La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dissabte, 30 d’octubre de 2010

David Lagmanovich i el microrelat


El microrelat ha perdut una de les seves plomes més insignes i un dels estudiosos que més han dignificat aquest gènere literari, David Lagmanovich (Argentina, 1927-2010), autor de El microrrelato hispanoamericano (2007). Fernando Valls li dedica la secció Obituario: In memóriam, de El País de 29 d’octubre.



Nascuts de forma "oficials" a la segona part del segle XX de la mà d’escriptors hispanoamericans com Monterroso, Arreola, Cortázar, Borges o Bioy Casares. Tots tenim a la memòria el famós conte “El dinosaurio”, d’Augusto Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Amb aquestes set paraules, l’escriptor guatemalenc va provocar la imaginació de lectors i estudiosos, que van inundar el panorama literari d’interpretacions i aproximacions arreu del món.

La tradició en llengua espanyola ja venia de més lluny, i hauríem de buscar en autors com Ramón Gómez de la Serna, amb les seves Greguerías, o en Rubén Darío i Vicente Ruidobro.

Tot i així, les arrels les hem de buscar una mica més lluny, i com en tota literatura ens hem de remuntar a la tradició oral i que pren forma a l’Edat Mitjana a través de la literatura didàctica, de les llegendes, de les paràboles. Una tradició que arriba a la Península els segles XIII-XIV amb contes, faules i apòlegs com els que podem trobar al Calila e Dimna o al Sendebar, tots dos de tradició oriental, persa, arribats en versió àrab, i fets traduir, segurament, per Alfons X. Tot plegat, sense oblidar que la tradició del microrelat no és només hispana i que podríem seguir la seva pista en totes les cultures.

I posats a mencionar, triarem els relats breus de Kafka, per la influència que l’autor txec ha tingut en tota la literatura occidental. Com a tast, aquesta meravella:

La verdad sobre Sancho Panza
Sancho Panza, que por lo demás nunca se jactó de ello, logró, con el correr de los años, mediante la composición de una cantidad de novelas de caballería y de bandoleros, en horas del atardecer y de la noche, apartar a tal punto de sí a su demonio, al que luego dio el nombre de don Quijote, que éste se lanzó irrefrenablemente a las más locas aventuras, las cuales empero, por falta de un objeto predeterminado, y que precisamente hubiese debido ser Sancho Panza, no hicieron daño a nadie. Sancho Panza, hombre libre, siguió impasible, quizás en razón de un cierto sentido de la responsabilidad, a don Quijote en sus andanzas, alcanzando con ello un grande y útil esparcimiento hasta su fin.
Franz Kafka




Entre els autors espanyols i catalans que han tractat el gènere, al ja mencionat Gómez de la Serna, hi hem d’afegir, com no, el magistral Max Aub amb Crímenes ejemplares, una autèntica joia (com tota la seva literatura), i a més, divertida. Segurament tots coneixeu aquests dos relats:
"Lo maté porque era de Vinaroz."
"Errata. Donde dice: La maté porque era mía, debe decir: La maté porque no era mía."

I podem seguir amb Pere Calders, José María Merino, Luis Mateo Díaz, Manuel Vicent o Juan José Millás. Aquest darrer, com a curiositat, i fent ús de les noves tecnologies, va signar un acord amb Bubok i Movistar per poder rebre periòdicament al mòbil els seus micorelats.

Per acabar, deixo un enllaç cap a l’assaig El microcuento en Hispanoamérica, de José Luis Fernández Pérez. Però no vull marxar sense citar l'article de Javier Marías, "O que yo pueda asesinar un día en mi alma", publicat el 27 de maig de 2007 al diari El País, i que podem llegir al seu bloc. Un atac als llocs comuns, a l'ús abusiu de la cita, del fragment i de la creació fàcil, on hi inclou els microrelats. El millor de tot és que m'agraden tant els microrelats com Marías. Per això ric només de pensar quants hauran estat trets de pollaguera per les seves afirmacions (anava a posar un emoticó).

divendres, 29 d’octubre de 2010

El Quixot interactiu


El Quijote interactivo es un proyecto que permite un acercamiento innovador a la primera edición de la obra cumbre de Cervantes, conservada en los fondos de la Biblioteca Nacional de España. Gracias a esta iniciativa es posible disfrutar del Quijote como si tuviera el libro en sus manos, al tiempo que se puede acceder a contenidos multimedia que ayudan a contextualizar la obra. Se ha partido de la digitalización a muy alta calidad de los ejemplares que conserva la BNE de la primera edición del Quijote: la de Madrid de 1605 y la de Madrid de 1615; alrededor de esta nueva digitalización se ha construido un portal interactivo al que se han incorporado mapas, ilustraciones, grabados y otros contenidos procedentes de 43 ediciones distintas del Quijote y de otras 21 obras más, todas pertenecientes a la BNE.

