Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Vázquez Montalbán des de la memòria



Manuel Vázquez Montalbán desde la memoria, així es titula el llibre que acaba d'aparèixer i que recull estudis de diferents autors, que tenen el seu origen en el congrés que es va celebrar el 2005 a la Universitat de Berna. Recull una sèrie d'assajos sobre la seva obra, la novel·lística, però també la que en podríem dir perifèrica; aquella que, com a periodista, va excavar en el seu pensament històric i polític i en la cultura de masses. Aquesta va ser una de les seves múltiples virtuts, la de saber analitzar la realitat a partir dels aspectes més "vulgars" de la societat: la gastronomia, el futbol, la cançó popular... I també recull treballs sobre la seva relació amb altres escriptors, com Juan Marsé.

Per a molts de nosaltres la relació amb Vázquez Montalbán va més enllà de qüestions professionals i de vivències com a lector. Ens hi uneix una relació emocional que no podem expressar del tot, però que segurament compartim bona part de la gent de la meva generació, tant els que apreciem la seva obra com els que ens sentim sentimentalment units a la seva persona i al seu pensament. Una relació que gairebé només som capaço de tenir amb ell i només amb ell. Podem sentir, per exemple, una gran admiració per l'obra de Juan Marsé i pel seu món literari, però no hi ha el lligam afectiu que es té amb Vázquez Montalbán. És una mica el que em passa amb Joan Manel Serrat. Amb aquest exemple potser s'entén millor què vull dir. Vázquez Montalbán i Serrat són com els germans grans; tenen (tenien) l'edat per ser-ho. Tots dos són un mirall que ens retorna aquella admiració que sentim per aquelles persones que marquen el teu camí i que donen forma als teus sentiments i a la manera com els vius i els analitzes.

Maruja Torres, Eduardo Mendoza, Vázquez Montalbán i Juan Marsé.
Casa Leopoldo, maig 1997 (foto: Artur Lleó)

Vázquez Montalbán va tenir la gran habilitat de convertir el món dels mortals, de la massa, amb les seves alegries i les seves misèries, en objecte d'anàlisi sense desmerèixer les eines que ens dóna la filosofia, la història i l'anàlisi política -i si va fer sociologia o psicoanàlisi o va fer sense convertir-nos en conill d'Índies-, transformant aquesta vulgaritat en una educació sentimental. I en un escenari, Barcelona, que encara ens ho fa més proper. Un cop més, la memòria com a eina i cultiu d'allò que acabem sent i que és indestriable del nostre ésser. Com Serrat, artesà i artífex amb la paraula que acaba donant nom al bateg irracional de l'ànima. Tots dos amb un llenguatge nou i personal que, tot i així, com no pot ser d'una altra manera, beuen tant de la tradició com de l'avantguarda.

Manuel Vázquez Montalbán desde la memoria: Ensayos sobre su obra.
Lopez de Abiada, José Manuel; López Bernasocchi, Augusta, i Oehrli, Michèle (eds.).
Madrid: Editorial Verbum, 2010.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada