Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 22 de desembre del 2009

De metàfores i dolor. La insuportable lleugeresa del no-ser


Faré servir la metàfora un cop més. L'he de fer servir perquè els meus mals no són res en ells mateixos, per tant tenen sentit en un context racional molt més ampli.

Una lesió, la meva lesió, no ho és perquè no em deixa córrer. Jo em puc reconstruir, i si no puc córrer, puc fer altres coses. La construcció personal està feta d'equilibris i compensacions que tenen a veure amb la química del cos i basteixen l'anàlisi racional que puguem fer després.

Però això forma part del que pensem. I no ho som tot només com a idea. Hi ha també el que diem, el que expressem, la imatge exterior que donem als altres. I també hi ha el que fem; allò que ens identifica com a valor d'ús entre els altres. No és arquitecte qui té el títol d'arquitecte, sinó qui n'exerceix. Qui basteix edificis.

La meva lesió no té més importància si només es considera des d'un punt de vista atlètic, però extrapolant l'anècdota al que jo sóc, avui, a la Jean Bouin, jo no era. Tots ocupem el nostre espai i dins d'aquest espai, i només dins, som. Som perquè se'ns identifica. No n'hi ha prou amb saber-se un mateix. Cal ser identificat. Aquest és el valor d'ús, en un sentit laxe, si es vol.

La lesió no és l'únic problema que em treu el son. Però això ho deixarem per a més endavant. En tot cas, allò que remou la teva vida et fa pensar (i jo tinc el vici de pensar massa, ho sé). Al final, el que pensem i el que expressem, no és res si no hi ha algú que li doni el valor d'ús de què parlava més amunt. Hem de ser llegits, interpretats i assimilats. No hi ha novel·la sense lector. No som res sense l'altre.

Si no podem oferir res, no n'hi ha prou amb la nostra imatge. Fins i tot diria que no n'hi ha prou amb els sentiments. Pots estimar molt algú, però també pots estimar el seu record. No hi ha diferència si no hi posem la pell entremig. Qui deixa de veure-hi, viu el record de la llum, del color; però deixa de relacionar-s'hi. Qui perd les mans, pot viure el record del tacte, podrà percebre, fins i tot, el calfred del record; però no tocarà pell.

És la síndrome de l'amant castrat. És un castrat, però ja no un amant.

Si es deixa de córrer, si es perd el tacte, si es deixa de veure-hi, no és un problema en ell mateix. Ens podem reinventar a nosaltres mateixos. Però quina mandra haver-se d'explicar un altre cop. I a més... explicar-se a qui? Perquè quan deixes de ser alguna cosa, una part del món deixa de ser. L'amant castrat deixa de ser amant. Però les amants també deixant de ser.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada