La reconstrucció de Barcelona i altres mons

diumenge, 21 de febrer de 2010

Hijo de la luz y de la sombra



Aquest proper dimarts 23 de febrer surt a la venda el darrer disc de Joan Manuel Serrat, Hijo de la luz y de la sombra, dedicat al poeta Miguel Hernández, precisament en l’any del centenari del naixement del poeta d’Oriola.

Una de les coses que m’agrada a l’hora de pensar i escriure és posar en relació coses i idees. I ara Serrat i Miguel Hernández em donen l’oportunitat de fer-ho un cop més.

Serrat és un referent poètic per a molta gent i ho és també per a mi. Sempre he dit que és com el meu germà gran. He anat creixent al seu costat i, dia a dia, m’he sorprès d’anar trobant en les seves cançons les paraules justes que servien per explicar i, moltes vegades, donar sentit a aquells sentiments que bullen en el cap i en el cos, i als que no s’és capaç de donar forma. Sabeu per què? Perquè és molt difícil ficcionar sobre un mateix quan hi poses en joc la pell.

I utilitzo a consciència la paraula “ficcionar”. Tots els escriptors, i els poetes en particular, són uns mentiders. Tenen una mirada particular sobre el món i els sentiments. Són aquells artistes -ho comentava a Illes intel·lectuals- que no només saben adonar-se de les coses i les comparteixen, sinó que, a més, li donen a la seva obra una forma perdurable.

Jo sempre he defensat, com a opció particular, la relació entre obra i autor. Cert que l’obra ha de ser independent de la vida del seu autor, però el caràcter d’una obra ve donat per la subjectivitat intel·lectual i psicològica del seu autor. L’obra es pot explicar per ella mateixa, però estar assabentat de l’artista ens pot fer veure les arrels de la seva creació. Que potser això no és important en l’obra? Potser no. Ja dic que en aquest tema sóc subjectiu. Que potser és l’obra la que explica coses de l’autor? Segurament.

On vull anar? Doncs precisament a l’altre costat del que estic dient. De Serrat m’importa la seva obra. No pensem que Serrat ha viscut tots aquests sentiments i vivències que emanen de les seves paraules, o de l’obra de qualsevol artista. Ell només és l’artesà, el coneixedor de les eines que permeten expressar aquest sentiments que ens arriben a través de les seves cançons. Ens importa el Serrat que crea, no el que viu. Però tothom és molt lliure de crear mites i adorar-los.

I on més vull arribar? Doncs a algunes de les coses que s’estan dient de Miguel Hernández, aprofitant el centenari. No hi ha dia que no es publiqui un article sobre el poeta; i com que destruir mites és un bon exercici, hi ha qui s’ha entretingut a burxar en la vida d’aquest poeta i n’ha tret els draps bruts. Un d’ells, el mite del cabrer, el mite del poeta que bé de la pobresa, del poeta del poble. Ens va enganyar? Potser sí, però hi ha la seva poesia. També García Lorca i Gil de Biedma eren uns “señoritos”, i això no els fa menys artistes ni menys genials. Què ens importa si es ficaven els dits al nas o es netejaven els nas amb mocadors de fil!

El que importa és que els artistes ens deixen obres perdurables que tenen la capacitat de commoure’ns. Deies: L'art i els sentiments. No existeix gaire cosa més.

Aquesta setmana vaig tenir a les meves mans Hijo de la luz y de la sombra, el tríptic de Miguel Hernández. Poèticament és una meravella, però part del contingut, la part III, em desmuntava la fantàstica descripció dels amants de la part I i II. És un prejudici? Potser. Però no estic sol.

Aquesta matinada passada he sentit per primer cop la versió que n’ha fet Serrat i que deixo inserida a sota. Escolta-la; compara-la amb el poema original i veuràs com Serrat ha sabut donar-li una veu diferent; més propera al Càntic dels càntics. Més sensual i menys biològica.

Ara m’hi veig. Ara t’hi veig. Perquè Serrat ha sabut trobar la combinació que serveix per explicar els nostres sentiments, donar sentit a aquelles emocions que bullen en el cap i en el cos, i als que no s’és capaç de donar forma. Sabeu per què? Perquè és molt difícil ficcionar sobre un mateix quan hi poses en joc la pell.


Mentrestant, jo...

Puedo ensartar las estrellas en un collar de palabras.
Con su brillo palidecer la cara visible de la luna.
Mecer su sentido con la voz que te arrulla.
Puedo hacer de la noche una voz que no acaba.
Regalar adjetivos que estremezcan la almohada.
Mostrarte la cara oculta del alma.
Puedo con mi aliento construir velas de seda.
Armarlas en el mástil y pintar una bandera.
Puedo recrear el viento con una oración serena.
Puede mi voz despertar tus sábanas todas las mañanas.
Con un susurro de luz blanca.
Con una caricia callada.
Puedo hacer de cada acento dulce campanada.
Puedo acompañar la tristeza con una suave balada.
Puedo hacer de tu mirada canto a la primera luz del alba.
Pueden ser mis dedos acordes sobre tu piel blanca.
Puedo escribir sintagmas.
Deletrear el perfil de tu cara.
Puedo escribir en un muro: “Este es el nombre de mi amada”.
Puedo articular el mundo entero con mis palabras
esperando en silencio,
callando,
con miedo,
mirando,
buscando,
pensando,
llorando...
Puedo articular el mundo entero con mis palabras
si me das la mano,
si entrecruzamos los dedos,
si haces un gesto,
con una mirada,
si asientes,
si entreabres los labios,
si sonríes.
Con un abrazo,
con una caricia.
Llorando...