[De la pàgina web de la Biblioteca Nacional de España, BNE]

Potser no és la millor manera de llegir un llibre com Don Quijote de la Mancha. No ho sé. Em pensava que mai podria escriure si no ho feia sobre un paper a mà, i ara ho escric tot amb un processador de textos. Potser llegir sobre una pantalla digital no ens situa en aquell racó idíl·lic de la butaca, el llum, el silenci i un te calent. I la fredor d'una pantalla és lluny de la calidesa del llibre. Però agraixo tota eina que m'acosti a la cultura i a la informació sigui en el format que sigui. I en aquest cas, les possibilitats que ofereix el Quixot interactiu són grans i interessants, ja sigui per a un lector, un estudiant, un docent o un professional de l'edició, de la biblioteconomia, de la crítica o un filòleg. El llibre? Sempre el tindrem a prop, no pel seu valor en ell mateix, sinó perquè som uns fetitxistes. I en darrera instància, la calidesa de les coses ve donada pel costum. Si plorem pel llibre, les llàgrimes no ens deixaran llegir el lector digital.

divendres, 22 d’octubre de 2010

100 anys de la Residencia de Estudiantes


La Residencia de Estudiantes de Madrid commemora el centenari durant el 2010 i 2011 i la Generalitat de Catalunya s’ha sumat al programa d’actes amb l’exposició 100% Residència. 1910-2010. La Residencia de Estudiantes compleix cent anys, que es pot visitar entre el 9 de setembre i el 30 de novembre a la Sala 1 del Palau Robert de Barcelona.

L'exposició, que posa un especial èmfasi en la relació que es va establir entre artistes, científics i intel·lectuals catalans i espanyols, se centra en la història com a nucli de modernització científica, educativa i social entre el 1910 i el 1936, i l'actualitat de la Residencia. S’hi donen a conèixer les idees, els moments més importants del que va ser un lloc de referència en la història i la cultura contemporània europea, i els protagonistes de la Residencia, entre els quals cal recordar Juan Ramon Jiménez, Miguel de Unamuno, José Moreno Villa, Salvador Dalí, Federico García Lorca, Luis Buñuel, Gabriel Celaya o Severo Ochoa, entre molts d’altres.



Sens dubte que l'exposició és interessant, però no hi ha res comparable a anar a la Residencia, a la Colina de los Chopos, i passejar-se pels seus jardins, visitar els seus pavellons i, sobretot, deixar-se emportar per l'esperit que regne en aquell espai. L'esperit que va originar la seva creació de la mà de Francisco Giner de los Ríos, un dels inspiradors de la Institución Libre de Enseñanza. Però també l'esperit que ha continuat regnant fins ara, contagiat de la presència de molts dels artistes que van passar per aquí, com els abans esmentats. Hi ha pocs llocs -deixant de banda Granada- on puguis tancar els ulls i deixar que la teva ment surti a passejar acompanyant García Lorca, seguint les seves petges marcades encara sobre l'herba verda, ...verde viento. Verdes ramas...

I entre plaers intel·lectuals compartits i moltes confidències, pels seus jardins encara s'hi passeja el desig contingut de la primera vegada que hi vaig posar els peus. Ella i jo compartint el mite del lloc, amb el tabú del desig inabastable ben agafat de la mà, fruita prohibida; tu, dormida, amb el petó impossible dormint als meus llavis.

Canción de cuna
No; dormida,
no te beso.
Tú me has dado tu alma
con tus ojos abiertos
-¡oh jardín estrellado!-
a tu cuerpo.
No, dormida no eres
tú... No, no, ¡no te beso!
-...Infiel te fuera a ti si te besara
a ti...
No, no,
no te beso...-

Juan Ramón Jiménez, Diario de un poeta casado

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Què és la literatura?




[Resposta al comentari d'Eulàlia Lorés a l'apunt "Mercè Llimona. L'escenari de la memòria"]

Una obra literària és un còctel peculiar compost d’ètica, estètica i tesi. L’ètica l’aporta l’escriptor amb la seva postura davant del relat. L’estètica és la forma com l’autor plasma aquest relat. La tesi és el rerefons del relat.

