casanovas i Clota. Barcelona: Impremta Etzevariana - Llibreria Camí, 1937. La referència bibliogràfica ve acompanyada d'un "il·lustrador amb signatura irreconeixible".


No m'he pogut resistir a investigar de qui podria ser una signatura tan curiosa. Les inicials CADDO que hi ha a sobre, no pertanyen al nom. Ignoro què deuen voler dir. Però sí que he pogut esbrinar qui era Nor-Nai. El nom és una paraula eusquera que vol dir "qualsevol" i durant molt de temps es va pensar, davant la similitud dels dibuixos, que era un sobrenom de Txiki (Jon Zabalo), arquitecte, dibuixant i il·lustrador basc nascut a Manchester el 1892, de família donostiarra. Txiki és un dels grans cartellistes bascs i va il·lustrar diaris i revistes, va fer publicitat i diversos llibres infantils. És autor, amb el seu germà Pablo, d'Arquitectura popular del País Vasco. Grafía y Ornamentación de la rotulación vasca (Buenos Aires, 1947). Va col·laborar amb el Govern Basc i en la campanya per l'Estatut, fins que es va haver d'exiliar a Londres, on va morir l'any 1948. Part dels seus dibuixos van ser recollits per Matxin Labayen a "Txiki", marrazkilari ta umoredun ("Txiki", dibuixant i humorista. Auñamendi, 1973).

Txiki (1933)

"Adiskide bi eta artza", Txiki (Xabiertxo, 1932)

La primera vegada que es va recollir en un llibre l'obra de Txiki (1973, Txiki, marrazkilari eta umoredun) els dibuixos de Nor-Nai i de Txiki apareixien barrejats. Però, més endavant, els estudiosos del grafisme de preguerra van aconseguir desvetllar el veritable nom de qui s'amagava darrere de la misteriosa signatura: Ignacia Zabalo Ballarin.


Ignacia era germana de Txiki i va ser la primera dona dibuixant professional del País Basc del segle XX; en tot cas, la primera que va tenir la valentia de signar els seus treballs ni que fos de manera anònima: a la història de l'art, i a la història en general, la de la dona és la història de l'anonimat (podeu recuperar el meu apunt: La dona silenciada o Eva expulsada del paradís). És prou significatiu que triés com a pseudònim Nor-Nai, que en eusquera significa "qualsevol". Es diu que l'obra més rotunda d'Ignacia Zabalo va ser dissenyar el seu nom artístic, una icona de la manca de nom.



Dues aquarel·les i un dibuix. Programa de festes (Irun, 1925)

Nascuda el 1905, va començar a treballar al costat del seu germà als 20 anys. La seva peculiar signatura va començar a aparèixer en el calendari de Argia el 1925. En el fullet de Festes d'Irun, també de 1925, va signar un dibuix i dues aquarel·les i a la revista Agere, una publicació destinada a noies joves editada amb el suport de l'Església (no oblidem que estem al País Basc i als anys 20), dibuixa les capçaleres dels capítols, les lletres, les ornamentacions, els dibuixos, els acudits i les historietes il·lustrades. Agere era el taller particular de Nor-Nai, on anava perfilant un estil que podia allunyar-se de la influència del seu germà.

Agere (1926)

Ignacia va treballar amb el seu germà fins el 1931, any en què va decidir triar el seu camí marxant a Barcelona. Va treballar per a diverses editorials durant vuit anys. Era el gener de 1939, a les acaballes d'aquella Guerra Civil de la qual aquest any n'estem commemorant el trist 75è aniversari. Va ser durant un bombardeig feixista, com aquell que a la primavera del 38 va efectuar l'aviació italiana inaugurant un nou model de guerra: el bombardeig sistemàtic sobre la població civil. Una bomba que va caure davant del portal de casa seva portava el seu nom. La mort més anònima per algú que de l'anonimat n'havia fet refugi. La mort d'una artista, d'una dona qualsevol. Potser caldria fer l'esforç i rescatar de l'anonimat la seva obra catalana, que no és catalogada enlloc.