E.H.M.

dijous, 11 de febrer de 2010

Instint i pensament

Entre la ignorància i la intel·ligència posada al servei de la paranoia, la intel·ligència "escreixent", hi ha l’espai per on transcorre el pensament. Deia Steiner que el pensament és trist, segurament perquè, com diu Domingo Ródenas, professor de Literatura Espanyola a la Pompeu Fabra, la tristesa és allò que s’esdevé quan s’extingeix l’instint de reproducció, és a dir, la part més primària i animal que habita dins nostre. En les seves pròpies paraules, “el pensament és postcoital”. El pensament és allò que hi ha un cop satisfet l’instint.

Pensar requereix, doncs, un esforç homèric que no està a l’abast de tothom en un món envaït per infinites partícules d’informació: el succedani del coneixement. Pensar és, doncs, abstreure’s del soroll informatiu. Pensar és un “adonar-se”, que deia Ortega. Adonar-se d’allò que està més enllà de la superfície.

Reprenent un cop més els conceptes de pensament i sexe que ja havia tocat a l’article de Darwin, i aprofitant el que he dit més amunt, m’agradaria parlar de la part més existencial del sexe, aquella que ens du de l’instint a la consciència de nosaltres mateixos.

Fora el caràcter reproductor del sexe, i sent com som animals socials subjectes a tants aspectes educacionals i publicitaris, i per tant, subjectes a la comparació, el sexe és una finestra al món empíric. El sexe té quelcom d’iniciàtic. Comporta deixar de ser un mateix per ser un altre. Els implicats deixen de ser el que eren l’un per l’altre.

Aquesta iniciació, la primera vegada, implica deixar darrere nostre un cadàver. Què serem a partir d’aquest moment està directament relacionat amb el que serem capaços de fer amb aquest cadàver. Si no volem deixar de créixer, l’haurem de tenir present la resta de la nostra vida.

Però no tot és iniciació en sentit estricte. En tot cas podríem dir que cada cop que ens capbussem en el pou irracional del plaer fem un exercici de tornar a néixer i juguem amb els diversos cadàvers que anem deixant enrere. I dic “pou irracional” perquè em nego a parlar de sexe com a pura distracció, com a forma d’oci, com a relació social. Parlo de la voluntat explícita de voler de deixar un mateix quan triem company de viatge. Encara que aquest company faci camí amb tu de forma habitual.

De la mateixa manera que el son i els somnis posen ordre en el nostre inconscient, el sexe posa ordre a les pulsions. A vegades, fins i tot, baixant a l’infern. No som senyors d’aquestes pulsions, però sí dels nostres actes. No és racional, però sí existencial. No ens espantem de qui podem ser quan el foc ens crema l’ànima. Potser els cadàvers que deixem enrere no són més que una forma natural de vida que s’alimenta de consciència. I els somnis i el sexe l’aliment de totes les altres coses que som. Tot allò que hi ha sota la superfície de la nostra pell. Compartir-ho amb algú que et sàpiga agafar de la mà és trobar el llit que s’adapta al teu cos. I si no és felicitat, com a mínim és descans.

Som ésser fronterers entre la ideòcia i la paranoia. Només cal adonar-se’n. I el pensament és trist per definició; com tota forma de coneixement. Sense més. El paradís cal guanyar-se’l cada dia. O ignorar-lo.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Illes intel·lectuals: Camus, 100 anys


“Deia Zaratustra que pensar, pensar seriosament, no és una cosa que exigeixi una gran intel·ligència, però sí un coratge considerable. Que ningú es cregui que Kant o Wittgenstein van néixer amb una intel·ligència superior a la dels seus coetanis, però eren més valents, d’això no n’hi ha cap dubte. Gairebé tota la gent dotada d’una gran intel·ligència dedica el seu talent a forjar-se una bona vida, segura i confortable. Només uns quants la utilitzen per assabentar-se d’alguna cosa i compartir després amb els seus semblants el que han pogut saber abans de convertir-se en un grapat de pols.

Hi ha altres humans també valerosos, però la seva tasca no és la d’assabentar-se d’alguna cosa, sinó la de donar una forma perdurable a això de què s’han assabentat. Així, en lloc d’il·luminar la nostra intel·ligència ens aguditzen la imaginació. Solem anomenar-los artistes, paraula que ha perdut tota dignitat, però que utilitzem a falta d’una altra de millor.”