En tota obra literària l’autor adopta una actitud. L’escriptor no és mai neutre. El relat conté tot o part d’allò que d’ideològic viu en el cervell de l’autor. Vulguem o no, sempre hi és darrere, davant o entre línies del text.

Tota obra literària té un estil i una forma. La veu del narrador es construeix sobre una estructura lingüística peculiar que té com a resultat una determinada representació textual. No entrem en detalls, però. Deixant la poesia a banda –on resulta generalment molt evident la forma–, podem veure la gran diferència que existeix entre un diàleg estructurat de forma clàssica i un monòleg interior.

Si tenim sort, el relat serà alguna cosa més que la història narrada. Hi haurà una tesi. Dit d’una altra manera, l’obra literària és una gran metàfora.

La grandesa o la bondat de l’obra literària vindrà donada per la sàvia combinació d’aquests tres elements. Si hi ha massa ètica, tindrem un pamflet; si s’imposa l’estètica, tindrem un experiment; si s’imposa la tesi, tindrem un assaig, en el millor dels casos. De tota manera, ja sigui per excés o per defecte, amb intenció sense, la literatura incideix sobre el lector i la societat. Aquí, el debat que Sartre va obrir i que va reflectir a Què és la literatura? (1947) deixa de tenir sentit. Bé o malament, el compromís de l'escriptor amb la societat existeix sempre encara que no hi posi la seva voluntat i per molt superficial que sigui l'obra. L'art no és innocu.

No és que vulgui defensar la sociologia de la literatura, sinó que sóc del parer que -ja que hi som- perquè existeixi una obra literària hi ha d’haver un emissor (l’autor) i un receptor (el lector). Sense aquest receptor l’obra literària no existeix. Una novel·la inèdita guardada en un calaix és pastura per als paràsits del paper. I a l’ordinador, una graciosa combinació de bits. Aquest simple contacte entre autor i lector a través de l'obra ja és, per ell mateix, ètic.

Per acabar amb els components tradicionals, el codi és la llengua, i el canal, qualsevol capaç de transportar la paraula, ja sigui l’aire o qualsevol suport físic.

Però, tot i així, encara no n’hi ha prou. Perquè existeixi obra literària necessitem una cosa tan òbvia com la Literatura. No definirem què és Literatura per no enfrontar-nos a haver de classificar “textos escrits”. Però sí que estarem d’acord que quan parlem de Literatura estem parlant d’un “missatge literari” que té un context. Un context cultural. Tota obra s’inscriu en un context cultural que li dóna sentit més enllà de l’anècdota. Tota obra és un objecte sincrònic que té sentit en la diacronia, en la Literatura.



Ja que hi som, vull aprofitar per fer una afirmació contundent. La literatura, i en general tot l’art, és el paradís humà per excel·lència. La literatura, més enllà de l’ètica, és el paradís de la llibertat moral. Podrem jutjar o no el contingut ètic d’una obra o l’actitud ètica de l’autor. És una opció perquè som lliures de fer-ho. Però des d’un punt de vista abstracte l’obra literària no sap res de Justícia. No hi ha més paràmetres morals davant d’ella que els que queden circumscrits dins del relat. I que ningú s’espanti! Mein Kampf no és literatura. I com que he parlat d’art, algú podria preguntar-se quina moral hi ha darrere de les piràmides d’Egipte, construïdes per esclaus. La resposta és senzilla: la dels déus. La mateixa que hi ha darrere de qualsevol altra obra religiosa. O el determinisme cultural. O el determinisme biològic.

La llibertat moral de la Literatura justifica qualsevol actitud moral dins del relat. Justifica els berenars de les aventures dels Cinc a les novel·les d’Enid Blyton, alienes a la Segona Guerra Mundial. Justifica Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline. I justifica La muerte del adversario, de Hans Keilson, jueu alemany que va patir la persecució nazi i que va veure morir els seus pares a Auschwitz, de qui no s’entenia que parlés honestament de l’enemic.

La llibertat moral de la literatura no justifica la violència ni la mort. És el relat en si que queda justificat perquè està immers en un món que li és propi i que funciona amb les seves regles. En tot cas, serà l’excés de tesi allò que farà prendre valor moral (o guanyar-lo) a l’obra literària, però serà menys literatura.

Però jo no volia parlar d’això. Jo volia respondre el comentari de l’Eulàlia a l’article “Mercè Llimona. L’escenari de la memòria”. Que serveixi, doncs, aquesta llarga digressió per situar alguns conceptes i allò que jo penso que és la literatura.