Aparato de tres lámparas
Aparato de tres lámparas

El Pueblo Vasco, 1925
Con flores a María
Con flores a María

Agere, 1926
Supercherías
Supercherías

Agere, 1926
Pastorela
Pastorela

Agere, 1926
Oi! Gau doatsua
Oi! Gau doatsua

Agere, 1926
Gente bien
Gente bien

Agere, 1926
Lapurrak
Lapurrak

Argia’ren egutegia, 1926
Agere
Agere,
1926
Elegancia o vanidad
Elegancia o vanidad

Agere, 1926
Argia’ren egutegia, 1926
Martin Baldar
Martin Baldar

Argia’ren egutegia, 1926
Aizu, Maxima, arrai au
Aizu, Maxima, arrai au

Argia’ren egutegia, 1927
¡Patxi, Patxi!
¡Patxi, Patxi!

Argia’ren egutegia, 1927
Mari-Inaxik esan dit
Mari-Inaxik esan dit

Argia’ren egutegia, 1927

dimarts, 9 d’agost de 2011

El secret de la bicicleta de Bartali



Gino Bartali (1914-2000) va ser un dels mites del ciclisme i de l'esport italià durant tres dècades. Va guanyar tres Giros (1936, 1937 i 1940) i dos Tours, el del 1938 i el del 1948, amb set etapes, 10 anys més tard i amb la Guerra Mundial enmig. Catòlic i, diuen, que de dretes, Mussolini el va convertir en estendard del Partit Feixista.

El seu gran rival va ser Fausto Coppi (1919-1961), guanyador de cinc Giros (1940, 1947, 1949, 1952 i 1953), dos Tours (1949 i 1952) i un Mundial (1953). Agnòstic i, diuen, que d'esquerres, va ser el rostre esportiu del Partit Comunista. La sempre dividida Itàlia va convertir els dos ciclistes en icones de les seves desavinences, i la rivalitat de Coppi i Bartali va adquirir ressons polítics. Però aquests enfrontaments a la carretera i a la cosmogonia italiana tenien també un caràcter personal que les llegendes atribueixen a qüestions de faldilles, i on sembla que hi estaven implicades les dones dels dos esportistes. Coppi tenia llarga experiència buscant caliu en llits aliens. Aquesta rivalitat va durar fins el Tour de 1952, en què una ampolla d'aigua va unir les mans dels dos ciclistes pujant el Galibier. La fotografia va quedar per a la història, sense que ningú es posi d'acord sobre qui va calmar la set de qui.




Els mites, tal i com ens arriben, poc tenen a veure amb la realitat; i la realitat poc té a veure amb el que percebem o ens fan percebre. Per les raons que siguin, el Coppi d'esquerres no va saber imposar el seu esperit i va acabar lluitant per la Itàlia feixista a Àfrica, allistat a la Divisione Ravenna, on va ser fet presoner pels anglesos i alliberat el 1945. Però això no li van tenir en compte els seus seguidors dels anys 50 ni el PCI de Togliatti (sabrem mai si va estar implicat en l'assassinat de Nin?).

I d'altra banda, el Bartali que els catòlics havien convertit en estampeta de culte amagava un secret que no va sortir a la llum fins que el 2003 els fills de Giorgio Nissim, activista antifeixista d'origen jueu, lluitador per als drets dels infants i delegat del DELASEM (Delegazione per l'Assistenza degli Emigranti Ebrei), van descobrir en els diaris del seu pare que Bartali utilitzava la seva bicicleta per fer de correu clandestí.

Ningú s'imaginava que en aquells anys foscos Bartali, un dels símbols del Partit Feixista de Mussolini, era en realitat un dels personatges clau d'una organització dedicada a salvar la vida dels jueus italians que havien de ser deportats als camps d'extermini nazis. En plena guerra, Gino Bartali seguia entrenant per les carreteres de la Toscana o d'Úmbria. Ningú podia suposar que en el quadre de la bicicleta o sota el seu seient transportava documents i passaports.