"Es pot sobreviure a la vergonya?", Félix de Azúa
El Periódico, 23 de gener de 2010


L'article d'Azúa em va dur cap a Albert Camus (Mondovi, Algèria, 7 de novembre de 1913 - Villeblevin, França, 4 de gener de 1960), de qui es commemorava els 50 anys de la seva mort en fer aquest apunt, i de qui se'n celebra el centenari del seu naixement avui que el revisito, dia 7 de novembre de 2013. Un Camus a qui, diuen, el temps ha volgut donar la raó en aquell combat antagonista amb Sartre, que tenia més de rebel·lia contra el pare que no pas d’autèntic combat filosòfic. Un Sartre fidel a les idees, intel·lectual compromès i proper al Partit Comunista. Un Sartre més filòsof que no pas Camus, i aquest, més escriptor que filòsof: el seu talent consistia a utilitzar les idees que absorbia dels altres per construir imatges del seu món, i no pas a profunditzar en elles. Un Camus “anarquista” que es rebel·lava contra tota doctrina, en uns temps en què quedava clar que déu havia mort des del moment en què es va posar en marxa la primera cambra de gas. Uns temps, però, on també eren els intel·lectuals qui arrossegaven les masses.




Camus es va desmarcar de tota consigna de partit. Les seves vivències com a pied noir a la seva Algèria, la frustració de veure que no era possible la concòrdia entre cristians i musulmans, la violència i l’actitud bel·ligerant d’un Partit Comunista que encara s’emmirallava en la Revolució Russa, el van dur a rebutjar qualsevol compromís que no passés per l’individu i que rebutgés la massa i la violència. Sartre no va admetre la postura de Camus i aquí es van trencar l’amistat i l’admiració mútua. Deixo de banda qüestions personals: qui era l’intel·ligent, qui el guapo i qui se’n volia anar al llit amb qui.

En aquells temps, els intel·lectuals pensaven que les ideologies polítiques, tant les vençudes com les triomfadores, venien a substituir la irracionalitat de les religions. Però la fi de la història, la mort de les ideologies i la caiguda del mur són l’argument dels qui defensen la victòria de Camús sobre Sartre. El Camus “anarquista” defensor de l’individu guanya la partida al seu col·lega, a les ideologies de masses i a les religions. Llàstima que molts dels defensor del Camus que va contra, són refractaris, també, a la moral i a l’ètica. Àcrates de dretes. Com deia Umbral: “Quienes niegan que el existencialismo sea un humanismo, debieran saber que el camusianismo puede ser un fascismo”.

Com sempre que es vol oposar allò que no és oposable, acabem fent una caricatura de la pròpia intel·ligència.

Les ideologies polítiques laiques volien substituir el furor teològic. Quan les ideologies han trontollat, les coartades religioses o pseudoreligioses (integrismes religiosos, cienciologies, sincretismes, orientalismes, autoajudes...) volen retornar l’esperit, l’ànima dels qui se senten sense nord i sense guia: serà que els ramats necessiten pastor; i tant se val que siguin del primer, del segon o del tercer món.

D’una altra banda, hi ha les propostes individualistes, associades a la dreta conservadora (els republicans americans en són un clar exponent), als neoconservadors, amb els seus coaches personals i la seva filosofia barata, que rebutgen tota solució social als conflictes del món, i que de forma interessada i simplista veuen en Camus el profeta de la seva causa. Camus no es rebel·lava només contra el totalitarisme, sinó que es rebel·lava per sistema, com actitud ètica. Alguns li retreuen que afirmés que si hagués de triar entre la justícia i la seva mare, triaria la seva mare.

Reprenent el text inicial, contra l’apropiació de les idees per part de grups organitzats que les converteixen en ideologies, hi ha l’individu i la seva intel·ligència. La intel·ligència de qui assabentat d’alguna cosa, li dóna una forma perdurable.

En aquest sentit, cada artista, cada intel·lectual, és una illa més enllà d’aquest contínuum històric que és la cultura. És una manera d’entendre el món i d’explicar-lo. El malestar existencial, social, cultural, ha de trobar en aquestes illes el descans, la raó, l’empenta que ens permeti superar aquell malestar i que ens asseguri un lloc útil en el món. I en aquest sentit, la vida és un anar i venir viatjant d’illa en illa, de la mateixa manera que ho fem de llibre en llibre, fins configurar cadascú el nostre propi arxipèlag. Saber qui habita cada illa no ens obliga a estimar-lo. No cal tenir un amor, una resposta, a cada port.

Continua havent-hi un problema amb la massa i amb l’individu. Continua havent-hi un problema a l’hora d’entendre això que tenim entre mans. Sartre i Camus són dues illes. Visitar-les conforta.




P.S. Mentre escrivia aquestes ratlles el 2010, l’illa Salinger va quedar deserta. Als seus penya-segats hi ha uns quants cadàvers. No li imputem cap càrrec a l’artista.