Sens dubte, és important allò que el lector reconeix com a propi o com aliè en una obra literària. El relat, el contingut, l’experiència de l’autor, dels personatges, la llengua... Els primers posen en contacte l’emissor i el receptor. La llengua també, però en un context molt més ampli que és el del domini lingüístic, el dels parlants que comparteixen una mateixa llengua i, per tant, una manera peculiar d’entendre i expressar el món.

Però això no és suficient. L’ús de la llengua evoluciona paral·lelament a cadascun dels contextos històrics que li ha tocat viure, al contacte amb d’altres llengües i cultures i a la seva expressió oral i escrita. Vull dir que la llengua i l’obra literària no són alienes a tot allò que ens posa en contacte amb la Història i la Literatura; al sentit diacrònic que les alimenta. A partir d’una paraula podem resseguir la seva evolució fins el seu origen. A la Literatura també. És clar, jo no parlo exclusivament com a lector, sinó com a filòleg. Al lector comú tan li fa de quina branca d’un frondós arbre penja la novel·la que està llegint. Però sí que és cert que, més enllà de l’anècdota, i de forma inconscient, el lector sap quan li estan parlant d’una cosa que forma part dels seus interessos. Si no és així, abandonarà la lectura dient que no l’entén o que no li interessa. No li arriba.

Un exemple molt clar d’això el tenim en els interessos lectors dels adolescents, que se senten atrets i fascinats per obres de fantasia o que tracten temes propis de l’adolescència, que han estat creats especialment per a ells perquè el món editorial ha descobert un mercat en un sector de la població que té el suficient poder adquisitiu com per convertir-se en públic i client. Anys enrere això no passava perquè aquesta capa de la població no era un públic potencial; ho eren els consumidors de novel·les del far west i de novel·les sentimentals. El mercat infantil i juvenil era el del tebeo.

He tornat a fer una digressió. Per on anava? Ah, sí, reconèixer l’obra literària en un context més ampli que el de la complicitat entre autor i lector.

L’Eulàlia em retreia que afirmés que la literatura catalana no tenia una prosa prou potent. Evidentment, hi ha grans escriptors, prosistes, novel·listes, en llengua catalana, diguem-ne... moderna. Els que jo mateix anomeno i els que anomena ella. No ho discuteixo. Jo, el que volia dir, i que no he dit perquè no era el tema, és que la literatura catalana, havent tingut grans narradors i prosistes, cert, pateix d’una mena de síndrome d’Estocolm, en què segrestador i segrestat són la pròpia literatura catalana.

Decadències a banda, el primer segrestador va ser el Noucentisme, que ens va deixar un còctel literari massa carregat d’estètica. Emmirallats en el món clàssic, ens vam saltar tota la tradició novel·lística europea del XIX. Ho dic seriosament: com a lector no se m’ha perdut res en els hexàmetres homèrics o en la insistència malaltissa a situar l’acció en el medi rural com si tots tinguéssim un Menelic a la família. Fins i tot aniré més enllà (i aquí se’m tiraran a la jugular!). Tot i que he gaudit de moltes obres modernistes (deformació professional, curiositat lectora), em pregunto quin interès tenen avui. En què ha quedat tot allò?

Em pregunto on són Kafka, Baroja, Balzac, Dostoievski, Flaubert, Proust... Per on els hem de buscar? Quin fil hem d’estirar? Llor, Soldevila, Oller, Villalonga, Segarra? És clar! I potser algun més. Però vam tenir la desgràcia de patir una Guerra Civil que, a banda del desastre humà, va aniquilar el fil conductor que ens havia d’haver dut a una literatura més consistent i menys anecdòtica. Hi ha molta literatura supèrflua, banal, ben escrita però que, amb algunes excepcions, no va enlloc.

Hi ha Rodoreda. I Benguerel, Sales... que no s’estudien enlloc! Autors que van viure amb un peu aquí i un altre a l’exili. L’exili... una altra desgràcia! Aquesta compartida tant per la literatura catalana com per la castellana. Hi ha encara literatura feta a l’exili que aquí no es coneix o es coneix poc. Potser Riera Llorca, que ha quedat en no res. Calders? Potser sí. Potser és l’autor de qui es pot seguir millor el rastre de l’absurd i de la ironia. Però què se n’ha fet de Rodoreda? En què ha quedat la Vida privada de Sagarra?