Bartali no despertava sospites tot i que la guerra impedia qualsevol competició i resultava estrany veure algú entrenant en aquell ambient. Corria amb roba on es podia llegir el seu nom, la qual cosa li permetia recórrer quilòmetres rebent les salutacions efusives dels soldats italians, per a qui era un autèntic ídol. I quan una patrulla alemanya el detenia la resposta era senzilla: "Segueixo treballant per a les carreres que vinguin després". I el deixaven marxar. Els exèrcits s'havien acostumat a veure passar Bartali d'un costat a un altre amb la seva bicicleta, pujant i baixant muntanyes, canviant contínuament de ruta. Era el correu perfecte.

La xarxa organitzada per Giorgio Nissim, amb la col·laboració dels partisans i d'alguns monestirs, es dedicava a elaborar els passaports destinats a salvar la vida de centenars de jueus i Bartali els transportava jugant-se la vida en aquells viatges per carreteres que coneixia com ningú. Durant 1943 i 1944 el corredor toscà, el "monjo" Bartali (com era conegut després de salvar miraculosament la vida en un accident de bicicleta), es va dedicar a aquesta missió sense que ningú el descobrís.

Va acabar la guerra i aquells entrenaments quilomètrics encara li van valer per a la seva carrera esportiva perquè amb 32 anys va poder guanyar un altre cop el Giro (1946) i el 1948, amb 34, el Tour de França en una demostració colossal a la muntanya i imposant-se en set etapes d'aquella edició. Era el premi que es mereixia aquell home que va salvar la vida de 800 jueus jugant-se la seva.




Era un altre ciclisme, uns altres temps, una altra realitat... I mentre passa l'estiu sense gestes, sense herois, us deixo amb el Bartali de Paolo Conte, mentre "tramonta questo giorno in arancione e si gonfia di ricordi che non sai". I a continuació, per ser equitatius, Coppi, de Gino Paoli, "contro il cielo blu con la neve che ti canta intorno".




divendres, 5 d’agost de 2011

Josep Sanchís i Pumby


Ha mort Josep Sanchís Grau (1932-2011), el pare de Pumby. I quan mor un artista, algú que ha estat capaç de crear, de construir un món diferent i d'oferir-nos la possibilitat de desviar la nostra atenció de la realitat exterior per gaudir de la realitat interior, és a dir, la vertadera, ens quedem una mica orfes. Ens anem fem grans en la mesura que deixem pel camí els companys de viatge.


He de reconèixer, però, que a aquell devorador de tebeos que vaig ser (ara els assaboreixo, abans me'ls cruspia) no li agradava aquell gat fantasiós, a qui trobava massa infantil. Pumby no tenia res a veure amb els relats costumistes del TBO i del realisme social de Bruguera: Pulgarcito, TioVivo, DDT, ni amb les aventures històriques d'El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre enmascarado o Hazañas bélicas. Els tebeos de l'Editorial Valenciana, Pumby, Super Pumby, Jaimito, Roberto Alcázar y Pedrín (ja m'he justificat dient que devorava),  quedaven en segon lloc quan ja havia esgotat la resta de possibilitats. Al marge quedava El guerrero del antifaz, del gran Manuel Gago, i el que, per a mi, era el més gran de l'Escola Valenciana: Karpa, a qui tots recordem, a més, per les il·lustracions dels Juegos Reunidos Geyper.


Sense abandonar gustos i vicis, qui va fer un pas adult vaig ser jo. Tintín, Iznogud, Astèrix o Achille Talon em van ensenyar a mirar i llegir les historietes gràfiques d'una altra manera: hi havia moviment, seqüències, ritme... I hi havia ironia. Vaig necessitar uns anys per equiparar el suc de taronja que convertia Pumby en Super Pumby amb els espinacs que feien fort Popeye.

Ara, el deliri de la sang valenciana que corre per les meves venes em pot fer imaginar Joan Monleon fent de super woman disfressat de fallera i cantant Horchatera valenciana.

[Més Pumby: Fantástico Pumby, a El desván del abuelito]