Josep Maria de Sagarra

Sí, sento les veus que criden el nom de Pedrolo. He llegit molt Pedrolo, i en el seu moment em va entretenir. Però no és Henry Miller, Genet o Huxley. El problema és que no me’l crec. Era un escriptor molt hàbil, capaç d’escriure sobre qualsevol cosa, tema o gènere. Però no me’l crec. Molt coneixement i poca experiència. I ja sé que això a la literatura no hauria de voler dir res, però Diari d’un lladre no seria el mateix escrita sota l’experiència de Pedrolo en lloc de la de Genet.

Resumint, em costa trobar una literatura catalana actual que parli de mi, del que sóc, d’on vinc, culturalment parlant. I no parlo del meu “jo” personal, sinó del col·lectiu. La mateixa Eulàlia ho diu en el comentari: “La memòria acaba sent un element clau, perquè té l'efecte del mirall, ens retorna sempre la mirada íntima del personatge, de l'autor i de nosaltres mateixos; i també és important perquè ens retorna a la història, als fets, als traumes, a l'ambient social... En aquest marc, també ens hi hem de reconèixer, hi hem crescut, ens n'han parlat, ho hem estudiat...” 

Sabem, per exemple, què representen Nova York, l’Amèrica profunda i el Sud en la història d’Amèrica i en la seva literatura perquè els Estats Units són fets d’aquests fonaments. Però aquí estem entestats a construir una història i una literatura que continua tenint referents estàtics i simbòlics. Algú hauria de començar a escriure (potser Jaume Cabré, Ferran Torrent?) la novel·la no del que se suposa que som o volem ser, sinó del que hem deixat de ser de la Guerra ençà i en què ens hem convertit (compta, perquè en llengua castellana la collita és generosa!). Potser aleshores sabrem què volem ser.

No m’interessen els sots feréstecs. No passa el mateix amb la política?

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Mercè Llimona. L'escenari de la memòria


[Article publicat originalment el mes de febrer de 1996 en el suplement "Cultura" del diari Avui. Actualitzat el 17 d'octubre de 2010]

Són diverses les maneres com un llibre pot arribar a les nostres mans. En aquest cas ha estat per l’atracció de l’objecte. L’edició de No m’oblidis (Barcelona: Destino,1995) és deliciosa i acurada: des de la coberta al tipus de lletra, passant pel paper, el llibre és una meravella i dóna gust tenir-lo entre els dits i sentir-ne la seva olor.


La seva autora, Mercè Llimona (Barcelona, 1914-1997), filla del pintor Joan Llimona i neboda de l’escultor Josep Llimona, és coneguda com a il·lustradora. Les il·lustracions del llibre són d’ella. Però els dibuixos que m’agraden són els dels primers anys, els de les dècades dels 30 i 40, abans de la seva malaltia crònica (els dels anys 80 i 90, amb alguna excepció, els trobo massa ensucrats): Tic-Tac, Chupete, El muñeco de papel, Mi Ángel de la Guarda o les obres d’altres autors il·lustrats per ella, com Marialí, Los duendes, Marcelino pan y vino... És la il·lustradora de la meva infantesa.


Molts d’aquests llibres, i el descobriment de les imatges impreses i l’experiència de la lectura, van passar de la meva mare a mi sense solució de continuïtat: van ser els de la seva i la meva infantesa. Vam compartir els contes de la mateixa manera que vam compartir els primers llibres de text escolars (Lecciones de cosas, Infancia, Haces de luz...), una adolescència mal curada, la seva, que va encalçar la meva, i el coneixement. Sense solució de continuïtat. Resultat d’un temps, d’un país, d’unes circumstàncies, de tenir una mare molt jove (potser massa jove) i d'estar mancats de principi de realitat. Les solucions de continuïtat les acabem posant nosaltres: són el relat que acaba donant sentit a les nostres experiències; embasten la realitat donant-li sentit. O un sentit suficient, que ens fa adults. Un sentit que ens pot venir fermament donat, com als creients, o pagant un psicoanalista si flaquegen les frontisses. O el podem extreure de la literatura... o d’una revista del cor: d'emmirallar-nos en la ficció.


Conservo alguns d’aquells llibres, que encara mantenen el so i l’olor del paper, el tacte. Com n’és de curiosa la manera com es conserva en la memòria el record dels sentits, de tots ells, malgrat el pas dels anys. D’una manera molt més intensa que experiències més properes. Potser aquest llibre va d’això. O som nosaltres, que no podem ser de cap altra manera.

No m’inventaré res. És cert, com deia Lluís Maria Todó comentant aquest mateix llibre, que el seu referent més directe, referint-se a l’estil de Mercè Llimona, és la prosa privada. Aquella prosa que va néixer en el segle XVII de la mà d’algunes dames de l’aristocràcia francesa, com madame de Sévigné i les cartes que va escriure a la seva filla Marguerite-Françoise, fetes en un estil simple i espontani, melangiós i líric, però vital, intens i brillant.

De tot això en gaudeix la prosa de Mercè Llimona. Sembla com si les seves paraules no volguessin transcendir més enllà del paper, com si tota la literatura que porta dins no s’hagués de moure de les planes del diari, del seu jardí particular. Però no és així. Llimona té una capacitat natural per transmetre sensacions i per descriure el seu entorn. Els mots emanen l’olor entranyable del baf de l’eucaliptus sobre l’estufa, del sabó de Marsella, dels llençols assecats al sol, de l’escola, de l’olor de llapis; el tacte de la roba neta; el so de l’aire quiet de l’estiu.

Aquest diari comença sent narrat en segona persona. L’autora es dirigeix a ella mateixa quan era nena mentre fulleja i comenta unes fotografies familiars. A través de la seva veu van desfilant parents i amics, festes i cerimònies. Segona persona que parla al descobriment del jo veient-se diferent i única entre els altres. En la segona part del llibre la mare és la receptora del relat. L’escenari ha canviat, i ara la nena és interna en una escola de monges franceses on no s’hi troba gens a gust. Aquí començarà a sentir-se dona i a qüestionar-se alguns fets importants de la seva vida, d’aquí que busqui la mare, la referència adulta. En un nou canvi de registre, l’adolescent es dirigirà, en les darreres planes, al propi diari tot descobrint l’amor. El diari es converteix en confident.

De la mà de Mercè Llimona anem compartint l’experiència i el record de la infantesa. Un temps perdut que es recupera en la memòria. Era Proust qui deia que la vida no es viu en viure-la, sinó en rememorar-la, i aquest record se’ns tramet amb una intensitat que prové de la senzillesa d’exposició. I no és tant el contingut, ni la tesi, com el to. No havia sentit res semblant llegint un autor català des de Mercè Rodoreda, Josep Pla o Sagarra. Salvant les distàncies, això sí, perquè Llimona no és una escriptora en el sentit absolut del terme. El seu món no és el món de la literatura, però la seva prosa sí que és el reflex del que podia haver estat. En un país tan mancat de bons prosistes vius (que em perdoni qui m’hagi de perdonar), això és una bona notícia. La literatura catalana, en general, és massa carregada d’academicisme i convencionalisme noucentista; amanerada, a voltes; intranscendent de tan esclava de la forma, i endogàmica sempre. Hi ha excepcions, és clar, a banda dels ja esmentats i dels autor medievals, perquè no seríem res sense Espriu, Ferrater, Papasseit, Sales, Benguerel...

Algú podria dir que la prosa de Mercè Llimona és burgesa i un pèl intranscendent. No diré que no. Però, quina literatura no ho és, de burgesa? Per què ens hem de privar del gust d’estarrufar-nos en el sofà i deixar-nos dur pel plaer dels sentits, sense més transcendència intel·lectual? No m’oblidis és com l’aroma del cafè passejant de la cuina al llit mentre ens despertem refregant la pell entre els llençols un matí lluminós de diumenge.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

The tennis girl


The tennis girl, Martin Elliot (1976)

Em permeteu una debilitat? L'altre dia, un amic comentava la fotografia The tennis girl, de Martin Elliot, feta l’any 1976. Parla d’icona, d’art i d'erotisme, però tots sabem quina és la mirada que aboquem sobre la suggerent imatge que mostra el cul de la model.

És inevitable coincidir amb el punt de vista del fotògraf i compartim el desig que l’anatomia exposada ens provoca. Tots exercim de voyeurs perquè tots mirem a través de l’objectiu i ens fem còmplices de l’autor.

La model només exerceix d’objecte. És un objecte inanimat. Té cul, però no té ànima. Ens l’imaginem en moviment, però és estàtic. Els subjectes som nosaltres, que projectem sobre la foto els nostres desitjos.

I estàtiques són quasi totes les seqüeles, tant les còmiques com les eròtiques, que s’han succeït amb els anys. Jo em quedo amb la Kylie Minogue, sense cap mena de dubte.


Kylie Minogue

La Kylie Minogue també exerceix d’objecte. Però ara no es l'acte d’un objecte estàtic i sense ànima. Per què? Perquè ara la mirada és la de la cantant i el desig és compartit. Kylie ens diu “mira’m”. Ara som espectadors d’un joc de seducció, més atractiu perquè és més impúdic. Ens hem convertit, nosaltres i la Kylie, en subjectes.

Però encara vull anar més enllà perquè hi ha una altra mirada possible.

L’any 1988 l’esquiadora olímpica nord-americana, Suzanne SuzyChaffee, era fotografiada a les pistes durant un partit benèfic a l'Aspen Tennis Festival. Tenim el tenis, una dona i un cul. Tenim moviment i ànima. Nosaltres continuem sent espectadors, ara involuntaris. Però tot el poder és en l’objecte, la dona, que esdevé subjecte exclusiu. Nosaltres només estem convidats a un espectacle que només té sentit en la voluntat de la Suzy. Ara nosaltres som l’objecte.


Suzanne SuzyChaffee

Jo, que em nego a restar com a simple objecte inanimat, esdevinc còmplice remot del pensament de la Suzy i em demano un racó dins del seu cervell, allà on les seves neurones bullen d’excitació i escalfen la meva imaginació obscena.

No tinc constància que la foto de la Suzy sigui autèntica i no sigui un fake. És igual. Serveix per als meus propòsits. Serveix per als vostres?

[+] Minogue i més culs:

A l'alçada del cul

M'ha posat a cent que no portis calces

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Javier Cercas i la tardor... literària


El 8 d’octubre passat, a principis de la tardor, li va ser concedit el Premi Nacional de Literatura 2010 a l’escriptor Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962), resident a Girona. Amb aquesta distinció, l’autor d’Anatomía de un instante (2009) ha vist reconegut el seu talent narratiu i el gran èxit de vendes d’aquesta darrera novel·la, que retrata la figura d’Adolfo Suárez a partir del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Talent i èxit que ja van començar amb Soldados de Salamina (2001), novel·la que va merèixer el reconeixement i l’impuls del recent Nobel de Literatura (un altre premi de tardor), Mario Vargas Llosa, a l’article “El sueño de los héroes”, publicat al diari El País, el 3 de setembre 2001, i que va ser duta al cinema per David Trueba, l’any 2003.

Javier Cercas és en aquest moment la viva imatge del triomfador. Però jo no vull parlar de Cercas, ja ho fan els crítics i especialistes. O potser sí. Ell és l’excusa per parlar de mi (qui ho farà, sinó). Ens hem de remuntar 20 anys enrere, quan a la tardor (!) de 1989 vam coincidir a la final de la Biennal de Barcelona de Joves Creadors Europeus.



Cercas va guanyar i jo vaig quedar finalista. Ell se’n va endur el llorer i a la resta, amb ell, ens va quedar l’edició d’un llibre col·lectiu, Moll de sortida, com a record. Res a dir. Ell ja havia publicat la seva primera novel·la, El móvil (1987), i a mi m’acabaven d’editar el llibre de relats Històries venèries (1989), havia publicat contes a diaris i revistes i havia editat revistes marginals i experimentals de poc èxit i molt glamour que, tot i així, van merèixer la seva selecció a l’exposició Literatures submergides (Generalitat de Catalunya, 1991), comisariada pel Julià Guillamon i produïda pel KrTu, que va deixar com a testimoni un bonic catàleg i el record que una vegada vam ser joves.



Ell ja havia pres la decisió de ser escriptor i jo, que portava uns anys escrivint i fent de promotor de la literatura catalana entre els joves escriptors (entre un grup d’amics vam fundar l’AJELC, l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, el 1980), no estava satisfet amb el que escrivia ni em veia capaç de dedicar la meva existència a la literatura.

Avui, que després seria substituïda per la docència com a filòleg, fent de professor de secundària, impartint classes de Llengua i Literatura castellana i catalana (els meus estudis d’hebreu i literatura bíblica van quedar per a altres usos). Vaig deixar d’escriure i vaig posar els meus esforços en l’esport, que fins aleshores havia mantingut de forma paral·lela amb l’escriptura, pensant que l’activitat esportiva demanava un cos jove i que la creació literària podia esperar fins el dia que comences la decrepitud física, la tardor. Ara estic lesionat. Esperem que no sigui un senyal del cel de tardor. O sí!

D’aquella tardor de fa 20 anys fins la tardor d’aquest 2010, ha plogut molt i la vida ha anat donant alegries i ensurts. Al Javier Cercas li ha anat bé. Jo sobrevisc en el meu nínxol ecològic esportiu, en part gràcies a ell. La tardor de fa 20 anys va ser estació de prendre decisions, i prendre decisions sempre està bé perquè ens col·loca al lloc on som, que és l’únic lloc on existim.

La tardor del 2010? De moment porta dolor, que el temps guarirà. Desil·lusió, buits que ompliran les fulles seques, que entapissn el bosc on jeu el llop, que es llepa les ferides que encara fan olor a Caputxeta. Però aquesta és una altra història que escriuré un altre dia. (Quina ironia, oi? No puc deixar d’escriure!). És un conte. I els contes ens sobreviuen, fins i tot més enllà de l’hivern.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Marita Kock i la construcció del jo



Diu l’edició d'El País d’avui, 6 d’octubre, que fa un quart de segle d’una carrera històrica. A Camberra, l’alemanya oriental Marita Koch va destrossar el rècord dels 400m llisos i el va deixar en 47,60s, la segona marca més antiga de l’atletisme. L’ombra del dopatge a la RDA ha perseguit sempre Koch. Però ella parla de treball dur. Llegiu l’entrevista. I aquí si voleu veure les imatges del rècord del món.

A mi em posa la pell de gallina imaginar-me l'esperit de sacrifici d'aquesta gent, tant des del punt de vista esportiu com personal.

Crec que el mèrit de tot plegat està en la manera com la gent de l'Est va construir la seva personalitat i el significat vital que van donar a la seva carrera esportiva.

Parlar del dopatge en aquella època és banalitzar la manera tan intensa com aquella gent vivia l'esport. No crec que es pugui comparar amb el dopatge d'ara, molt més professional i que, en el fons, no deixa de ser una opció de l'atleta, amb totes les pressions socials que es vulgui, però és ell qui pren la decisió.

No oblidem que aquella gent estaven construint herois socialistes, estaven inventant un món i una manera d'entendre la vida, i el dopatge no topava amb els objectius proposats. Sí, darrere hi havia un Estat tot poderós que guiava el destí dels ciutadans amb un catecisme a la mà. Però no és massa diferent del catecisme capitalista que t'empeny a ser el millor sense mirar quins són els mitjans que et duen als objectius proposats. El capitalisme també vol triomfadors. I els perdedors es converteixen en clients dels capitalistes.

Quin gran invent el capitalisme, que es reinventa cada dia, i el seu codi moral!

El socialisme real no ha triomfat perquè demanava més sacrifici, més renúncia. Però, pot alçar la mà algú de nosaltres que no es vegi obligat cada dia a renunciar a una part de si mateix i a una part dels seus somnis?

M'emociona tot el que la Marita no diu però que es pot llegir entre línies. M'emociona la creença profunda que li fa pensar que sempre va fer el que calia. Dins d'un món que ella no podia canviar, va viure amb una gran dignitat i ningú li pot negar el seu esforç i el seu sacrifici.

Aquell, segurament, no era un món desitjable, però amb ell hem mort tots una mica. A finals del segle XIX Nietzsche va matar Déu, mentre Marx donava ales a l'esperit de l'home, amo i senyor de la seva força de treball. Freud va dibuixar el mapa dels nostre somnis i, fent-nos més dèbils, ens va fer més humans. Hitler va aniquilar tots els somnis dins d'una càmera de gas. El Maig del 68, amb els seus antiherois, ens va fer sortir de l'estat de coma. La democràcia moderna tal i com la coneixem nosaltres, neix d’aquell maig. Els hereus dels víkings van ser els primers a adonar-se que la socialdemocràcia a la nòrdica era una via. Fins avui.

Les coses, però, no han anat del tot bé, però queixar-se seria injust. Nosaltres som responsables de no haver convertit els parlaments en àgores.

Però el Gran Germà ha estat substituït per la xarxa de les xarxes i tornarem a intentar que se sentint les nostres veus. Que jo, un no ningú, i tants d’altres, estiguem escrivint i publicant aquestes ratlles, n’és un exemple.

D'aleshores ençà (que cadascú marqui la seva línia de sortida), jo només he après una cosa: que no puc viure sol, que necessito construir-me al costat de la gent, que sóc paraula i necessito expressar-la, que necessito l'abraçada de l'amic, que és paraula i necessita expressar-la, que necessita construir-se al costat de la gent i que no pot viure sol.

I que tot plegat costa un esforç. I en això estem, o hi hauríem d'estar.